poema

Al fons hi havia
la lampara ensesa.

poema

Avui he anat sense rellotge,
però he dinat a l'hora.

Una foto

"(...) la fotografia i l'escriptura són la mateixa cosa: un bon escrit, què ha de ser? Doncs,ha de dir alguna cosa que tingui interès i, naturalment, ha d'estar ben narrat, ben escrit. Doncs la fotografia és el mateix.
(...)
Quan vas pel món veus infinitat de coses la majoria de les quals no et criden l'atenció per res. Si en un moment trobes justament alguna cosa que t'estimula l'atencíó, és perquè allò, d'una manera o altra, t'ha impressionat. És el moment en què, entre allò que impressiona i tu, s'estableix un contacte, contacte del qual es poden extreure diverses conclusions.
(...) Quan el fotograf veu aquesta cosa que l'impressiona, només ha d'obrir el forat de la càmara; la impressió entra a dins (...)i es converteix en una foto" Francesc Català-Roca Impressions d'un fotògraf. Memòries.

pensament

Hi ha una cosa que em dóna voltes al cervell... bé potser són unes quates i tenen a veure amb la pel·lícula que he vist aquesta tarda: Happy de Mike Leigh. El primer que no em puc callar és la genial escena de la classe de flamenco... si senyor! res millor que el flamenc per pujar l'autoestima! a partir d'ara res de teràpies psicològiques totes a ballar flamenc!!! amb orgull i el cap ben alt (no en faig conya, no ho llegissiu malament). El segon que em surt és que la vida s'ha de gaudir, somrient-li al dia (ja veieu, res original). El tercer... quant dolor que pot tenir la gent dins... per no haver aprés a ser feliç? per no ser prou tolerant? que darrere de conductes violentes i de prejudicis hi ha problemes, enutjos, manca de confiança i manca de saber expressar-se? Si, acaba fent pensar... i no podem ajudar a tothom a ser feliç? M'ha agradat la pel·lícula.

Una habitación con vistas

El cop violent de la vida, la bellesa, els sentits... és un dels llibres que m'agraden i m'acompanyen... i l'adaptació al cinema està molt bé també...

principi de conte

Era dins la barca. Al mig del llac. L'aigua estava calma i es deixava gronxar. Menjava pipes amb el tic de qui no pot parar, però eren pelades i faltava un cert regust a sal. Va fer el cor fort i finalment les va amagar. No, aquella aigua no deixava veure el fons. Es va tombar, estirant-se i va deixar que la mirada es perdés al cel. Núvols blancs que eren gossos o cavalls o una guitarra o una ovella d'aquelles que es compten per fer venir la son... Ella estava desperta. Recordava el so de la seva veu i feia esforços per omplir-se la ment amb aquell núvol-ovella, i escoltar atentament com l'aigua arribava a la barca... si, era relaxant... com escoltar un cd d'aquests que trobes al Natura... què voleu? era una noia de ciutat... va deixar passar el temps i el cel blau va anar agafant un to rogenc... era hora de tornar... amb recança va agafar els rems i va sentir el xipolleig de l'aigua quan aquests s'hi endisaven... Ja era sobre la fusta del petit moll i la barca marrada i va tornar a mirar el cel... quina marevella... només hi faltava la lluna... i sí, la va veure... Per fi va poder somriure...

Avui pel carrer només gent que estira una maleta.
I jo els adalanto, vaig corrents per què faig tard a la feina...