poema

Veig el reflex de la teva mà
sobre un fons de flors
i segueixo la ratlla dels teus dits
per veure el principi de la fulla,
ara verda i allargada,

s'insinua amb l'ombra una carícia
que voldria...

Màrius Torres

Avui parlaré de records i sensacions. He de dir que fa temps que no llegeixo res de Màrius Torres, ni me'n sé cap vers de memòria. Només sé que en tinc un bon record, que em ve al cap de costat amb en Salvat-Papasseit i en Salvador Espriu. I que la sensació que en guardo és d'alegria de viure, això que no em de perdre mai, tot i que ens encarem amb la mort, que inevitablement és present a la vida... per tant m'ha fet de contrapunt igual que Salvat-Papasseit a aquest melanconiòs Espriu de Sinera del qual si em sé versos de memòria i que em va acompanyar el final de la meva adolescència... Ara ja que ja tinc uns quants anys més... trio, sense dubtar-ho... aquesta contemplació alegra de la vida... d'acord... avui buscaré un vell llibre de poemes i el llegiré... que de fet aquest és el millor homenatge que jo sé fer a aquest poeta.

un principi?

Jugo amb les engrunes de la taula desparada... les ajunto i desjunto... en faig cercles... i penso en la Colometa mentre resseguia les balances de l'escala... Vaig trigar molt a llegir-me la novel·la, vui dir que ho he fet ara fa molt pocs anys... me'l vaig llegir de cop... sense poder deixar-lo ni un moment... les seves paraules es van anar seguint una rere l'altra com inevitables...
Bé, no és que volgués parlar de la Plaça del Diamant... de fet pensava amb la lluna d'avui i les estrelles que deixen entreveure constel·lacions... però continuu seguint el gest del cercle... on caben tots els contes que comencen per o, o per a... i provo de dir-ne la primera paraula: "ona" "ara" "ordre" "arbre"... i les deixo apuntades... per demà...

pensament

Llegeixo blogs... i penso que potser em faltar omplir el meu de pensaments... i se'm ve al cap la pregunta: què penso? penso que les plantes fan bonica la vida, que necessitem verd per relaxar la vista, la ment, l'esperit... nosaltres... i recordo l'últim documental que he vist, que venien dient que era una meravella visual contrastant el món de la natura amb el món industrialitzat... Koyaanisqatsi es diu, amb la música de Philip Glass... sabeu què passa? que per mi es nota massa l'estètica anys 70... i curiosament sembla molt més passada que l'estètica anterior... anys 60, 50... és una sensació que sempre se m'ha fet estranya i curiosa... i llavors penso en el que estem lligats al disseny de les coses que ens envolten... la moda... diuen...a part d'això si, és un bon documental per reflexionar sobre el que estem fem amb la natura... amb unes imatges impactants de tot de blocs d'edificis solitaris, deixats, abandonats... i la traca del seu enfonsament a cop de dinamita... tants... uff... si, posaré alguna altra planta al balcó!

i fem, a poc a poc, un dia...

poema

Buscant l'airet del matí
em trobo amb el silenci
d'aquest poble encara per despertar...

com sempre, em torno a dir:
he de buscar fil i agulla
per començar amb vestit nou
el dia...

potser no és bo escoltar cançons d'amor...

I ara em menjo un troç de pa, i escolto cançons d'amor, i em dóna per escriure... i sé que si em deixessis et diria fluixet a l'orella que la vida és maca per què escolto la teva veu... i llavors deixaria que la meva mà baixes molt a poc a poc per la teva esquena fins arribar a la cintura... i em quedaria així... abraçant-te... i a tu ja no et ferien mal les ferides... i només trobaries somriures... per què sé que tens un cor amb ganes de carícies... una altra cosa és que siguin les meves les que vulguis... clar...

cabòria

I ara potser tinc ganes de filosofar amb frases que trobo. Frases que diuen que les coses no acaben d'existir fins que no es nombren... us en dic la procedència "Tu rostro mañana" de'n Javier Marias. I jo penso que té raó... a vegades no acabem de dir les coses per què dir-les seria fer-les reals i no podriem acabar de pendre'ns el temps per pensar-nos-les per què "hi ha coses que només es poden dir una vegada" (d'aquesta frase no recordo l'origen) per què una vegada dites ja no pots fer veure que no les has dit... i tot vol el seu temps d'assentament... i el millor es que vagi sortin sol... encara que suposo que arriba el moment que una s'ha d'arriscar i dir el que només es pot dir una vegada... Llegir senyals... si s'està molt atenta segurament es poden llegir i llavors costa menys interpretar el que ens va passant i passa al nostre voltant... però a vegades costa, o em costa... i una cosa que semblava clara... de cop em trobo prengunta-me que deuria voler dir en realitat...

Bé, al capdevall ens hem d'arriscar a posar les coses definitivament en clar... si, arriscar-nos a viure... per anar passant experiències, etapes, caminant, sentint... i canviant... per què cada dia, ens agradi o no, canviem tots una mica...

