dilluns, 29 de març de 2010

El árbol de la vida

Volia parlar de la pel·lícula iraniana que vaig veure diumenge. "El árbol de la vida". Un poema de colors... que potser hauria d'haver vist en plena nevada, però va tocar ahir... inici de sol i primevera...
Però avui només tinc ganes de ficar-me sota les mantes i tancar els ulls i deixar que la son se m'emporti aquesta sensació d'inici de febre i mal de coll i nas tapat... realment aquest any els refredats s'allarguen... sort que puc dormir!

diumenge, 28 de març de 2010

Avui toca tortell de rams
i a la cuina fa olor
de matafaluga
(una paraula que sempre m'ha agradat)

dissabte, 27 de març de 2010

Taga

Te'n recordes quan varem pujar al Taga? Ens varem aixacar molt d'hora al matí i amb les motxilles plenes amb l'aigua i els entrepans varem agafar el cotxe. Després de més de dues hores de carretera vam aparcar al poble que deies que era dels teus besavis i ens posarem a buscar la marca del camí... i amb aquell somriure de les coses noves i totes les il·lusions enfilarem una passa i una altra... el verd ens acompanyava i el prat estava esquitxat de flors silvestres... tu en sabies els noms i me'ls deies... i jo anava sentint la suor del caminar que feia que el cos anés agafant aquella sensació que tant m'agrada quan segueix el ritme de la respiració i no es va depressa ni lent... sensillament es segueix el propi ritme... i allà hi havien uns cavalls que bebien l'aigua d'una bassa... i encara unes vaques que pasturaven... i varem esmorzar amb deu minuts que les parades massa llargues no són bones... i ja quedava menys pel cim... i al final fent ziga-zaga... i amb l'ajuda d'aquell pal... varem arribar a la creu que marca on s'ha de fer la foto, on parar-se a mirar el món tant gran i tant petit... i varem pensar que estaria bé quedar-se allà...sense les preses i ni les absurditats del món aquest que en diem real però que ho és menys que aquest moment... i vaig sentir que m'abraçaves... i ja ho teniem tot... i després vam baixar...

dimecres, 24 de març de 2010

la història de la tulipa

Doncs la història de la tulipa comença d'una manera semblant a tants altres principis... Amb la noia passejant per un camí de terra, prat a banda i banda, i al lluny el que sembla un bosc de pi i alzines... era l'hora que el sol comença a baixar i deixa la llum amb tons de tronja... sempre feia aquest camí a aquesta hora de la tarda dels dijous... es calçava les xiruques i en aquell camí planer tenia la sensació de caminar sobres tou... i aquella era la seva estona... normalment quan arribava arrant del bosc agafava el camí de la dreta i, tot donant la volta al convent, tornava cap a casa... però aquell dia el cap li bullia massa així que va decidir fer la volta més grossa i enfilar cap al bosc... aquí el camí feia pujada... no savia l'estona que portava caminant, encara que tampoc devia fer gaire, quan va arribar a una altra expladana amagada entre els arbres... un lloc ideal per fer picnics va pensar... i li van venir al cap les rialles dels partits de futbol d'havent dinat... i el tirar-se sobre la manta a mirar el cel... es va seure sota un roure... va tocar la terra amb les mans i va aixecar el cap... si, podria estar-se una bona estona allà... i fins i tot podria demanar un desig... va sentir el fred de la nit... va obrir els ulls... ja era fosc, s'havia adormit... es va incorporar i va començar a baixar cap a casa mirant de no empessegar... un cert neguit l'empenyia... però alhora... hi havia estat tant bé... ja era davant de casa i es va posar la mà a la butxaca per treure'n la clau... què estrany... amb la clau hi va trobar un petit bulb... no recordava haver-ne recollit cap... el va deixar dincs un gerro de vidre petit que tenia sobre el bufet del menjador i va anar de dret al llit... ara estava massa cansada per pensar... i va passar una setmana i encara una altra i no hi havia tornat a pensar.... quan se'l va tornar trobar (dincs del gerro, clar)... no sabia de què podia ser... però mira el plantaria... així que va anar a comprar un test i terra... i li va fer un lloc al balcó... i el va anar regant i vigilant... i el va veure despuntar... i es va sentir feliç... (era la seva primera planta!!!) i va decidir que això li feia bé i al costat d'aquest test n'hi va posar un altre i encara un altre i feia goig passar pel seu carrer... però ella encara esperava que el bulb floris... i li va sortir una flor tronja i a les puntes una fina ratlla granatosa... si... era una tulipa...
m'inventaré un llenguatge?
aquest que podia haver sigut el nostre...

