dimecres, 28 d’abril de 2010

la noia de les trenes 2

i et faig un petó molt a prop de l'orella i noto que segueixes desperta... i ara ja s'ha fet de nit... l'encens estava a mig cremar i a la finestra es començava a veure alguna estrella... i la noia de les trenes s'hi acosta a poc a poc amb el gat gros i gris que es deixa amanyagar... es queda una estona mirant el cel i finalment deixa el gat a terra, encén un parell d'espelmes i s'acosta tranquil·la a aquest bagul que no deixa de robar-nos els ulls... plens de curiositat... "ara l'obrirà?" "si" i de dins hi treu un saxofò... se seu còmodament i comença a tocar... i la música segueix el ritma del seu alè, el so dels seus dits... i els veïns no es queixen per què això és un conte... i la nit s'allarga amb aquest so càlid i també trist... però que omple aquesta ànima que potser som... i no massa lluny (o si) la noia de les bosses es menja el seu pastis de patates amb carn... a glops de cervesa... i amb un tall de pa... i pensa amb aquestes trenes que ha vist... i el tacte nerviós d'aquests dits que li hagués agradat acaronar... "mira ja les tenim enamorades?" "bueno això són paraules majors... de moment deixe'm-ho amb desig i pensament..." "però com es tornaran a veure?" "encara no ho sabem, tot just ha de passar la nit... escolta la música..."

Kool & The Gang - Celebration

vinga doncs!!! :-)

dimarts, 27 d’abril de 2010

cabòria

de moment la noia de les trenes segueix dormint entre els llençols que potser podrien ser els nostres però no ho són... només són els meus... i avui no acabo de tenir el dia rodó... així que m'assec aquí a parlar una estona amb mi... mentre deixo que a una cançò en segueixi una altra... buscades per l'atzar del youtube que no sé quin ordre segueix... encara que ara no és que vulgui ordre... més haviat em deixaria anar per aquest atzar que ens sol posar els punts sobre les iis... i a vegades hi ha frases que sonen tant bé i que jo no entenc... i n'hi ha d'altres que en la seva contradicció poden fer-hi cabre un món... i no puc enyorar els teus ulls... però ho faig...

(i mira, ara deixo a mitges la cabòria, per què si, per què vaig a buscar un somriure... o potser a canviar de música!)

diumenge, 25 d’abril de 2010

la noia de les trenes

"Quin conte t'explicaré aquesta nit a cau d'orella?" t'ho vaig dir mentre m'acostava a tu sota les mantes i t'abraçava i sentia en el meu pit la teva esquena... i vaig saber que somreies... i jo que de fet no tinc imaginació... et vaig començar a parlar d'aquella noia que encara duia trenes i li agradava passejar pels parcs els dies de sol... anava badant i mirava les flors... a vegades menjava un troç de pa, encara que procurava deixar engrunes per veure com s'acostaven els ocells a menjar-les... semblava una noia solitaria... no se la veia parlar amb ningú... i després de l'estona de parc enfilava la vorera mirant el terra i les mans a la butxaca... per això no la va veure acostar-se amb les seves bosses plenes... i de cop eren tot de patates rodolant pel terra i les dues intentant que no s'escapessin gaire lluny... i ja les tenien totes... i amb el gest dels esquerps la noia de les trenes va dir un "ho sento" i seguir el seu camí deixant a la noia de les bosses amb les ganes de dir-li alguna cosa... Així que la noia de les trenes va arribar a la seva porta i va pujar escales amunt per què allà no hi havia ascensor... i es va treure les claus de la butxaca i va obrir la porta del seu pis... i a dins l'esparava un gat gris i gros o gros i gris, com t'agradi més... i et faig pessigoles i tu em dius que pari i t'expliqui què amaga a dins el seu pis... per què alguna cosa deu amagar... i jo penso que si i t'ho dic... et dic que al fons del menjador, que de fet és l'única sala, hi ha un bagul de fusta que ara és tancat... per què només l'obra quan es a fosc i ara encara és clar... així que va deixar la jaqueta i la va penjar... i després va passar la mà per la butxaca li va deixar un moment i en va treure una patata... la va acariciar un moment i la va anar a deixar sobre el marbre de la cuina... "Li ha agradat la noia de les bosses" em dius, mentre em dones una estirada a la màniga del pijama... "això sembla..." i segueixo explicant com posa una mica de música i va a buscar un llibre de cuina, l'obra a l'apartat de patates i repassa totes les receptes però avui no en farà cap...

