divendres, 14 d’agost del 2009

poema

i sé que no et manco.

aniré enfilant a poc a poc
les pedres de colors
per fer aquest collaret

que seran els nostres dies...

i rient, potser, l'acabarem plegades
i llavors, si, ens agafarem les mans
i corrirem per la sorra fina de la platja.

3 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Molt tendre...
De vegades allò que esperem es fa realitat i podem enfilar collarets...

calaix ha dit...

no ho sé... el més probable és que acabi amb un passejada solitària amb els peus molls i un aire fred...

Elfreelang ha dit...

Au va Calaix espero que sigui un desànim efímer...tot arriba quan menys ho esperem...ànims!