dimarts, 23 de març de 2010

Quan sigui gran aniré a la Lluna amb un parapent petit

Avui vui recomenar aquest llibre deliciós de la Lluna...potser sembla per infants però a mi m'han atrapat els seus dibuixos preciosos i el seu text poema, les seves fulles de cartró, el seu tot... No, no em deixarè l'autora: Anna Terricabras.
Si,m'ha fet somriure i m'ha donat aquesta pau que busco... que és la pau de cada cosa...

[i dic fins a mil

que no m'importa.

me'n caldran mil-una?]

gerds i paisatge

avui disfruto amb la meva pasta de confitura de gerds (ja feia molt que no en trobava) i del paisatge de Kurosawa... deixeu-me dir que és el seu centenari...

ei, tranquil·la... ja passarà...

poema

Avui el dia s'aixeca emboirat.
i jo penso en els misteris
que amaga aquest difuminat.

No, no era morta.
Només dormia el son dels cansats.
I a l'obrir els ulls va somriure.

dilluns, 22 de març de 2010

principi de conte

voleu dir que és morta?
és dilluns, plou.
em sento alegre.

vaig a deshora?

si, ja és primavera
i es troben flors
a cada cantonada

dissabte, 20 de març de 2010

el repòs va fent el curs...
i va trobant els seus somriures...
i aquesta pau que busco
per mantenir la calma
i saber el que val una petita cosa...

cabòria

Quantes coses es poden fer d'hora al matí... encara no han arribat les deu i ja ha passat tot un dia i ara en comença un altre... i és estrany (?) tenir aquest món meu que em deixa fer les coses a poc a poc... i pensar que ara he d'entrar al món dels altres on he de fer tota la feina que em ve donada i les corredisses t'empenyen a acabar per ahir el que és per ves a saber quan... i poso la música que vui sentir i encara em queda una estona...

si, vaig posant les coses a lloc i intento que el sentiment no em guanyi... potser deixaré que s'escapi alguna llàgrima... però només serà la justa del dol inevitable...per què sé que hi ha somriures que vui trobar... encara que només siguin meus...

cabòria

on sóc?

altra vegada aquí...
amb la mà, sola, amb l'aire...
val més que me la guardi a la butxaca...

ja sé què toca...
llegir el verç de sempre...

i continuar visquent
"amb tot el risc i tota l'esperança"

divendres, 19 de març de 2010

on és la goma de borrar?

(un sense títol)

i segueixo retrovant
velles costums
que la mandra
o el moment posposat
havien deixat enrere.

És difícil estar-se quieta cinc minuts
però tanco els ulls,
sento els peus descalços
arrelant-se al terra
i l'energia que va de mà a mà
i és dins el cos

aquest cos que ara observo
i faig meu i del món
sabent-ne cada cosa al seu lloc
i em sento com nova

(en diem equilibri?)
ja falta menys...
què em portarà la primavera?

Obra poètica de Salvatore Quasimodo

avui escric poesies que he trobat... la primera per buscar un repòs...

MIRALL
Ara mateix al tronc
floreixen les gemmes:
un verd més nou que l'herba
al cor li és repòs:
ja semblava ben mort el tronc,
vinclat al penyalar.

I tot se'm fa miracle:
i sóc aquella aigua de núvol,
que avui emmiralla en les fosses
el seu bocí de cel més blau,
aquell verd que rebenta l'escorça
que tanmateix anit no hi era.

És del Salvatore Quasimodo. Un llibre que vaig triar per la portada, o per les tapes, o pel blanc de les fulles, o per l'arbre en blanc i nengre de la foto... tot just l'he començat... però el poema que em ronda és un altre... encara que potser no toqui... però el poso... de fet és el principi del poema... si, m'agrada el blanc...