(continuarà)

ei! que t'adorms...

dissabte, 24 d’abril de 2010

t'imagino violeta / color de glicines

dijous, 22 d’abril de 2010

Alicia en el país de las maravillas

L'he disfrutat

PD: Mac, és una crònica de tres folis... una paraula per foli ;-)

poema

dibuixaré una rosa.

agafaré una cartolina blanca,
no gaire gran,
el llapis número 5
i potser el 3

mig aclucaré els ulls
i mirant la ponzella entre oberta del jardí
en faré el traç.

i vigilaré les punxes
no vui que et fancin mal
si un dia vols
que te la doni...

principi conte amb carta

Va mirar la ploma negra. Li va treure el tap i no es va poder ressitir a fer un gargot al paper que hi havia al costat del telèfon per veure si guixava. I en va sortir una línea blava. Lliscava bé. I va seguir amb el gargot molt més del que hagués sigut necessari. Se'l va quedar mirant una estona i finalment es va decidir. Va obrir el calaix, el segon de la dreta de la taula del despatx, i en va treure un plec de folis. Eren d'un groc molt fi. El blau hi quedaria bé. Va pensar en el seu somriure i va tenir ganes de trobar paraules maques... i es va perdre en el record que li portava... i sense saber massa com va notar que la mà anava dibuixant les lletres on li explicava quatre coses que eren més de déu... i potser eren vanals... potser divagava... però no va tatxar res... era un parlar amb ella... era un sentir-la a prop... era un intentar calmar-li les angoixes... i fer-li pessigolles, només per què rigues... i així de cop va posar tres ics i va signar amb el nom... d'acord, també va tenir temps per un post data... mira li agradaven els postdates... I va plegar amb cura el foli per fer-lo cabre en un sobre lila... on va escriure el nom d'ella amb l'adreça... i després de tornarhi a passar la mirada... com qui fa una carícia... la va deixar a la taula de l'entrada... demà li enviaria...
coses que passen
- així de cop?
més o menys

dimecres, 21 d’abril de 2010

un òs de peluix
que no acarona ningú
és suau?
ressegueixo una línea recta
que fa tortes

és de color violeta
torrada, tomata, oli, la meva tassa d'estiu
el sol
i un bon dia!
:-)

I belive in you

vinga!

dimarts, 20 d’abril de 2010

qualsevol nit pot sortir el sol

D'acord. Seguiré els meus pròpis propòsits de fa un any i em dedicaré a llegir tranquil·lament aquest llibre que té tant bona pinta i em va recomanar l'Elviara ;-) i tindré la sort de començar divendres amb el meu llibre llegit! i amb un altre a la tauleta a punt per anar a dormir... i posaré una altra cançò... que fa somriure...

cabòria

Avui quan tornava cap a casa m'he trobat una moneda de cinc cèntims. Si,m'he ajupit a collir-la i m'han vingut al cap aquells cinc euros que una altra nit, ja fa uns quants mesos, (molts si tenim en compte el que han anat canviant les coses, pocs si ho mesurem amb anys...) em vaig trobar i et vaig prometre per animar-te la nit i per què em va sortir del cor... de compartir-los amb aquell cafè que no hem fet... i ara penso que ja serà Sant Jordi... i he tornat enrere en el meu blog... esperant un post trist, com el que ara potser escriuria, però l'he trobat, en el fons, prou alegra... un cd de la Maria-Mercè Marçal bé que s'ho val... i penso que aquest any tampoc corriré les rambles... ni miraré llibres... ni compraré cap flor per regalar... i si pogués em quedaria a casa, o millor, me n'aniria ben lluny on no conegués ningú, on no fes falta parlar, on em pogués menjar un gelat d'stracciatella i mirar el cel... i després tancar-me al cinema a veure Alicia en el país de les meravelles... que tinc moltes ganes de veure-la... i així enganyaria el temps... i els sentiments...

i mira per acabar aquest revival posaré el vídeo que no vaig saber posar, que el temps també porta aprendre coses (gràcies coses2!)


