Sense tu

cabòria

A vegades perds trens i et queda el cor petit i penses que potser si el pas hagués estat més ferm i no et perdessis en cabòries ara veuries el paisatge badant per la finestra... aquest paisatge que és petit i gran i ampla... i la vida diferent... però el tren fa estona que no és a les vies... fa estona que han endreçat els mocadors... i tu no tens maleta... altra volta et queda a la propera...

Rise Against - Make It Stop (September's Children)

encara queda tant per fer...

poema

M'agrades tu que hi ets

a les hores petites

ven entrada la nit

i toquem les estrelles

i mengem gotes de cotó

que semblen de sucre

i fan flaire de maduixa

M'agrades tu

que tens les mans obertes

i un somriure ple

i ens amaguem amb les cortines

i l'aire voleia 

tot seguint la teva cançó

i t'invento...

Gronxador

Avui fa un poc de vent, però no se m'enreden els cabells. M'assauré sense pensar en el vell gronxador i miraré el cel, o l'herba. I els peus picaran el terra i em duran endarrere i ens duran endavant... Ara em ve a la memòria el teu somriure i la teva abraçada generosa... m'acosto el llibre que m'acompanya, en ressegueixo les lletres, obro el secret de les seves cobertes i et sento com a poc a poc dius aquests mots que un dia m'escrigueres...

Avui fa un poc de vent, i jo t'espero i t'assauràs distreta i jo et donaré una rosa i tu em portaràs un tros de xocolata...

Bon dia

Avui entro a dir: Bon Dia! que els bons costums no s'han de perdre mai... i sé que un nou somriure em gronxa... i sé que tu potser hi ets... noia inventada... rere el racó d'un click o d'un gest o d'una paraula... o potser tant se val que no siguis tu... potser el que val és la il·lusió dels petits camins plens de noves troballes. 

Si. Avui fa sol. I és un sol de primavera.

cabòria

Penges el telèfon i sents que la conversa queda mal tancada... que no pots dir... que no pots ser... i que el pes de la distància es fa gran dins la fosca d'aquesta nit que neix desestrellada... Hi ets, et sento... però no tinc l'abraçada que tant necessito i jo, segurament, tampoc sé com abraçar-te... i és la descoberta d'aquest no ser en l'altra que atansa l'abisme de ser una mateixa, sola, altra volta sense més cartes que ens esperonin la il·lusió de la sort propera... aquesta il·lusió que ens deia al cor que aquest cop si, aquest cop si hi havia un as que ens pertocava... gires l'última carta... i només veus una ganyota que es riu de tu sense paraules...