dilluns, 31 de maig del 2010

El pianista

i ja començarem el juny...
no sé si esperar-me a que toquin les dotze...

i seguint amb la música callada us diré on la vaig descobrir... la vaig trobar en un llibre que em va agradar... hi sortien els terrats de Barcelona (em sembla que alguna vegada ja he dit que els trobo molt suggeridors), era El pianista de Manuel Vazquez Montalban... de fet és una novel·la molt trista... però com que la història l'explica al rebés... doncs té certa esperança... hi ha una versió cinematogràfica... però no cal dir que queda a força distància del text... l'època: abans, durant, després de la guerra civil espanyola... hi surt un troçet de Paris on no em cansaria de perdre'm... o de seure a la vora del Sena... i mirar altres terrats/taulats del carrer estant... i ara podria recordar tot de troçets de Paris llegits de la mà d'altres... però serien massa... i no acabaria mai... com de'n Vila-Matas... que ja he dit també en algun altre post que em fa riure... però torno al piano... i ara no puc deixar te taral·lejar aquella tonada de l'Ana Belen... i pensar que ara em vindria de gust una cervesa... més que res... per què tinc sed...

i a petició: la cançò de l'Ana Belén...

poema

A dincs tenim totes les notes...
el vent o els dits o el silenci
les van tocant amb ritme o a deshora...
i es va fent l'armonia de la vida
ara amb més força
ara amb més calma
hi són totes...
deixa que sonin...

mira, ara toquen les campanes de les onze...

Mompou - Musica Callada No. 1 - Angelico

diumenge, 30 de maig del 2010

avui ho he fet.
he pujat al cim de la muntanya.
ara buscaré el mar.
i dic la meva paraula talisma:

ornitorric,
cal·lidoscopi

AMEBA

poema

el blat comença a perdre el verd
el vent l'oneja

dissabte, 29 de maig del 2010

pensament

Us he explicat mai que un dia vaig conèixer una fada? potser si que la memòria és curta i el blog comença a ser llarg... però mira ara em ve al cap... la fada i el capdell de llana que em va deixar... era tronja... era tou... i el podies tocar... de fet servia per portar-lo a la butxaca i de'n tant en tant poder-lo apretar amb tota la mà... bé, no és que ens ho expliques així tal qual la fada... però és el que jo vaig imaginar... d'aquí podriem fer assossiacions d'idees... de fet en podem fer de tot el que fem, per què una mica tot som nosaltres... no ens en podem escapar... i això de fet és bo... I ara estic filosofant... tot buscant la màgia d'aquesta companyia que ara trobo en un capdell... i hi ha tantes coses que ens poden acaronar... potser només cal deixar-les...

dijous, 27 de maig del 2010

ja sé quin llibre llegiré, ja ho tinc ben decidit... serà de'n Gerard Durrell... em fa riure!

d'anuncis...

Acabo de sentir una frase a la tele que m'ha horroritzat... ja em perdonareu... estan parlant d'anuncis a la tele... i n'han recordat un de compreses... unes nenes deien per acabar i remarcar les bonances de les compreses en qüestió (sort que no recordo quines eren...només m'ha quedat la frase...) "ojalá mamá tuviera siempre su período!" sense paraules...
aprenc idiomes
amb prospectes
de supermercat

La Sopa

De moment poso la lletra d'aquesta cançó que canta la Celia Cruz per què la música encara no l'he trobat... no sé si ho aconseguiré... però m'encanta el bon humor que se'n desprèn... "echale agua a la sopa" genial!! i ara em va molt bé!! :-)

Caballeros vamos pa’
la casa de don Vicente;
que hay una fiesta que está
encendida pulota.
Hay una fiesta
en el bario mío,
en casa de don Vicente.
Aquello estaba prendio
de plena era el ambiente.
Estaba llena la marquesina,
igual estaba el balcón;
y una fila en la cocina,
esperándo aquel sopón.
Aquella fiesta tenía de todo,
música para bailar.
Y llegó Píenealo y puso
a gosar a la gente.
Era la una de la mañana,
segía llegando la gente;
y en el medio de la sala
así gritó don Vicente,
por Dios:
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”.
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”.
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”....
Hay una fiesta
en el bario mío,
en casa de don Vicente.
Aquello estaba prendio
de plena era el ambiente.
Estaba llena la marquesina,
igual estaba el balcón;
y una fila en la cocina,
esperándo aquel sopón.
Aquella fiesta tenía de todo,
música para bailar.
Y llegó Píenealo y puso
a gosar a la gente.
Era la una de la mañana,
segía llegando la gente;
y en el medio de la sala
así gritó don Vicente,
por Dios:
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”. (3x)
Y sigue llegando más gente..
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”...
Ay, sigue llegando más gente....
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”. ...
Que llegó más gente...
¡Agua!, que llegó más gente
¡Agua!, que llegó más gente...
Ay, que no siuge llegando más.
Caballeros se agabó la sopa.