dilluns, 19 d’abril de 2010

Un bonito día de primavera

avui he vist una pel·lícula trista i m'ha quedat el regust... i penso què puc escriure per deixar aquesta tristesa en un racó... per què m'he proposat no escriure més sobre coses tristes... no vui... és tant fàcil controlar els sentiments? segurament el que cal és no deixar-se arrossegar per ells... "Un bonito dia de primavera". Aquest és el títol de pel·lícula de Hur Jin-Ho. De fet està bé la pel·lícula amb la música correcta en el moment oportú... bé el protagonista és un tècnic de so que es dedica a grabar el so de la natura... meravellosa imatge de les fulles dels arbres seguint el ritme del vent... o el so d'un bosc de bambú... la tristesa? aquest amor sincer que no acaba de ser correspost... però tot explicat amb una gran tendresa... ara em toca a mi pair-la... demà serà un altre dia!

dissabte, 17 d’abril de 2010

un vas d'aigua

Feia calor i volia veure un vas d'aigua. Va anar a la nevera i en tregué una ampolla amb la que va omplir el vas alt i llarg i transparent que de seguida va agafar aquell baff del contrats de temperatures. El va agafar amb la mà i va sentir la frescor. En va beure uns glops i es va anar acostant a la finestra. Era un primer pis i el carrer semblava molt a prop. La va veure venir pedalant una bicicleta vermella. Portava uns texans una mica estripats i una semarreta sense mànigues de colors. Els cabells negres i ondulats voleiaven... Un bolso verd creuat, prou gran per dur-hi moltes coses necessàries. Quan ja era a tocar la noia es va parar i se la va quedar mirant... ella no pogué més que somriure... "és bona l'aigua?" "si, molt fresca" "creus que podries donar-me'n un vas?" "si, clar... puja".... estava tant sorpresa que ni tant sols es va posar nerviosa quan va anar a obrir la porta i va fer passar la noia a la cuina... i allà va continuar la conversa... sobre bicicletes i caminades... sobre paisatges i colors... i de cop ja no hi havia aigua... sino tant sols rialles... si, també se sentia una mica la ràdio... li agradava sentir la ràdio mentre feinejava... "aquesta cançò s'ha de ballar!" i la noia la va agafar de la mà i ja hi eren... ballant pel menjador tot just acabat d'escombrar.... i per un moment va pensar que no era a qui li estava passant tot això... ella mai hauria gosat posar-se a ballar així davant ningú... però just després de pensar-ho ja no va poder pensar més... la noia se li acostà molt molt a prop i l'única cosa que sentia era la seva respiració i el tacte suau de la seva pell... i va deixar que les mans li resseguissin l'esquena... i els seus llavis es buscaven amb el desig i la tendresa... no li va acabar d'ensenyar el pis... el sofà era massa a prop...

divendres, 16 d’abril de 2010

de quantes maneres es pot escriure la paraula "pa"?

dijous, 15 d’abril de 2010

El escritor

Avui he tornat a anar al cinema. Em feia gràcia anar a veure "El escritor", no pas per què sigui una pel·lícula de Polanski, que no és que em desperti cap entusiasme tot i el seu "Pianista". Ho he de dir. No m'ha agradat. De fet m'ha aborrit una mica i tot. Sort del tema que no és massa suat i he pogut aguantar fins al final. I de fet potser tampoc és tant dolenta... però a mi m'ha sobrat la música tant posada per crear l'atmosfera inquietant... tanta no hauria de caldre... tot i que molts directors sembla que no sàpiguen remarcar res sense aquest apunt musical... Situacions tòpiques... gran mansió que de fet no és ni envejable tot i les grans pareds de vidre amb vistes el mar... els actors correctes... amb final sorpresa que no ho és tant... de bo? aquest carrer de Londres que m'ha portat records i aquella banyera de fusta que he envejat... i la passejada amb bicicleta sota la pluja que porta una mica d'aire i sembla que t'ajuda a respirar... i l'apunt còmic si, del gps... per sort no és americana...

dimecres, 14 d’abril de 2010

poema

espio entre les tanques
dels jardins del meu carrer
hi veig bancs amb coixins
i imagino una tarda amb llibre
i el gust del tè...

