dimecres, 30 de desembre de 2009

BON ANY

i ja ha passat un any llegint-vos i escrivint-me... què més es pot demanar?

UN NOU ANY PLE DE DESCOBERTES, RIURES I ALGUNA PARAULA TENDRE!

que el disfruteu... jo aniré fent el tafaner rere les ones... :-)

dimecres, 23 de desembre de 2009

volia un conte però ha sortit això...

Tinc una Torre Eiffel dins una bola de vidre. És blava. I quan la tombo s'omple de boletes de neu. Bé, deu ser alguna fibra sintètica... A mi m'agrada mirar-la i em puc passar una bona estona girant-la. Rosebud. No és un trineu. És aquella nena de cabells tronges que un dia no vaig tornar a veure i sempre he enyorat. Però deixo la bola i em capfico dincs l'ordinador. Dic dincs per què quan te'l mires de cop no hi ha res més. I hi és tot. Però jo vui jugar a l'atzar i em deixo anar de link en link. Potser perillòs? Centro la mirada en fotos de postals i trobo una palmera on vui passar-me una migdiada. Quin contrats la neu de París i la calor de la palmera que no sé on és però la platja és blanca... Miro l'hora en un racó de la pantalla i ja són les dues de la matinada. És tard i penso que he de deixar de buscar-te. Demà serà un altra dia. Potser més fred. Potser més dolç. Potser si aquest principi de viatge...

dissabte, 19 de desembre de 2009

avui toca pa de xocolata

dimarts, 15 de desembre de 2009

juguem a comptar pedres?
o les llencem ben lluny al mar?
no sents el clopeig de l'aigua...?

diumenge, 13 de desembre de 2009

només hi puc ser
per si em necessites la mà

no puc fer res per què l'agafis...
avui busco el sol,
m'asseuré al balcó
i em vindrà a la cara.

amb els ulls tancats
provaré a poc a poc
de trobar-me

cabòria

Avui podria fer un post alegra. M'he despartat amb sol i sortit a passejar. He vist exposicions i he aprés alguna cosa. M'ha captivat un tors de dona d'Aristides Maillol i les fotos d'uns bons periodistes m'han ensenyat que el món encara hi ha tanta crueltat i tantes coses per arreglar... que no ho acabarem... i entre tanta desgràcia, però, un presseguer vist des de totes les estacions donava un punt de poesia... És això el que m'aclapara el cor? no... torno a ensopegar amb mi mateixa i el reflex que em torna el teu mirall... i em faig creus de tanta ingenuitat que a tu et deu semblar tonteria... on és la meva manta? necessito el seu escalf per amagar-me... Podria haver estat un post alegra... però no ho ha sigut...

divendres, 11 de desembre de 2009

Planet 51



Doncs m'ho he passat molt bé mirant aquesta pel·lícula. Plena de referències cinematrogràfiques. De cantando bajo la lluvia a Marts Attack. Amb una banda sonora que dona ganes de ballar. I si, ho he aconseguit... per fi tot un cinema per mi soleta!!!!
Avui tinc festa,
ha sortit el sol

on aniré a passejar?

dimecres, 9 de desembre de 2009

principi de conte amb dibuix

Em poso les mans a les butxaques. Hi trobo un mocador d'aquells de fil, per netejar-me les ulleres, una moneda de les que van bé pel carro del supermercat i aquell paper on vaig apuntar les mides de la taula. Ara hi faré el dibuix de les estrelles. I la lluna. Avui és dia de lluna. I jo respiro fort i no m'acabo de decidir. M'agrada tenir les mans a les butxaques. Miro amunt. I no puc apartar la mirada tot imaginant el meu dibuix. Sé que el paper és petit, però així serà minimalista. No és que no m'agradin les coses atepeïdes. Però aquest dibuix només ha de tenir les traces necessàries. I continuu sense poder apartar els ulls d'aquesta lluna. Amb les mans a les butxaques.

diumenge, 6 de desembre de 2009

poema

Al fons hi havia
la lampara ensesa.

poema

Avui he anat sense rellotge,
però he dinat a l'hora.

