dimarts, 29 de novembre de 2011

poema

la fina ratlla dels somriures
que deixen enrere tants mals humors...

si en sabéssim on comença el fil
tindríem el més grans dels secrets,
però se'ns escapa...
per més que puguem dir que vist, l'hem vist!

dissabte, 26 de novembre de 2011

poema

Començo mots que rectifico.
Sento paraules que et diria.
El pou comença a omplir-se
i ara la fred ja ha fet acte de presència.
I si juguem a inventar-nos històries?
D'acord. Només sóc jo i els núvols.
Però ells em deixen mil formes 
que es difressen. I puc imaginar-te.

L'enyor, però, no vol careta...

dissabte, 12 de novembre de 2011

poema

Capficada entre finestres virtuals,
la tarda em passa oberta al món, diuen.

amb un descuit he fixat la vista al meu balcó,
de cop he vist un Turner de cel i núvols
i he pensat en la bellesa 
tant propera...

dijous, 10 de novembre de 2011

Montserrat Roig





Doncs avui no vui ser menys i deixo el meu record de tu. Per què et vaig trobar quan el llegir començava a ser una necessitat i la teva descoberta em va fer devorar uns llibres que sempre m'acompanyen. Per què llegir el diari era llegir l'Avui hi començar pel final... i ara encara rellegeixo aquells pessics sempre rodons... Per què em vas descobrir Leningrat i aquells poetes apassionats i aquell Neva esdevingut paraula talismà... Per què vaig deixar aquell llibre teu a aquella noia que em va costat tant d'oblidar... Per què un llibre teu va ser l'últim regal de ma mare... Per què si, per què formes part de la meva vida i, sincerament, m'agrada.

dijous, 3 de novembre de 2011

The shock doctrine subtitulada al español

Impressionant. L'acabo de veure i encara no m'he refet. Només diré que val la pena veure-la, tot i les ganes de vomitar que provoca.

dimecres, 2 de novembre de 2011

principi de conte

He donat corda al rellotge vell de l'avi. Ara fa tic-tac sense parar i omple la casa d'un ritme inabastable. Això si, sempre amb el mateix ritme dels segons. És un rellotge amb anys i la mirada no pot sinó portar-te a mil històries de contes a la vora del foc. No és que a casa de l'avi en tinguessin de llar de foc i segurament aquest tic-tac no s'adiu gaire amb el crec-crec de les flames, però els vells temps també tenen els seus estereotips. I ara només falta la bruixa del nas llarg que ens doni una poma per creure'ns aquell nen de pantalons curts i serrell enclenxinat que mira el món amb ulls ben grossos, bé en realitat aquest nen som nosaltres, les nenes, que ens hem disfressat per no embrutar-nos el vestit nou i córrer a cor que vols per aquesta casa encantada. Però no ens mengem la poma, la deixem coure i sense voler trenquem el malefici fràgil. Quan tornarem cansades de jocs i riures en lleparem els dits mentre bufem aquest dolç que ens reconforta.