Oye Como Va Celia Cruz

dimecres, 26 de maig del 2010

conte amb paraules

En aquella habitació les parets estaven plenes de llibres, de dalt a baix. Se'ls va mirar a poc a poc... girant el cap i el cos... en un racó però va veure una radio petita... i la va encendre... i la cançó li va sortir de la boca... cantant amb força... i ja es veia ballant... fins que va caure rodona sobre el sofà... ai!... i quan es va incorporar va sentir el so d'un metall al caure a terra... què era? una clau... què deu obrir? i se la va mirar i va mirar al voltant... però res no li va semblar que tingués pany... es va aixecar i ara si que es va acostar als llibres... en va resseguir alguns amb la punta dels dits... no n'havia llegit cap... a l'atzar en va agafar un... va encendre la làmpara grisa... una frase a l'atzar... li agradaven les làmpares...i va senguir una altra cançó... I què hi feia allà? Ah si... s'havia escapat d'aquella conversa que no acavaba mai... recorrent... ja tenia mal de cap... prou... havia obert la primera porta... i ara podria descobrir a l'atzar paraules curtes i llargues... Va agafar un altre llibre.... la flor tronja del gerro allargava l'ombra sobre el sostre... i allò què era? una altra cosa misteriosa? un troç de fusta... petit i vermell... ara al palmell tenia la clau i la fusta... el va tancar i es va deixar caure un altre cop al sofà... va tancar els ulls i va mirar de no pensar res... i va tornar a dir: prou... si estava bé... i va començar a caure en un somieig... mmm... això era una altra cosa... a la ràdio seguien parlant ara d'unes boles blanques que es veu que ho rentaven tot...
va, una mica més
que jo puc....

deixa estar les mans
oblida't d'impossibles

sigues realment millor...

fes papallones
i deixa-les volar...

t'alegraran el dia
i, qui sap, potser algu les mirarà...
en tot cas...

cal lluitar per aixecar-se...
ei... vinga...
i aquest somriure que guardes per si de cas?
frega ben fort el pit
potsat les botes
i a caminar!

que trobaré el camí...
segur!
es veu que les volves de neu són úniques. i les espinaques no tenen tant de ferro. heu pensat mai per què els ous tenen forma d'ou? o si és possible dir de quin costat caurà una moneda? i quin és el nombre més gran possible? o si alguna nau espacial a xocat mai amb la basura que correr per l'espai?
què deu anar bé pels nervis?

la sopa d'una granota? es que s'ha de fer amb brins de regalesia i flors blanques, d'aquelles que s'agafen després d'una passejada de tres hores muntanya amunt i avall i amunt encara... posi un pessic de pols d'atmella i no oblidis el vol de ceràmica blanca i tancar els ulls i obrir-los. No és hora de pensar.
vinga! deixa del fer el pena i inventat un bon conte!!!

que vui riure...

espera... que trio les paraules...

n'hi sortirà una de petita
i una de més grossa
i una làmpara
i una boleta blanca
i una clau que no té pany (què deu obrir?)
i una fusta vermella que cap en el palmell
no sé si hi sortìrà cap flor, ja ho pensaré...
menjaré sushi una nit qualsevol...

dimarts, 25 de maig del 2010

però vui acabar el dia amb un somriure

per què si
per què jo sóc així de fava

i per què tothom ha de trobar el seu camí...
i que tot dol vol el seu temps...
i la seva corva de sentiments...
eiii.... xippppppp

dilluns, 24 de maig del 2010

potser que em torni cargol
i m'amagi dincs la closca
M'he estat llegint un llibre. Petitonet. De tacte agradable, aquells que agrada acariciar. Es diu El verdadero amor i és de'n Thich Nhat Hanh. Diu coses interessants, potser de lògica de fet. I defineix l'amor amb quatre aspectes: 1) la bondat incondicional, que no només és voler la felicitat i l'alegria de la persona estimada, sinó la capacitat per donar-li. I per això no hi ha altre camí que la de l'observació profunda de la persona per arribar a comprendre-la. Sense comprensió no es pot estimar de debò. 2) la compasió: que no és només la voluntat de treure-li el dolor a algú, sino la capacitat per fer-ho, hi aquí tornem a la comprensió. 3) l'amor és alegria. 4) és llibertat. si estimes de debó a algu li has de donar llibertat absoluta.
I també és estar present, i preguntar el que passa i demar ajut si cal i saber parlar d'afecte i tenir prou equilibri i pau per poder donar. I saber que en tot hi ha dues cares i cal saber donar-li la volta.

