dilluns, 28 de juny de 2010

Màscares

Pel·lícula documental sobre la creació d'un personatge, en aquest cas l'Orson Wells de Josep Maria Pou. Molt interessant. I és una pel·lícula. Sobre teatre i sobre cinema. Sobre els artístes i la creació. I ara no em puc treure del cap la primera imatge. La màscara grega que la càmara fa girar i mostra a trocets: els ulls, la boca... I aquest personatge que fou Orson Welles va apareixent a poc a poc creat-se als ulls de tots (actors, directors, espectadors) que a mi sempre m'ha fascinat... Al capdevall és cert el que diu l'escriptor del text: és ben bé un Quixot, barallant-se amb qui fes falta per intentar tirar endavant els seus projectes... i es clar... va acabar amb el seu "Quixot" inacabat... però tot i això és una altra pel·lícula absolutament recomenable, tant, com el seu contrapunt a l'"Honor de Cavalleria" d'Albert Serra on jo crec que hi ha una visió literal del Quixot... Imatges potents... les de Welles, les de Serra, les de Màsqueres...
No us n'explico més, m'ha obert el cuc del teatre...

divendres, 25 de juny de 2010

una història blava (de lluna)

Avui toca una història blava, per què he mirat la lluna i me l'ha dit a mitja veu. I cal escoltar la lluna quan xiuxiueja. Es veu que li agrada el blau. Encara que no és un blau de nit tot i que d'entrada ho pogués semblar. No. És un blau de mar. Per què la lluna, del cel estant, veu molt de mar... i al mar hi ha barques que es deixen groxar per les ones i tenen veles blanques que guien el rumb... i dins sempre hi ha uns ulls que miren l'horitzó i somien... i aquests eren blaus... però no somreien... així que la lluna se'ls va quedar mirant... no va dir res... fins que d'aquells ulls li va regalimar unes llàgrimes... llavors si... llavors va gosar carrespejar... però no n'hi va haver prou... així que va caldre un "bon dia" i llavors els ulls blaus es van alçar interrogants...

- deixes caure llàgrimes al mar? pensa que és salat... - va dir la lluna
- i què hi fa el salat amb les llàgrimes?
- doncs li fan mal... per què couen... i les sirenes es distreuen i deixen de cantar...
- pero jo tinc el cor trist i les llàgrimes em poden...
- mira, no veus el blau? diga-li ben a poc a poc tots els colors... i podrem sentir les sirenes...

I aquells ulls, sense massa convicció, va començar a dir el colors, va començar pel violeta, va seguir el verd, i el groc, i el troja, i el vermell... i va tornar a trobar el blau...

- Blau- va dir
- Ei, el blau és el meu color- va dir la lluna
- Ah, si? per què?
- Per què és el color dels secrets... i jo sóc Lluna i guardo secrets...
- I finalment, aquells ulls blaus van fer un somriure petit... i van gosar enfilar amb paraules lentes l'enyor d'uns altres ulls... que havien quedat a terra... lluny... i aquell reviure va anar posant a lloc els sentiments... i finalment la noia dels ulls blaus va poder respirar i olorar el mar amb la seva olor de sal... i al lluny es van sentir les sirenes...


dijous, 24 de juny de 2010

serres i estelles

ressonen els petards
de la nit curta

m'ha despertat el sol
i començo el meu ritual dels diumenges
encara que avui només és festa

i la bicicleta em porta
a enfilar la carretera estreta
muntanya amunt
arbres a cada banda

i tot de cop noto que no sembla festa
per què les serres elèctriques
fan llenya dels arbres tocats encara de la neu
i rere les serres
unes mans llencen la llenya a triturar
que la retorna, amb fines estelles,
voleiant, a fer-se adob de terres.

diumenge, 20 de juny de 2010

avui vui un cor alegre tot per mi

dilluns, 14 de juny de 2010

Alícia en un món real

La crònica. Doncs m'ha agradat molt aquest còmic de l'Isabel Franc i la Susanna Martín (per què en un còmic no és poden separar la guionista de la dibuixant). Una aproximació a un fet punyent com és un càncer de mama i l'extirpació d'un pit. I el que han aconseguit les autores és parlar-ne d'una manera que porti a la reflexió sobre la medicina, els prejudicis socials, les pors, les relacions humanes, la tornada a viure... i sobretot, han aconseguit aquest punt d'humor que fa que la vida te la vagis prenent el millor possible dins les dificultats... per què què seria la vida sense aquest sentit de l'humor? i una altra cosa important... que el que menys importa és que la protagonista sigui lesbiana... és, senzillament una dona... cosa que fa que el còmic pugui arribar a molta gent i ajuda a normalitzar el que malauradament encara no ho està... si podeu... no us el perdeu!

