dimecres, 30 de març de 2011

no sabràs com t'he enyorat, noia inventada...
ara em miro a mi mateixa
i el sol m'escalfa les cabòries

a les mans i tinc cartes amb somriures
faig trampes?

buscaré contes...

dimarts, 29 de març de 2011

principi de conte

No serà que demà a aquesta hora tot tornarà a començar? així, sense pensar-nos-ho. Encara noto el gust del vi i penso que queden un munt de plats per rentar. No, no sóc moderna i el meu rentaplats és la pica plena d'aigua i les mans enguantades de rosa, el sabó ha de ser verd per anar bé. No em distrec. Els meus pensaments segueixen aturats en aquest demà que pinto amb un cel pastel i el negre dels teus ulls. Sé que pot ser maco. Sé que pot ser suau el tacte de la teva pell. Sé que somio. Deixeu-me somiar.
plou.

m'he parat al semàfor
i he deixat que l'aigua
s'escoles galta avall.

dimarts, 22 de març de 2011

I el poema

S'ha fet de nit

La festa d'aquest vespre també s'ha suspès.
I no tenim ni la menor idea
de què haurien plorat, o celebrat.
En un moment s'han encès els llums i s'han apagat.
Per la finestra hem vist els músics;
travessaven silenciosos l'avinguda
tot traginant a coll
enormes instruments de llautó.
Queda't, doncs, aquí,
fuma't el cigarret
en aquesta gran calma,
en aquest meravellós no res.
Sordes-mudes les estàtues.
Sords-muts també els poemes. S'ha fet de nit.

Innais Ritsos Tard, molt tard, de nit entrada

bona primavera

Ahir era el dia de poesia. Ja ho deveu saber. Per celebrar-ho vaig pensar de penjar un poema. Però coses que passen... al migdia no vaig trobar el moment, a la tarda, vaig trobar el llibre d'on pensava copiar-lo, un llibre per salvar de les cremes que a vegades es fan, per la qual cosa no hi ha millor remei que llegir-los. Però el vespre se'm va passar en un recital de poesia que es va allargar. Feia temps que no hi havia anat a un recital, la veritat és que em va agradar. Cada autor llegir uns quants poemes seus, algú cantava, algú ballava. Un nivell prou alt. I moltes ganes. Realment vaig disfrutar la poesia. Més tard, sinó em torno a deixar el llibre, penjaré el poema.

diumenge, 13 de març de 2011

Joc literari 197è



Vam quedar sense pensant-s'ho a la plaça de la font. El dissabte a la tarda, cap a les cinc era una bona hora. Vam creure que un somriure seria el que ens caldria per reconèixer-nos. I ja em teniu, amb les meves bambes blanques i els texans negres que jo crec que em queden bé, apropant-me a la plaça fent volar pardals, que els coloms, ho confesso, no m'han agradat mai. Mirant al lluny no vaig veure ningú. Vaig respirar i vaig entrar amb passes tímides. El rellotge em deia que encara tenia 10 minuts per esperar, així que vaig començar a passejar pels caminis de terra, no és que fos una plaça gaire complicada, ni amb gaires racons. Sureres, algun roure i una gran magnòlia. La font: clàssica. Feta de pedra del país, una petita tanca tot voltant. Bé, no era una font per beure, sinó per decorar. I allò? què era? M'hi vaig apropar. Un llibre? Què hi feia allà un llibre? Vaig mirar al voltant i encara no hi havia ningú. És evident que no em vaig resistir a la temptació d'agafar-lo. I ja em teniu assentada llegint. Quan ella va arribar i a poc a poc es va seure al meu costat, res va ser estrany. I amb el somriure promès li vaig llegir una estona aquella novel·la alliberada que la va atrapar tant com a mi... feia temps que no llegia...

dissabte, 12 de març de 2011

és evident: plou

primavera
ara llegeixo llibres de cuina / invento receptes.
la sort dels dies,
venen amb monedes que llancem a l'aire.

i ara: on és la cara?

del ser i el temps

Obro un apunt conscient del temps. Llarg, curt. Que perdo, que trobo. Que vui explicar i s'obre, mirant per la finestra, a horitzons que no són més que jo mateixa. I ara somric amb una pau, que sembla certa, caminant a poc a poc pel camí fràgil del que no vui ser conscient. Tu hi ets. És prou.