voldria un conte infinit
escrit amb dos versos

No sé per què espio lo impossible
si tu ets lluny
i jo aprop.

Però miro per aquesta escletxa postmoderna
i veig el teu ritme
i els teus vestits amb volants

i em poso a ballar
imaginant que em gronxo
en sabates de talò alt.

cabòria

A vegades la gent necessita parlar. I parla. Només necessiten un interlocutor que sembli que els escolta. Ells diuen. Ho deixen anar tot, d'una manera tant torrencial que no hi ha manera de parar-los. I una vegada deixat anar tot el pensament o sentiment, queden en calma. Jo, ho confesso, a vegades també m'he sorprés parlant així, sentint-me bé podent parlar. I a les paraules les acompanya el gest. I som tot un cos expressiu. A vegades m'agradaria fer teatre.

faria concursos
i triaria el que fa set
donant pistes amagades
i consells de capgirell.

I de sobte a la ràdio em diuen: "no totes les paraules rimades són un poema"

I de cop alguna cosa et salva. No podries dir què. Potser una frase que escoltes. Una música que sents. Una imatge en equilibri. I tornes a sentir-te amb pau amb la vida. I les coses són a lloc. Per més que notis aquestes buidors. Hi ha un sol. I somrius.

cabòria

Avui he tingut ganes de sortir a caminar. A caminar i caminar. Sense parar. Menjant-me la vorera i no mirar a banda i banda. Tenia ganes de fugir. De mi. De la vida. Perduda en aquest caminar. Amb unes ganes immenses que de cop passés alguna cosa que em fes parar. Que de cop em parés el sentit d'un somriure, d'una mà, d'un gelat, d'un cafè compartit. I he seguit caminant amb més força. I he acabat el cercle i ara em trobo aquí intentant desfogar-me amb el soroll de les tecles. On és el clic?