diumenge, 13 de juny de 2010

Jesús Montcada

Jesús Montcada. Sí, en tinc un bon record del seu Camí de Sirga. Un llibre que de fet em va permetre acostar-me a un paisatge del país que em queda lluny, i que no em va costar gens fer-me meu. Uns personatges que em van entrar, gent amb les seves coses com tothom... i singulars alhora,explicat tot amb un punt d'humor que a mi m'agrada... i Mequinensa... que és un poble... però per mi també una paraula plena de suggerències... i que em va fer molta il·lusió trobar-la escrita en una volta de la carretera aquest estiu passat, on em vaig omplir els ulls d'aquest pantà... i se'm va fer present aquest autor de barba llarga i gorra... i tampoc em puc estar de dir traductor... El comte de Montecristo... podria ser el meu llibre d'estiu?
Què voleu que digui més? és un dels meus escriptors...

dissabte, 12 de juny de 2010

Dues rodones idèntiques

He decidit que no cal córrer i mentre espero el proper tren us recomano un altre llibre, petit, vermell i ple de rodones... seran o no idèntiques? ;-) És de la Neus Moscada i d'Sd edicions dins la col·lecció: Una rodona quadrada... alguns diran que és per infants...
a vegades calen salts mortals... i ara compto els minuts que em resten i veig que ja puc córrer si vui que el tren em porti a aquest Praga, París, Barcelona... fet amb llum i amb ombres...

164è Joc Literari d'en JesúsM. Tibau. La Guineu


Què em diu aquesta guineu que ara m'observa? Que el món potser no és tant dolent i ella passeja segura pel seu racó de terra, fent-se'l seu a cada passa, corrent a estones, ensumant sempre i fins i tot amb intents de somriures que no es veuen però ella sent... i a mi em reconforta veure-la aquí dreta i amb aquest pèl que sembla suau... i també vui fer-me meu un troç d'espai, la meva vida... i despertar aquests sentits que a vegades deixo adormir sense adonar-me'n... si, em posaré a olorar, a mirar les coses que m'envolten i a sentir aquest aire que treu cabòries i m'empeny a ser ara i aquí i una mica més enllà...

divendres, 11 de juny de 2010

Alícia en un món real. El llibre que ara llegiré... en tinc moltes ganes... després ja diré el què...

dijous, 10 de juny de 2010

poema

obro la finestra
deixo entrar la perspectiva:
aire
una lectura lenta...
de poesia.

dimecres, 9 de juny de 2010

Aquelles dames d'altres temps

I la paraula "xicra" em porta a Aquelles dames d'altres temps de la Maria Aurèlia Campany. Fa temps que el vaig llegir i en tinc un bon record. Un record que em porta a les converses d'aquelles dames, d'aquells carrers de Barcelona, que he recorregut mig fent de turista... mig badant per què si... sentint l'olor humit de les lloses del carrer... fugint del sol dels carrers amples... espiant aparadors que et trobes per sorpresa, de botigues amables, amb disseny o sense... i això em porta una altra vegada a la xocolata... i en les tasses i les converses i els marbres de les taules i els peus de ferro on jo poso els peus... per què semblen fets a mida... i ara me n'he anat del llibre i em quedo amb l'autora de caràcter fort, feminista i somriure murri...

poema

Avui he trobat una tassa de xocolata
és blanca i fonda
amb nansa

amb un platet petit hi podem posar melindros

una altra paraula que m'agrada: xicra

dilluns, 7 de juny de 2010

Bebe - Ella

ole!

Isla de Palma- Antonio Flores

i aquesta també... per què m'agrada... sense més.

Antonio Flores : Cuerpo de Mujer

Per què em ve de gust la cançò...

poema

serenament em dono l'espai
de ser tal com som
sense jutges
sense pors
sense mals

serenament t'observo
i em miro
i trobo el racó de la conversa
per què puguis ser
qui ets
i el compartir acabi amb somriure

diumenge, 6 de juny de 2010

No me digas que te bese por qué te besaré

I ara canviaré de registre i us explicaré una pel·lícula que vaig veure l'altre dia. No. No l'explicaré pas tota no patiu, només diré les impressions que em va deixar que per alguna cosa això és el meu blog. La pel·lícula en qüestió és "No me digas que te bese por què te besaré". La veritat és que deixa prou bon gust de boca, encara que tampoc és que sigui rodona... però per què em va venir de gust vaig deixar que la situació em resultés creïble... i potser el que venia a dir era prou òpvi... però la ironia fina dels contrastos m'agrada... i tothom acaba sent especial... i cal viure amb això que és ben nostra... i saber trobar-li la punta... i deixar de projectar pors que ens retornen la por dels altres... per què potser els altres no tenen por i només volen jugar a jocs d'infant... i és maco compartir... no dic res del final... que em va fer pensar amb la semifinal de la champions... (ara si que m'heu de perdonar l'associació d'idees).

