diumenge, 28 de febrer de 2010

principi de conte

Es va treure l'anell del dit i va començar a jugar-hi. Era un gest molt seu. Ara pensava. Va aixecar la vista de l'anell i va mirar la taula, les estovalles, la butaca, la tele petita al fons que anava a la seva per què ningú li feia cas... Bé, ella no li feia cas, que estava sola a casa. Vivia sola i feia temps que no tenia visites... Es va tornar a posar l'anell. Li agradava aquell anell, ja no recordava on l'havia comprat, feia anys que l'acompanyava... per èpoques... com us ho diria... la feia sentir més segura... o amb una certa energia... o per què no dir-ho amb les mans més sexys?
Què estava pensant? era un pensar per reposar coses... per deixar que passessin per ella i marxessin avall... no volia que se li quedessin a dintre per què si les coses es guarden massa acaben fent mal o fent-se malbé... què hi fa que sigui així? tan se val... el cas és que ara es prenia el seu temps... per sentir aquell click que fa passar de la cabòria a l'alegria de viure... i aquell somriure que s'escapa per què si... Es va aixecar.

dissabte, 27 de febrer de 2010

un moment...

deixe'm treure les cabòries del barret
i omplir-lo de flors!

divendres, 26 de febrer de 2010

i m'entrebanco amb el passat...
que retorna amb sensacións estranyes...

no sé quin principi és



buscant música m'he retrobat amb aquesta cançò i ara tinc ganes de que soni una vegada i una altra... potser per què tinc ganes que algun dia em trobi aquests ulls que em facin seguir... aquests ulls que ara no sé què miren... però sé que quan els vegi em faran somriure... què voleu que us digui? que els peus se me'n van i em crec que és possible... encara que no ho sigui... així que li tornaré donar al play per seguir somiant...

PD: acabo de veure que això porta publicitat... ja em perdonareu... però bueno tot és bo per trencar trascendències jajaja
si et veies t'agafaria les mans
i et resseguiria els dits...
on ets noia inventada?

dimarts, 23 de febrer de 2010

principi de conte

Avui tinc ganes de conte. Aquí fa fred i miro al meu voltant. Les finestres semblen tancades i el cel gris queda a fora. M'hi acosto i passo els dits per on es toquen les fusteries de la finestra... passa aire... i no hi puc fer res... no vui tancar les portes hermètiques... tinc por de que no passi prou aire i l'habitació quedi amb un resclosit de tancat. Les habitacions s'han de ventilar. Els avis sempre ho feien... ho tenien tot obert fins que la negror tapava el sol... De petita sempre m'agradava anar a casa els avis. Allà m'explicaven contes i jugavem a cartes i la meva àvia tenia una rialla que no s'acabava mai... Miro al cel i em distrec amb un ocell que creua al cel. Recordaré aquest gest d'aquí a deu anys? si, ara se que si per què el simple fet de pensar-ho m'ho ha fixat a la memòria. Amb quines coses m'omplo els records... com si no ens faltes espai per recordar tot allò que ens omple de la gent que ens estimem... si tingués tots aquells contes de l'àvia... ara me'ls explicaria a poc a poc i tornaria a somiar que la vida comença i queda tot per descobrir...

diumenge, 21 de febrer de 2010

Mendel de los libros

"Una vez en el interior, se reveló como el típico café de arrabal, con ese estilo casi esquemático, burgués, de los de la antigua Viena, lleno a rebosar de gente normal que consumía más periódicos que bollería"

Aquest és un llibre de Stefan Zweig que amb les seves 57 pàgines ens porta dels records alegres i admirats de tot un personatge, a les misèries de l'absurd i la crueltat de les guerres... la manca d'escrúpuls i la tristesa de l'enyor que, al final, és capaç d'arrencar un somriure tendre amb les juguesques del destí... i tot això enmig de l'estimació als llibres, potser més com a objectes, però en tot cas presents...

I també em porta a pensar en el que mou els nostres records... una sensació, una olor... que ens retorna el que creiem obligat... però no ho està i tot forma part d'una manera o una altra de nosaltres i de fet ens ha portat a ser el que som...

divendres, 19 de febrer de 2010

Dona'm la mà

Papasseit... què se'n pot dir? ja parla ell... genial!

dimecres, 17 de febrer de 2010

he trobat dos somriures: un per mi i un per tu...

dimarts, 16 de febrer de 2010

Sau

Escolto per casualitat les notes d'aquell tren de mitjanit de Sau i no em puc estar d'anar a buscar el cd que dorm en un calaix de la taula del despatx. I posar-lo. Ara em porten a desitjar el que jo vulgui, però em quedo pensant en aquell tren que passa sense despertar ningú. Per què els que l'escolten ja estan desperts. I no sé per què em ve al cap algú fumant sentat en un bar amb taules de fusta i unes bombetes grogues que no fan més que allargar les ombres. El whisky no m'ajudava a tornar-ho a intentar. I penso que dincs d'aquell vas hi veig els teus ulls. I sé que si me's trobo ho tornaré a intentar encara que la música sigui trista... la seva mirada estava plena de misteri, de la seva vida no en podia saber res. Per què aquesta música convida a un ball lent que acabi en abraçada. Si creus que pots estimar-me em quedaré al teu costat. Per què tot solitari té un cor que enyora. Si, enviam un àngel.

