ei, cor!
et deixo volar?

on són les ales?

no, no hi ha xarxa...

però és tant maco el paisatge...

toco de peus a terra
però m'il·lusiona descobrir
aquests ulls nous
que em portaràn el teu somriure...

és un potser.
un potser que m'agrada i m'espanta.
un potser que em posa les galtes vermelles...
un potser que no he de dir però dic...
per què no?

tic, tac... em rondes i t'espero i no ens acabem de trobar... on ets principi de conte? que tinc ganes d'explicar-li a la noia d'ulls bonics que m'arranca un somriure... i no puc pensar... però penso i compto amb els dits els dies...

i sé que no m'esperes tornant a casa al vespre.

i jo camino pel carrer sentint el ressó de les sabates,
és negra l'asfalt,
els fars d'un cotxe em fan pujar a l'acera.
i em trobo esquivant ratlles de rajoles,
com quan era nena i duia trenes lligades amb gomes de colors.

arribaré a la porta
i giraré la clau...

explicaré a poc a poc que m'agrada el tronja i el verd i el blau...

que els camins als camps i les muntanyes em tempten
a seguir-los amb les botes polsoses i el bastó d'excurisonista...

que el mar no s'acaba

i el sol sempre deixa ombres per descobrir.

un acordió que s'obre i es tanca.

s'enceta la música
i el cor balla.