Però clar. Primer hi ha d'haver amor.
si obro la finestra potser trobaré una estrella
una estrella que un dia va ser conte
i va voler anar a descobrir el mar

i es va pintar de vermell
i amb els seus cinc braços es va capbuçar a l'oceà

era una estrella plena d'històries
i feia somriure els dofins aventurers
que volien descobrir què hi havia més enllà
de l'horitzò del mar

si obro la finestra potser la veuré
i em clucarà l'ullet
i potser tindrà una història per mi
que em dirà fluixet a l'orella
¿por qué la araña no se queda pegada a la tela? y otros misterios mundanos de la ciencia.

potser és el llibre que necessito?
eiii... xippppp
i l'amor és comprensió
paint....

digestió lenta...
de rumiant...
vaig tornant a mastegar
frases ja fetes...


com envejo la rialla dels alegres...

dels segurs...
dels que saben acudits
i els conten...
on és el fil del conte?
viure la vida, amb tot el risc i tota l'esperança

com oblidar aquest verç?
com deixar d'escriure'l?
i deixar d'ensopegar?

diumenge, 23 de maig del 2010

poema

rosa / blanc

han florit
les estepes

dijous, 20 de maig del 2010

principi de conte

A poc a poc s'encen la bombeta del fanal. Ara il·lumina la plaça. Fa una llum una mica groga i les ombres s'allarguassen quan els pocs vianants s'acosten i s'allunyen... Hi ha una ombra, però, que no es mou, és la d'un banc d'aquells fets amb fines tires de fusta... és verd... però ara té aquell to de migconte... no, el banc no està sol... hi sóc jo... assentada en una punta... amb les mans a la butxaca de la jaqueta texana, acaronant el mòbil, temptada a quedar-me'l mirant... però em continc i sento el seu tacte... un tacte que em recorda que tu a vegades ets a l'altre costat... i també miro la meva ombra... i moc els peus per veure com es mou i pren vida... i això em fa pensar en les teves mans i en com m'expliquen històries d'animals fantàstics a les parets de l'habitació... i ara si... deixo el mòbil i trec les mans de les butxaques i veig com la girafa em conte que ara ja vens...

dimecres, 19 de maig del 2010

poema

i compto els petons que tinc per tu
i no tinc prous dits a les mans
i els he de repetir
una vegada i una altra
en un cercle que s'enfila
resseguint aquesta pell que ara imagino...

dimarts, 18 de maig del 2010

principi de conte

Començo tard a escriure't, i les meves passes ja haurien d'estar buscant la porta i les escales que baixen al carrer... però et penso i no puc sinó deixar-te aquestes ratlles en un paper, sobre la taula, per quan arribis, i aquesta olor, que no sé definir sinó és amb un mot verd i fresc, t'aculli... i ara ja m'he distret en una frase massa llarga... així que aquí deixo el paper amb un petó que et busca...

dissabte, 15 de maig del 2010

principi de conte

hi havia una vegada un borrissol que voleiava... era un un borrissol de fils de seda... a vegades trobava la teva pell... un calfred... i una mirada que buscaves... no, no era aquí... i llavors t'agafaves els braços amb força, un moment que s'allargava a uns quants... i no hi havia altra que refer-se... i començar a pensar en tot de coses per distreure's... però el borrissol era juganer... i tornava... i tu no sabies si era un àngel... i vas allargar la mà... i sense més... el borrissol s'hi va posar com buscant un repòs en aquest gest d'equilibri... i tu no podies sinó quedar-te molt quieta... quasi sense respirar... i el somriure et sortia, i aquells ulls tornaven... i ja et tens, a tu, tan gran... parlant fluixet i a cau d'orella a aquest borrissol... omplint-lo d'aquests mots tendres que volies que portés a aquest enyor que era lluny i ara el somries...

divendres, 14 de maig del 2010

què pot ser més tendre que la paraula tendre?

préssec / peluix / abraçada / somriure

carícia...
Avui el dia comença amb el cel tapat de núvols. Fa una mica de fred. El silenci tranquil del que s'aixeca abans dels despertadors dels altres, m'envolta. I tinc ganes d'estar, aquí, amb mi, enyorant un matí amb tu que no he viscut... i les coses del món prenen la seva importància relativa... i jo continuu buscant el que tinc dins i vui treure... avui podria ser un bon dia per ressons... estarè atenta als gestos quotidians... deixaré obert el word per si em criden les paraules...

dimarts, 11 de maig del 2010

avui... un somriure...

caminant

M'acabo l'esmorzar i sé que avui passajaré per camins fets que em portaran records d'altres matins i potser la nostàlgia es farà una mica de mi i voldré quedar-m'hi, i voldré tornar-hi i veuré companys i riurem i pensarem amb totes les anades d'olla que jo, de'n tant en tant, deixo anar no sé ni com... i buscaré els estímuls que vibren a l'aire i miraré de tornar a fer meu aquest projecte que ha de ser curiositat pels altres...