principi de conte (inacabat)

Avui el conte podria començar amb tu. Tu que apretes un botó. Moltes vegades els meus contes comencen així... apretant botons... o tocant botons? potser és un intent de sentir un cleck que em porti a aquest nou món que comença... i que veig apareixer clar davant... encara que no sé on em porten les paraules...
sempre t'escric amb una esgarrapada...
mentre la llet s'escalfa al microones

i es torra la torrada...
i penso que ens trobem en hores de menjar...
quan tocarà el sopar?

diumenge, 14 de febrer de 2010

Cançons tel·lúriques



Roger Mas cantant poemes de Jacint Verdaguer. Una delícia. M'agraden els poemes de Verdaguer, i especialment el seu Canigó que un dia ja fa temps vaig començar a a prendre de memòria i que em vaig llegir d'una tirada quan m'ho llegia tot... 16, 17 anys...

"Amb son germà, lo compte de Cerdenya,
com l'àliga que a l'àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n'entra a l'ermitatge devot de sant Martí"
(Canigó, Jacint Verdeguer)
i he tret la pols a la bicicleta.

i ara estic amb el cos suat,
el cor accelarat
i la cara calenta de l'aire fred.

somric.

cabòria

(avís: no vui que sigui una cabòria trista encara que ho pugui semblar)

sempre em toca el silenci
per acabar en no res...
com treure'm del cor totes les il·lusions que em fan volar i em deixen caure així, de cop i volta i sense xarxa?
Ara i aquí, diun els antics sabis... tenen raó. per què ara i aquí no hi ha res...
no hi ha veu, ni paraula,
ni la teva rialla,
i em quedo amb la mirada del que tinc davant: un balcó que dona a una plaça amb uns arbres sense fulla, un turonet ple de cases i un convent que ho vigila i encara més enllà aquest cel, avui blanquinós, que acompanya les gavarres. És maco!

dissabte, 13 de febrer de 2010

un camí de terra enfila l'horitzó...

divendres, 12 de febrer de 2010

principi de conte

Va mirar el llit desordenat. Es va quedar recolzada al canto de la porta i els ulls li van fugir per la finestra... es va acaronar els braços amb les mans i va deixar anar un suspir... No hi era... Pero tenia el record d'una tarda escoltant vells músics de jazz... comptant núvols des del llit... i resegint les pessigolles de la pell...

dijous, 11 de febrer de 2010

avui no he passejat entre les pedres velles d'aquesta ciutat que m'agrada a troços... m'he estalviat el fred però no he vist els teus ulls... he vist, però, el cel de l'alba... era tant maco... i ara espiaré les estrelles rere el vidre, només un moment, que la son em pot... intentaré esgarrapar-li unes ratlles d'aquest llibre que ara m'acompanya...

dimarts, 9 de febrer de 2010

cabòria

Avui no tenien pa albericocs... me n'he comprat d'avellanes i panses... qui no es conforma és per què no vol... i ara em prenc el cafè amb llet amb la meva tassa d'esmorzar d'hivern... a fora plou però he decidit que vui que sigui un dia maco, per què si, per què el necessito, per què jo ho valc, per què quan estic nerviosa no puc parar d'escriure i treure tot el que m'angoixa... és una teràpia com una altra... ja ha quedat dit... i miro de reüll aquest rellotge que encara no em diu que faig tard... però no trigarà gaire... va diré una paraula que m'agrada: ornitorrinco!
per què corres tant pensament?
que no veus que no t'atrapo
jo només vui mirar la flor d'aquest instant...
començo bé el matí...
buscant frases amb el facebook...
una rera l'altra i encara una altra...
i de fet què vui?
un bon dia, un somriure, una carícia...
potser un bes...
allò que no em diràs...
ei, cor!
et deixo volar?

on són les ales?

no, no hi ha xarxa...

però és tant maco el paisatge...

dilluns, 8 de febrer de 2010

toco de peus a terra
però m'il·lusiona descobrir
aquests ulls nous
que em portaràn el teu somriure...

diumenge, 7 de febrer de 2010

és un potser.
un potser que m'agrada i m'espanta.
un potser que em posa les galtes vermelles...
un potser que no he de dir però dic...
per què no?
tic, tac... em rondes i t'espero i no ens acabem de trobar... on ets principi de conte? que tinc ganes d'explicar-li a la noia d'ulls bonics que m'arranca un somriure... i no puc pensar... però penso i compto amb els dits els dies...

dimarts, 2 de febrer de 2010

i sé que no m'esperes tornant a casa al vespre.

i jo camino pel carrer sentint el ressó de les sabates,
és negra l'asfalt,
els fars d'un cotxe em fan pujar a l'acera.
i em trobo esquivant ratlles de rajoles,
com quan era nena i duia trenes lligades amb gomes de colors.

arribaré a la porta
i giraré la clau...
explicaré a poc a poc que m'agrada el tronja i el verd i el blau...

que els camins als camps i les muntanyes em tempten
a seguir-los amb les botes polsoses i el bastó d'excurisonista...

que el mar no s'acaba

i el sol sempre deixa ombres per descobrir.
un acordió que s'obre i es tanca.

s'enceta la música
i el cor balla.