tinc fred...

quin garbuix...

cabòria

i de cop s'ha obert l'abisme...
i l'estòmag es revolta...

sé que em cal temps per tornar a tenir el pas ferm
m'entrestant em quedo quieta
m'abraço fort la panxa

també tinc una manta

poema-cabòria-principi de pau

avui em cuido el cor.
necessito la calma del ser conscient
de l'ara i aquí
no puc ser més que jo
encara que en sóc moltes
i en podria ser més
per què tots tenim molts cantos
arrodonits, barrejats...
i vui ser capaç
de veure tot el món en la pedra de riera
en un troç de pa
en el llapis vermell
en el camí de terra...
i trobar la pau per donar-te el somriure
que vui per mi
que ha de ser jo per sobre de tots els jos
ja arribarà
ja arribarà
la calma
i deixarè de voler res
per què ho serè tot
en aquest a poc a poc
de les coses petites

Què dirè avui?
que m'agrada el salmò

experiment de paraules que venen a l'atzar

Aquest silenci de dia de festa em fa sentir el vent que té prou força per moure les branques dels arbres però no fa sonar cap campana, o potser tenen les campanes ben lligades per què no toquin a deshora? i ara recordo un concert tot especial... passejant pels carrers vells de la ciutat, de nit, i tot d'espelmes a banda i banda dels carrers... i en el passeig silenciós de la multitud de gent que érem sentiem el resonar de les campanes... si, era un concert de campanes... va ser màgic... i segur que més d'un cop vaig pensar en la sort que seria trobar-te entre la llum suau que ens descobria altres colors de les pedres... i després vam anar a sopar... i jo vaig demanar una cervesa. M'agrada aquest color ros, i l'espuma blanca... i el gust espès i fresc que pot ser tant diferent segons la cervesa... I què volia dir després d'aquesta parrafada? Que sino fos pel refredat me n'hagués anat passejar per Barcelona... hagués pujat a Montjuïc i hagués buscat, mirant la ciutat, els carrers que em se... i hagués imaginat el teu paisatge... i hagués dinat un entrepà a la terrassa de davant del MNAC... després d'haver vist l'expocisió que m'ha quedat per veure... i sé que no vui enyorar-te... així que començaré a inventar-me un viatge que farè tant aviat com trobi quatre dies seguits sense feina ni festes de guardar, per què les multituts si són massa m'estresen... i en tot cas... ara si... buscaré un llibre que m'atrapi!

Avui, tot i ser un dia espès i d'afonia, estic contenta. La flor de nou mesos que vaig plantar just avans de la nevada i que havia fins i tot perdut de test del poc rastre que en va quedar... ha revifat! senyal de primavera... que la vida segueix amb força i el que ha deixat llavor... a poc a poc germina... no, no vui fer filosofia... però a vegades petites coses tenen el poder de canviar sentiments, energies o digue'ls-hi com vulguis...