deixarem pel vespre
la llum de les estrelles...

dimarts, 13 d’abril de 2010

un tallat de màquina

A la feina tenim una màquina de cafè. D'aquelles que va amb monedes i surt el vas i es va omplint a amb els diferents ingredients que has demanat: cafè, llet, sucre, palet per remanar (bé, jo sempre demano un cullera... però em posa el palet!). Ara us pensareu que us explicaré tot de converses divertides que hi he tingut tot esperant que se'm refredés una mica el cafè per poder-lo beure a glopets... doncs no... no hi solo trobar mai ningú... bé de fet espero que no hi hagi ningú per fer-ne més via... (ara he semblat responsable?)... i de fet moltes vegades, un cop tinc el vas torno a treballar mentre espero que es refredi. L'altra dia, però, vaig necessitar quatre intents i més d'un quart d'hora per trobar la màquina lliure... i segurament el fet no déu ser pas excepcional, sinó més aviat repetit en l'hora i en el dia (jo que anava tard?)... doncs si... em vaig trobar dues senyores ben equipades amb una safata... i a dalt de la safata vaig anar veient (gràcies als quatre intents en què vaig treure el cap) com s'anava omplint de vasets blancs plens de xocolata i com la feien petar... i vaig imaginar el seu grupet de senyores jubilades compartint maneres de fer punt de coixí, o receptes de cuina... i vaig envejar aquesta estona, que per elles ja és ritual, de compartir el berenar... i quan van ser fòra i jo vaig poder tenir a les mans el meu tallat vaig parar-me, aquest dia si, a contemplar el formigueig de gent que va i ve... i en imaginar la història que hi pot haver rere cada mirada...
avui m'han donat el pa embolicat amb una paperina de paper.
he estrenat la tassa d'estiu.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Azul

fantàstica escena del terròs de sucre...

principi de conte amb notes (musicals)

Era la música d'una flauta el que sonava. Dolça. Va seguir parant l'orella i va notar una serenor. I va pensar el curiós efecte de la música en els estats d'ànim. Què faria ara? va resseguir amb la carícia dels dits la fusta de la taula... o era la taula que l'acariciava a ella amb el seu tacte fi? tot un exercici donar-li la volta a les coses... i va deixar de pensar i es va fondre més amb les notes de la flauta...

dissabte, 10 d’abril de 2010

Millenium 3

Encara no ho havia dit: ja he vist la tercera pel·lícula de Millenium. Si, m'ha agradat. Potser per què ja fa més temps que em vaig empassar el llibre i la distància faque els detalls es dilueixin i torni la sorpresa... i en aquest cas em quedo amb la mirada bona del metge i el seu somriure i el seu no deixar-se convencer... i amb la noia policia que també està de molt bon veure... i amb Lisabet és clar... la meva heroina... que em fa pensar que puc sortir a barallar-me amb le món i alhora reflexiona per mi mateixa que sol tampoc es pot anar, ni és bo ser tant esquerp, per què de gent bona n'hi ha... i es bo deixar-se donar una abraçada...
ei XIIPPPP ja t'has tornat a encallar!!!!!!
deixa'm un moment...
que m'assereni

si et cal un somriure...
segur que el trobo amagat a la butxaca...

(d'acord borro la resposta incorrecta)

i també en tinc un per mi
que m'amanyaga...
deu ser que porto més d'una hora aquí i encara no he esmorzat...
avui tocaràn cereals
amb cullera!

i em canso a mi mateixa...

i avui vui fer un post gamberro... que ja n'estic tipa de tant de cor i sentiment... que no duen enlloc... perquè jo no seré mai la que et faci brillar els ulls... i ara posaria la ràdio però avui som dissabte i no trobaré aquest fricandó matiner que, amb bona dosi, em fa riure... i em ressona la veu d'aquesta noia que ho estripa tot parlant de les celebritis... que si em mirés a mi (cosa que no farà mai de la vida) me'n deixaria anar alguna de molt grossa a veure si espavilo que amb tant verset llagrimòs no és d'estranyar que no em mengi una rosca que de fet l'amor són pamplines i res dura una pila duracel... així que la pila millor posar-la en un altre lloc i disfrutar del conillet mentre duri... que la vida són dos dies i al segon ja ens hem aixecat tard... i això segurament no fa riure... per què em sembla que fins i tot he perdut el meu punt d'ironia (aquest que no enten ningú i sempre he d'apuntar amb un: és broma)... i no sé fer acudits... i sóc sèria a matar... i sempre acabo dient el que no toca... i sé que hi ha algu que em crema però tampoc és important per què el seu destí és aquest temps que ho ha de matar tot... i ja no sé si em queda res...

