principi de conte

Es va treure l'anell del dit i va començar a jugar-hi. Era un gest molt seu. Ara pensava. Va aixecar la vista de l'anell i va mirar la taula, les estovalles, la butaca, la tele petita al fons que anava a la seva per què ningú li feia cas... Bé, ella no li feia cas, que estava sola a casa. Vivia sola i feia temps que no tenia visites... Es va tornar a posar l'anell. Li agradava aquell anell, ja no recordava on l'havia comprat, feia anys que l'acompanyava... per èpoques... com us ho diria... la feia sentir més segura... o amb una certa energia... o per què no dir-ho amb les mans més sexys?
Què estava pensant? era un pensar per reposar coses... per deixar que passessin per ella i marxessin avall... no volia que se li quedessin a dintre per què si les coses es guarden massa acaben fent mal o fent-se malbé... què hi fa que sigui així? tan se val... el cas és que ara es prenia el seu temps... per sentir aquell click que fa passar de la cabòria a l'alegria de viure... i aquell somriure que s'escapa per què si... Es va aixecar.

un moment...

deixe'm treure les cabòries del barret
i omplir-lo de flors!

i m'entrebanco amb el passat...
que retorna amb sensacións estranyes...

no sé quin principi és

buscant música m'he retrobat amb aquesta cançò i ara tinc ganes de que soni una vegada i una altra... potser per què tinc ganes que algun dia em trobi aquests ulls que em facin seguir... aquests ulls que ara no sé què miren... però sé que quan els vegi em faran somriure... què voleu que us digui? que els peus se me'n van i em crec que és possible... encara que no ho sigui... així que li tornaré donar al play per seguir somiant...

PD: acabo de veure que això porta publicitat... ja em perdonareu... però bueno tot és bo per trencar trascendències jajaja

si et veies t'agafaria les mans
i et resseguiria els dits...
on ets noia inventada?

principi de conte

Avui tinc ganes de conte. Aquí fa fred i miro al meu voltant. Les finestres semblen tancades i el cel gris queda a fora. M'hi acosto i passo els dits per on es toquen les fusteries de la finestra... passa aire... i no hi puc fer res... no vui tancar les portes hermètiques... tinc por de que no passi prou aire i l'habitació quedi amb un resclosit de tancat. Les habitacions s'han de ventilar. Els avis sempre ho feien... ho tenien tot obert fins que la negror tapava el sol... De petita sempre m'agradava anar a casa els avis. Allà m'explicaven contes i jugavem a cartes i la meva àvia tenia una rialla que no s'acabava mai... Miro al cel i em distrec amb un ocell que creua al cel. Recordaré aquest gest d'aquí a deu anys? si, ara se que si per què el simple fet de pensar-ho m'ho ha fixat a la memòria. Amb quines coses m'omplo els records... com si no ens faltes espai per recordar tot allò que ens omple de la gent que ens estimem... si tingués tots aquells contes de l'àvia... ara me'ls explicaria a poc a poc i tornaria a somiar que la vida comença i queda tot per descobrir...

Mendel de los libros

"Una vez en el interior, se reveló como el típico café de arrabal, con ese estilo casi esquemático, burgués, de los de la antigua Viena, lleno a rebosar de gente normal que consumía más periódicos que bollería"

Aquest és un llibre de Stefan Zweig que amb les seves 57 pàgines ens porta dels records alegres i admirats de tot un personatge, a les misèries de l'absurd i la crueltat de les guerres... la manca d'escrúpuls i la tristesa de l'enyor que, al final, és capaç d'arrencar un somriure tendre amb les juguesques del destí... i tot això enmig de l'estimació als llibres, potser més com a objectes, però en tot cas presents...

I també em porta a pensar en el que mou els nostres records... una sensació, una olor... que ens retorna el que creiem obligat... però no ho està i tot forma part d'una manera o una altra de nosaltres i de fet ens ha portat a ser el que som...