i menjaré un gelat de turró
en aquesta tarda grisa.

i potser hi desfaré xocolata
i l'acompanyaré amb una galeta bona.

i miraré les fulles dels arbres
créixer a poc a poc.

i sabré que els infants
es fan grans.

però conserven un cor
ple de tardes de sorra.

En el jardín del bien y del mal

L'altra dia vaig tornar a veure aquesta pel·lícula de'n Clint Eastwood. I em va encantar. Ja en tenia un bon record i tornar-la a veure no em va decebre gens ni mica. Per què a vegades passa. Tens un bon record d'alguna pel·lícula que si la tornes a veure no acabes d'entendre què li havies trobat. En aquesta la frescor de la història, explicada amb una molt bona música de fons i uns grans actors es manté. I tota la raresa dels personatges és apuntada amb una naturalitat sense complexes que queda reflexada amb la frase del personatge de'n Kevin Space dient qui passageria el gos mort si no ho fes el qui ho fa. Genial. Deu ser que m'agrada la gent una mica rara, com la de la gran serie Dr en Alaska! com ells caps.

És estrany. Jo em considero una persona callada. De fet molta gent m'hi té. Però la meva ex em deia que paralava pels descosits. I a la feina un company també m'ho va deixar anar un dia. Ui. I això per què ho penso ara? Per què llegeixo blogs on la gent escriu històries que em fan somriure. I penso que és maco saber explicar històries i embadalir la gent fent-los obrir els ulls a coses que potser estan una mica amagades, però tant evidents després de la història.
I penso amb en Vila-Matas i els seus contes, que m'atrapen sense saber com. I m'imagino anant amb autobús i parant l'orella i fent poemes amb les converses que sento. Per què hi ha converses que poden molt ben ser un poema. I em ve al cap les imatges de "La ciudad de Sylvia" d'en Guerin. I jo sentada en una terrassa d'un bar, amb un blog a la mà i un llàpis. Que sense llàpis no es pot dibuixar, o en aquest cas escriure històries a esgarrapades. Per què serien frases curtes però intenses. D'aquelles que resonen, sabeu? les que aniria anotant. I aquest seria el meu tressor: una llibreteta d'anelles, on les fulles les vas passant cap d'alt, potser tindria quadrets per fer de pauta, o potser no, ja ho pensaré. I al final, tant tant, t'acostaries a mirar què escric i encetaríem la conversa.

PD: m'acabo d'adonar que aquest escrit a fet un salt al temps i tornat a divendres... jo també podré jugar amb el temps? ;-)

Maria-Merçè Marçal

Al final avui m'he comprat el diari. Si. I m'ha fet il·lusió. Després de córrer un parell de llibreries he trobat el meu diari, el que m'ha regalat un cd amb cançons fetes amb poemes de la Maria-Merçè Marçal i un llibre sorpresa. Bé, jo el que de debò volia era el cd. Ja em perdonareu. Però la Maria-Mercè Marçal és una de les meves debilitats. Una gran escriptora. Una gran poeta. I he de confessar que amb ella vaig començar a sentir-me millor amb la meva sexualitat: no era sola al món i ella era una dona per admirar! Gràcies.

cabòria

Demà serà Sant Jordi. I a mi ja no em fa il·lusió. No tinc cap llibre pensat per comprar. I no tinc ganes de barallarme amb la multitud per arribar a mirar què hi ha en aquella parada. Demà serà un dia de mitja festa i a les notícies faran especials i entrevistaran autors i buscaran el més venut... i jo pensaré si són els anys que m'han portat fins aquest sentiment. I pensaré que el que realment he de fer és passar-me la tarda llegint al jardí. Però potser si, potser també acabaré mirant la tele i engrescant-me amb les meves apostes sobre el guanyador i al final tindré recança d'aquell llibre que no he comprat. Ja l'agafaré demà passat a la biblioteca!

una vegada i una alta ensopego.

i ara escolto lastfm que d'una cançò me'n porta moltes més, amb resultats diversos.

i he d'anar a dormir,
i un dia més l'he passat sense tu, noia inventada.

sarah bettens

I need a woman

una cançò

sense més