divendres, 9 d’abril de 2010

canviant el xip

xip, xip, xip....

dijous, 8 d’abril de 2010

No, les dependències no són bones...

no, no vui que depenguis de mi
ni dependre de tu

només vui seure amb la il·lusió de compartir
un bon moment,
un bon llibre,
o un vers
o aquella cançò que ara no em deixa...

o el silenci...

o el capvespre...

Sí, es posaran a lloc les coses
i podràs venir amb la calma
dels peus sense pressa
i jo podré mirar-te
sense por d'entrebancar-me

què donaria per tenir la bareta
que borrès d'un cop
el tràngol d'aquest troç de camí
que encara no és planer...

dimecres, 7 d’abril de 2010

tinc fred...
quin garbuix...

cabòria

i de cop s'ha obert l'abisme...
i l'estòmag es revolta...

sé que em cal temps per tornar a tenir el pas ferm
m'entrestant em quedo quieta
m'abraço fort la panxa

també tinc una manta

poema-cabòria-principi de pau

avui em cuido el cor.
necessito la calma del ser conscient
de l'ara i aquí
no puc ser més que jo
encara que en sóc moltes
i en podria ser més
per què tots tenim molts cantos
arrodonits, barrejats...
i vui ser capaç
de veure tot el món en la pedra de riera
en un troç de pa
en el llapis vermell
en el camí de terra...
i trobar la pau per donar-te el somriure
que vui per mi
que ha de ser jo per sobre de tots els jos
ja arribarà
ja arribarà
la calma
i deixarè de voler res
per què ho serè tot
en aquest a poc a poc
de les coses petites

dimarts, 6 d’abril de 2010

Què dirè avui?
que m'agrada el salmò

dissabte, 3 d’abril de 2010

experiment de paraules que venen a l'atzar

Aquest silenci de dia de festa em fa sentir el vent que té prou força per moure les branques dels arbres però no fa sonar cap campana, o potser tenen les campanes ben lligades per què no toquin a deshora? i ara recordo un concert tot especial... passejant pels carrers vells de la ciutat, de nit, i tot d'espelmes a banda i banda dels carrers... i en el passeig silenciós de la multitud de gent que érem sentiem el resonar de les campanes... si, era un concert de campanes... va ser màgic... i segur que més d'un cop vaig pensar en la sort que seria trobar-te entre la llum suau que ens descobria altres colors de les pedres... i després vam anar a sopar... i jo vaig demanar una cervesa. M'agrada aquest color ros, i l'espuma blanca... i el gust espès i fresc que pot ser tant diferent segons la cervesa... I què volia dir després d'aquesta parrafada? Que sino fos pel refredat me n'hagués anat passejar per Barcelona... hagués pujat a Montjuïc i hagués buscat, mirant la ciutat, els carrers que em se... i hagués imaginat el teu paisatge... i hagués dinat un entrepà a la terrassa de davant del MNAC... després d'haver vist l'expocisió que m'ha quedat per veure... i sé que no vui enyorar-te... així que començaré a inventar-me un viatge que farè tant aviat com trobi quatre dies seguits sense feina ni festes de guardar, per què les multituts si són massa m'estresen... i en tot cas... ara si... buscaré un llibre que m'atrapi!

divendres, 2 d’abril de 2010

Avui, tot i ser un dia espès i d'afonia, estic contenta. La flor de nou mesos que vaig plantar just avans de la nevada i que havia fins i tot perdut de test del poc rastre que en va quedar... ha revifat! senyal de primavera... que la vida segueix amb força i el que ha deixat llavor... a poc a poc germina... no, no vui fer filosofia... però a vegades petites coses tenen el poder de canviar sentiments, energies o digue'ls-hi com vulguis...