no sé ben bé si dir-li cabòria

I encara continua plovent i jo tinc el llit a mig fer per què a vegades faig les coses a trossos i em distrec un moment... tot i que després hi torno i les solo acabar... si és que es poden acabar... que hi ha coses que no s'acaben mai... com la carícia que tinc als dits... i els somriures de les butxaques... i aquest color vermell i aquest tronja i aquest verd i encara aquest blau amb què podem pintar la nostra història o el meu dia o la teva finestra... i ara deixa'm dir que encara tot és possible per què les lletres hi venen bé i jo no sóc ningú per dur-los la contrària... encara que no sigui prudent... però tinc un roc a la faixa... i si cal plorar... posaré aquest cor que gira i a viva veu cantaré aquestes cançons que m'animen...

tres paraules

Ara em ve de gust escriure i no sé si em sortirà cap conte. I allò que explicaria... potser no té moment en aquesta hora... Potser tinc ganes de dir que encara tot és possible... però potser ja no ho és i jo encara no ho sé... I sento trons i es posa a ploure... i ja sé què faria si fossis aquí... i ara s'afegeixen les campanes... i ja tenim la música d'aquest matí... I torno a pensar què puc escriure... i em ve al cap que l'altra dia no sé com vaig perdre la vergonya i vaig començar a explicar un conte. Va venir bé la conversa. I no em vaig poder estar de dir: tria tres paraules. I les va triar. I jo vaig veure una nena jugant a la sorra vora el mar, acostant-se a les roques, trobant de cop una fusta vermella i un martell i com va començar a fer música amb un ritme encomanadís... I ho vam deixar aquí i vaig pensar: ja està, ja has fet el pena amb un conte tonto... per què encara no li havíem trobat el final. Però la meva sorpresa va ser que quan ens vam tornar a trobar a la tarda em va preguntar com seguia el conte... i ja em tens a mi comptant peixets, veient coves, trobant tortugues... posant veu de conte i cara de sorpreses... si, em va fer il·lusió explicar un conte de viva veu i veure que em seguien... encara que tampoc vam arribar al final per què em sembla que serà un conte una mica llarg... que els contes comencen, però no se saben mai cap on et poden portar...

dimecres, 2 de juny de 2010

poema

avui tinc paraules calmes
el somriure als llavis
i tot un dia
per descobrir

avui tinc les mans plenes
de ganes de fer
i els peus a punt per caminar

i el cor ben ampla
per escoltar

i si, també tinc braços
per si et calgues aquella empenta
que només dona
una abraçada...

dimarts, 1 de juny de 2010

principi de conte

A vegades volem finals feliços.

I ara deixeu-me pensar en el dia que vaig veure aquell test vermell. De cop es va fer present, un migdia, en el balcó del tercer de l'edifici del costat. Era ell sol i tenia unes petúnies morades que buscaven el terra. Ja veieu, m'hi vaig fixar. I un cop alguna cosa se't fa present és difícil no saber-la. Així que cada vegada que treia el cap per la finestra ja em teniu mirant el test vermell... i això em va portar per la lògica dels fets a topar-me amb l'esquena de la noia que el regava... la seva cua de cavall i la seva camisa a quadres roses... i em vaig mig amagar rere les cortines... però no podia apartar els ulls... I al cap del dia el que no em podia apartar del pensament era aquella esquena...
Sembla una història senzilla... jo vaig mirant al balcó, al test, a la noia... i un dia es creuen les mirades... i ja ho tenim tot fet... però clar, les coses no són així... Evidentment les discrepàncies es troben en les dues últimes frases. La noia només estava pendent del seu test i jo m'amagava cada vegada més rere la cortina... però era la meva estona, el que esparava, el que enyorava... el que em feia rau-rau a l'estòmag...
Però un dia, quan vaig mirar al test vermell... em vaig adonar que ja no tenia petúnies... i ara què? no, aquell dia la noia no va sortir al balcó... i aquell rau-rau es va fer un altra mena de rau-rau... per què el llenguatge dels raus és molt ampli... i així va passar un dia i un altre... els raus-raus però a vegades poden tenir efectes secundaris... i és que aguditen l'ingeni i curen vergonyes... (si, dono fe que a vegades passa)... així que la imaginació es va començar a disparar a la recerca d'una sortida pràctica passant per totes les varietats més dibauxades: vaig a esperar-la a la porta del blog? li escric una carta? em faig passar per treballadora d'alguna companyia telefònica? i així li sabria els ulls d'aprop... i mentre anava pensant repassava les cartes que havia recollit de la bústia... en veure'n una que només posava el pis amb lletres clares, sense segell... la veritat és que d'entrada no em va fer massa bona impressió... però la curiositat em va poder i vaig obrir a poc a poc el sobre... hi havia una nota escrita amb la mateixa lletra: llavors de petúnia. Com? i va anar de poc que no anessis totes a terra... i vaig pensar que ara hauria de comprar un test...