Avui m'he aixecat aviat. No és que hagi dormit malament, ni anés a dormir molt d'hora. Potser he trobat a faltar la teva veu. Però hi ha coses que no depenen de mi. Jo tinc un nom i amb guix l'escric a sota. Maria-Mercè Marçal. Sal a la nafra que no es tanqui. Els seus versos m'acompanyen. I ser tres voltes rebel. I estic aquí: sola. Cal no deixar-se desfer com el sucre al cafè. Què escriuria si no em llegissis? Que m'encanta llegir-me Les veus del Pamano, encara em falten 200 pàgines, però ja enyoro que s'acabi... Torno a tocar de peus a terra: no puc volar... no puc volar... però seguirè a la calma...
No sólo es Sexo, también es Amor
Fa 22 hores
2 comentaris:
M'ha agradat la imatge del sucre i el cafè.
La tardor sempre porta malenconia. En la dosis justa és agradable. Petons
Però no és bo quedar-s'hi gaire estona... Gràcies i petons!
Publica un comentari a l'entrada