poema

tinc un terró de mel,
el desfaig a la boca.

i et miro.

poema

vui veure't dormir,
amb els ulls tancats,
i el cos segur i donat,
amb la carícia del llençol
i l'escalf de les mantes,
els cabells al seu aire.

poema

Tinc una tronja,
la pelo amb els dits,
i l'aire s'omple d'aroma.

Els grills riallers,
em porten el gust,
de tardes amb contes.

I sé que jugarem
al joc de les rialles
i tu seràs la meva dama.

poema

Faig preguntes tontes
per donar aire a la conversa
d'algú que trobo a l'atzar.

em vui distreure de tu.

i no puc comptar fins a deu,
haurè de fer sumes
i potser multiplicar.

hi havia una vegada

Hi havia una vegada un conte que volia ser descobert. El que passa és que era un conte tímid. Si, us ho podeu ven creure. Era un conte petitet, amb tapes de pell, on el títol era marcat amb lletres arial mida 18. Tot discreció. Mirava al seu voltant i veia llibres de colors, grans, n'hi havia que semblaven riallers, altres prometien aventura, algún fins i tots seducció... sempre els acaronava alguna mà... Ell es notava les frases curtes i espais en blanc. També tenia algun traç, però en blanc i negra... Així que ell d'amagat s'imaginava amb tapes brillants i ple d'il·lustracions amb colors vius... s'imaginava viatjar als bolsos de les senyores o les carteres dels senyors i ensenyat amb orgull. Treia pit i es veia valent. Però a la primera de canvi ja es tornava a arronsar... Un dia va veure una noia d'ulleres violetes. També la va veure en un racó. Va estirar el coll. No, ella tampoc el miraria. I si el mirés? què gosaria dir-li? Va passar una estona i de cop un gran batibull... no sap com es va veure a terra, relliscant... i la noia amb un reflexa el va aturar... va sentir una esgarrifança al tacte de les seves mans, i es va posar tot vermell al notar que els seus ulls començaven a llegir les seves lletres... no, no el va deixar...

tinc fred,
m'he quedat sense conte.

he vist
la lluna de València