Una foto

"(...) la fotografia i l'escriptura són la mateixa cosa: un bon escrit, què ha de ser? Doncs,ha de dir alguna cosa que tingui interès i, naturalment, ha d'estar ben narrat, ben escrit. Doncs la fotografia és el mateix.
(...)
Quan vas pel món veus infinitat de coses la majoria de les quals no et criden l'atenció per res. Si en un moment trobes justament alguna cosa que t'estimula l'atencíó, és perquè allò, d'una manera o altra, t'ha impressionat. És el moment en què, entre allò que impressiona i tu, s'estableix un contacte, contacte del qual es poden extreure diverses conclusions.
(...) Quan el fotograf veu aquesta cosa que l'impressiona, només ha d'obrir el forat de la càmara; la impressió entra a dins (...)i es converteix en una foto" Francesc Català-Roca Impressions d'un fotògraf. Memòries.

dissabte, 5 de desembre de 2009

pensament

Hi ha una cosa que em dóna voltes al cervell... bé potser són unes quates i tenen a veure amb la pel·lícula que he vist aquesta tarda: Happy de Mike Leigh. El primer que no em puc callar és la genial escena de la classe de flamenco... si senyor! res millor que el flamenc per pujar l'autoestima! a partir d'ara res de teràpies psicològiques totes a ballar flamenc!!! amb orgull i el cap ben alt (no en faig conya, no ho llegissiu malament). El segon que em surt és que la vida s'ha de gaudir, somrient-li al dia (ja veieu, res original). El tercer... quant dolor que pot tenir la gent dins... per no haver aprés a ser feliç? per no ser prou tolerant? que darrere de conductes violentes i de prejudicis hi ha problemes, enutjos, manca de confiança i manca de saber expressar-se? Si, acaba fent pensar... i no podem ajudar a tothom a ser feliç? M'ha agradat la pel·lícula.

Una habitación con vistas

El cop violent de la vida, la bellesa, els sentits... és un dels llibres que m'agraden i m'acompanyen... i l'adaptació al cinema està molt bé també...

divendres, 4 de desembre de 2009

principi de conte

Era dins la barca. Al mig del llac. L'aigua estava calma i es deixava gronxar. Menjava pipes amb el tic de qui no pot parar, però eren pelades i faltava un cert regust a sal. Va fer el cor fort i finalment les va amagar. No, aquella aigua no deixava veure el fons. Es va tombar, estirant-se i va deixar que la mirada es perdés al cel. Núvols blancs que eren gossos o cavalls o una guitarra o una ovella d'aquelles que es compten per fer venir la son... Ella estava desperta. Recordava el so de la seva veu i feia esforços per omplir-se la ment amb aquell núvol-ovella, i escoltar atentament com l'aigua arribava a la barca... si, era relaxant... com escoltar un cd d'aquests que trobes al Natura... què voleu? era una noia de ciutat... va deixar passar el temps i el cel blau va anar agafant un to rogenc... era hora de tornar... amb recança va agafar els rems i va sentir el xipolleig de l'aigua quan aquests s'hi endisaven... Ja era sobre la fusta del petit moll i la barca marrada i va tornar a mirar el cel... quina marevella... només hi faltava la lluna... i sí, la va veure... Per fi va poder somriure...
Avui pel carrer només gent que estira una maleta.
I jo els adalanto, vaig corrents per què faig tard a la feina...

dimarts, 1 de desembre de 2009

Boom, Boom

Pel·lícula de Rosa Vergés. Una comèdia romàntica de fa uns quants anys ja que sempre he recordat amb bon regust. I aquesta cançò m'ha anat acompanyant una mica de rerafons llunyà... O potser la Viktor Laslo... aquest nom de personatge de cinema (qui no recorda el marit de l'Ingrid Berman a Casablanca?), tota una declaració...