I LA TEVA ROBA ÉS BLANCA
Tens el cap inclinat i m'esguardes;
i la teva roba és blanca,
i un pit aflora del brodat
desllaçat sobre l'espatlla esquerra.

(...)

dimarts, 16 de març de 2010

Ja m'he refredat. Jo que no em costipo quasi mai... deu ser psicològic? Hauré de dir "ornitorrinco" i espantar els atxis amb llimonades tèbies... o aquella llet tant calenta que s'empassa el mal de coll... i com sempre... treure un caramel de la butxaca... aquest cop un mentolin...

dilluns, 15 de març de 2010

cabòria

Escoltant Sanjosex començo a pensar amb el meu dia. I les lletres em porten a llocs propers i avui fa sol. Puc collir les flors que et donaria? Agafaré l'abric, em posaré les botes, caminaré pels carrers encara amb neu a les voreres més arrecerades... i miraré els pocs aparadors oberts, pensant, com sempre, que he de renovar el meu vestuari... per alguna cosa s'ha de començar a canviar... i un canvi en porta un altre... i avui no em toca pensar...

diumenge, 14 de març de 2010

He trobat la manta,
i ara agafo el llibre...
és temps de mimoses...

dissabte, 13 de març de 2010

Capitán Abu Raed

No ho he fet expressament. Però avui he vist aquesta pel·lícula que va rebre l'oscar a la millor pel·lícula estrangera del 2009 (entre altres). Senzillament ha vingut a parar a les meves mans i avui he trobat el moment per veure-la. Què en dirira? Tendresa. És el que crec que vol explicar-nos. La tendresa de la imaginació, de la innocència dels infants, dels somriures, de les petites coses, de l'educació, dels somnis, dels llibres, de l'amistat... de la solitud dels que ho han perdut tot que es poden reinventar i ser millors pels altres, com aquest senyor de la neteja que busca la França dels 60... Els contrastos dels rics i els pobres. De la situació de la dona, tanta pressió pel casament... maltractes plens de frustració i desamor... i altra cop els nens que volen ser innocents... Ho aconsegueix tot plegat? Prou.

cabòria

deixar-se anar i fer una bogeria...

aquella energia que t'omple
i busca la sortida
i tu pots gosar...

i goses...

i el cel és més blau
i els somriures esclaten,
els teus...

i t'és igual més enllà
per què et sens bé i forta...

i el món és teu...

divendres, 12 de març de 2010

cabòria

avui busco més que mai la paraula d'aquest conte que em ronda... per poder pensar-ho tot i no dir res... per poder trobar aquesta clau senzilla de la vida... per què si, la vida de fet és senzilla si ens permetem de viure-la tal com ens ve... disfrutant les coses bones... veient tots els somriures... agafant les mans que ens anem trobant... d'acord ho entenc... no és el millor moment per un principi... però podem caminar tot mirant el paisatge, ara ja ens hem trobat... i el camí potser maco...
torno a treure el diccionari,
jugaré a buscar paraules...
m'ha tocat "idil·li",
ironia del destí,
tornaré a tirar...

dijous, 11 de març de 2010

ja tinc flors al balcó,
un punt de primavera
sobre fons de neu...`

florirà el gessamí?
avui buscaré un conte tranquil i ple de verd... i millor si té tocs d'humor absurt amb aires anglès... sort que tinc aigua calenta a la dutxa... quina pel·lícula triaré per veure?

dimecres, 10 de març de 2010

per una cançò

de maduixa

Avui tinc ganes de deixar-me endur per un floc de neu... Aquest que he vist voleiar, quan caminava amb cura per la vorera... m'ha passat a freg, i he sentit una suau carícia a la galta... i no he pogut estar-me d'enyorar el tacte dels teus dits que no conec... he mirat enllà, més avall de l'horitzó i he pensat que també camines sota la neu... i he volgut ser aquest floc que t'acarona... segueixo caminant... amb la calma dolça de saber-te... em poso les mans a la butxaca i hi trobo un caramel... me'l poso a la boca i el menjo a poc a poc... és de maduixa.

diumenge, 7 de març de 2010

Divisa

avui toca...

dijous, 4 de març de 2010

obro la mà
i sento l'aire.
imagino el teu tacte...