Nothing personal

L'altra dia vaig anar a veure una pel·lícula trista. Però jo estava de bon humor i no vaig acabar d'entrar en el to. Em va agradar el paisatge, i algunes imatge maques. Però amb això no n'hi ha prou per fer una bona pel·lícula. La història no la vaig acabar d'entendre, massa coses per sobrentendre... situacions de personatges extremament solitaris que l'única sortida per relacionar-se és obligar-los a conviure a dos? Una cosa bona: els somriures no enganyen quan surten sols... una altra: la gent encara que es posi muralles de duresa el que vol és una carícia... "Nothing personal" i com que vaig agafar el full amb la crítica, que sempre és d'agraïr trobar, us en dic la directora: Urszula Antoniak. I el menjar com a punt de trobada... no, no és una pel·lícula dolenta.

The Meaning of Life

de bons dies

Un post de "bon dia", avui que fa fresqueta i jo penso en tot el que vui fer... el primer de tot serà falcar la taula que balla i pendre'm de gust, potser d'aquí a una estona, un segon esmorzar, que tot esforç necessita les seves energies... si, positives! I segueixo descobrint l'Spotify com a música de fons... i busco i trobo i descobreixo... bé potser toca aixecar-se de la cadira, ja tornaré...

cabòria

Tal dia farà un any, però avui és avui... deixa'm buscar dins meu totes les lletres... potser en surtin collarets o postals o contes de fades...

sense títol

Avui comença amb dissabte encara que siguem dilluns. He imaginat la teva rialla i ara sé que l'enyoro. De què serveix callar les paraules? per què no t'espantis o no m'espanti? o no quedi tot en un joc d'encenalls? Tan se val, això només vol ser un conte de paraules tendres que et diria si fossis aquí... però no hi ets i em deixo anar, a mi que em costa tant... i sé que si pogués t'agafaria la mà per què no hi ha més opció que aquesta passejant al teu costat... però em quedo mirant el blau del cel, i la frescor del matí... pensant que he de regar les flors i arreglar els geranis... i buscar-li un lloc humit a aquesta planta que dona el toc tronja al menjador... i amb les històries senzilles de les pel·lícules de nens innocents (?) que veuen la màgia en un pilota de ping pong que els va arribar flotant pel riu al mig de Mongòlia... l'amor és senzill... diuen...

poema

El món és ampla.
Vaig recollint pedretes,
ara blanques,
ara de colors...
les poso en filera
o, amb els ulls tancats,
les barrejo...
i surten glops
de tastets
inoblidables.

poema

Tinc guardat
un pot ple de tendresa...

caduca?

Petit Indi

Després d'una bona estona intentant entendre quatre coses de telèfons i internets ho deixo estar per demà...No vui deixar, però, de comentar una pel·lícula que he vist aquests dies. Per què si. Per què toca. Per què és una mica de casa. Per què els afores d'aquesta gran Barcelona es veu que també poden arribar a tenir el seu punt de foto de postal, encara que d'entrada ningú no ho diria mai. Tot i que el director no dibuixa cap postal diguem-n'he idíl·lica... Per què sota les autopistes i els ponts de carreteres es veu que hi pot passar un riu amb aigua i tot... on hi ha vida... on hi ha racons... per què la pel·lícula de'n Marc Recha fins a un cert punt em va agradar, després... ja em perdonareu que ho digui... em va fer mal al cor... un malestar que ara que hi penso em torna... per tant acabo ràpid... I malgrat això... no decep gens, perfila els personatges, mostra decadències, finals d'espais... lluites pel dia dia de la vida aquesta que és quotidiana... i on, el feble, acaba perdent doblement?

fraseig

Escriuria un conte però veig que és una mica tard. Així que deixaré que el vagareig em porti a dir potser que m'hagués agradat sentir-te la veu... però els riures de les descobertes et deuen fer mirar nous paisatges. I jo sóc aquí. Escoltant de lluny una tele que ara penso que és massa alta. On m'han parlat de timidesa i de sexe i ara em parlen de paisatges... Tot prou interessant per què forma part de nosaltres o de mi o de la vida. I penso que he de seguir buscant aquest meu racó per omplir de somriures... com sempre ens repetim... és la torna de la vida... i m'agrada aquest fraseig... que no diu res que no hagi dit i potser ho canvia tot... per què grau a grau la roda gira i els pensaments es van trobant a poc a poc i cada mirada és una sorpresa, com aquelles fotos d'Smoke que em sembla que ja he explicat, potser fins i tot, més d'una vegada.

Ordinador arreglat

Bé ja tinc l'ordinador arreglat. Ara només falta escriure :-)

I ja sóm agost però el cel no vol acabar de lluïr el blau, encara que avui la xafagor m'envolta i no podré anar a la platja que porto el matí donant voltes. Sí, d'acord, tot per anar a buscar l'ordinador!