si, avui potser tinc alguna cosa a dins que miro de treure... i no són aquestes encara les paraules... deixaré que aquest ventet les gronxi... i pensaré que serà maco trobar els teus ulls...

dilluns, 10 de maig del 2010

cabòria

avui el conte busca les hores lentes... serà el degoteig de l'aigua... serà el so de les notes blanques... o el so del silenci... que encetarà aquesta història del potser... on encara falten hores de xup-xup... em podrà la gana? ens partim el dinar?

dissabte, 8 de maig del 2010

la granota i l'ós

Avui he pensat amb una granota. I amb un ós de peluix. Ella tenia una llengua llarga que treia per menjar... ell només volia abraçades... Resulta que eren personatges de contes, d'aquests que expliquen als nens... no eren només paraules... estaven ben dibuixats. Ella de color verd. Ell d'un marró fosc. I el conte m'ha quedat enrere... i he pensat en les pessigolles que et faria mentre t'anava dient, en llenguatge granota, que és bonic riure i maco acaronar... no, no m'oblido de l`ós... que ell vol abraçades...

divendres, 7 de maig del 2010

poema

Avui he vist balcons plens de paraigües
pintats amb flors
no buscaven la pluja
feien al benvinguda al viatger
encomanant-li la calma
del que bada...

És temps de flors.

dijous, 6 de maig del 2010

poema

Has deixat el llapis sobre la llibreta?

Sento el gat buscant la millor postura,
recaragolat a la cadira,
no puc deixar d'acaronar-lo
i el noto suau, ara ronroneja...

i recordo l'arc de sant martí
que ahir omplia el cel
ple de pluja fina

i vaig pensar en les cançons
que s'hi amaguen
i en totes les històries que també són meves.

dimecres, 5 de maig del 2010

de diaris

De joveneta llegia l'última pàgina del diari Avui. Espinàs, Solsona, Montserrat Roig. Una delícia, sobretot aquell pessic de salt i de pebre... Una mirada al món amb els punts de curiositat, accent, i compromís... De la Montserrat Roig me'n vaig comprar el recull, un llibre amb cobertes verdes que cuido de lluny. D'ella també tinc dos altres llibres que em sabria greu perdre, tot i que sé que els objectes sempre han de poder ser subtituïbles i l'important dels llibres és, en tot cas, llegir-los. Si, us dic els títols, per què si, per què avui no sé com, amb el Mallorca de fons les paraules m'han portat aquests records... "L'agulla daurada" on vaig descobrir aquell vers de Puixkin que em vaig aprendre de memòria i aquell Sant Petersbug on un dia, potser, m'agradaria passejar tot resseguint, també, Dostoisky. I "Digues que m'estimes encara que sigui mentida" una reflexió sobre l'escriptura que a mi, com a ella, també em porta a la imatge de la Joan Crawford en l'escena de Johnny Guitar on dos amants es diuen que s'estimen tot negant-s'ho... una frase tendre? o una frase trista?

PD: com que ara tinc a mà el llibre i puc recuperar la poesia de Puixkin sense que la memòria em falli us la poso:

"Jo us he estimat: potser l'amor, encara,
no s'ha extingit del tot en el meu cor.
Però que això mai més ja no us contorbi:
que amb res no vull donar-vos desconhort.
Us he estimat, silent, sense esperança,
sofrint el mal del tímid i el gelós;
us he estimat tan tendrament i franca
com vulgui Déu que algú us estimi mai."

dimarts, 4 de maig del 2010

frase

sempre he tingut present una frase que en el seu moment em deuria fer pensar: "tot el que no va endavant, va endarrera"
i se que no et manco...

miraré amb ulls oberts
el que m'envolta
i descobriré mil coses
al que veig sempre...

tot quiet, tot canvi...
Vinga! comencem el dia...

veurem nedar fulles verdes
en basses plenes de cel...

no et diré res a cau d'orella
esgarreparé paraules
en un paper

poema

ei, no t'espantis...
només ens tocaran rialles...

i si cau, potser,
alguna llàgrima,
la collirem
amb els dits
l'aixecarem al sol
i bufarem molt fort
per què vinguin
les promeses
de dies tendres...

dilluns, 3 de maig del 2010

poema

I corro sabent que faré tard.
Però somric a l'aire i a la vida.
Avui no sortirà cap conte,
però potser si un migpoema
d'aquests que es van fent
mentre m'explico a mi mateixa...
això que em sembla que és la vida
o el sentiment,
o el que voldria...

i sempre em trobo amb els teus ulls,
aquests que no m'han mirat
i jo imagino...

i no vui res
i ho vui tot
i en tot cas

veig que a poc a poc
va guanyant
el desig
de voler saber-te
feliç...
Faré un mossaic,
amb petits retalls de cartolina.

dissabte, 1 de maig del 2010

avui obriré un word