un gest

Seguint amb La immortalitat de Kundera, una de les coses que diu el llibre i que a mi em va semblar molt encertades és que som els nostres gestos. Arribant a concretar: som aquell gest. El gest d'aquell moment. I si ho pensem és cert, com un gest no ens ha recordat una persona, com un persona seria tota una altra si no fes aquell gest. I també la manera de dir una paraula, aquella entonació... com se'ns lligen els records als gestos... d'una manera sense adonar-nos, com tampoc ens adonem massa de les olors... i això em fa pensar amb el reportatge que varen fer a tv3 ahir on li donaven a olor a un gay samarretes de diferents homes i havia de dir si li agradaven o no... no li va agradar l'olor de cap hetero! cuirós

uns llençols de cotó,
sota tres mantes de llana.

avui toca pa d'olives

La immortalitat

"Estic ajagut al llit, immergit en un dolç somieig. A les sis de la matinada, encara no del tot despert, palpo el petit transistor que tinc a la vora del coixí i premo el botó. Se senten les primeres cançons del matí; amb prou feines en distingeixo les paraules i torno a dormir amb un son prim, de manera que les frases dels locutors es converteixen en somnis. Aquest és el segment més bell del son, la part del dia que més m'agrada: gràcies a la ràdio sóc conscient del meu dormir i despertar incessants, d'aquell margnífic gronxador entre el son i la consciència, que és en si un motiu prou vàlid per no penedir-se d'haver nascut. Ho estic somiant o és que em trobo de debò a l'òpera mirant dos cantants vestits de cavallers armats que canten àries sobre el temps que farà avui? Com és que no cantes àries d'amor?"

Un fragment que m'entanta del llibre La Immortalitat de Milan Kundera. Jo és que ja m'hi veig...

poema

un vol de sopa
m'escalfa les mans

Millenium 2

També vaig anar a veure la segona part de Millenium. Ja veieu que ha estat un cap de setmana cinematogràfic i encara en caura alguna altra abans no acabi la setmana. Sembla que recupero el meu bon costum d'anar al cinema!Quina impressió us en puc donar? donat que coneixeu la meva debilitat per aquesta noia, no us neguaré que a mi em va agradar... tot i que reconec que té coses fluixes pel que fa a l'argument, que els actors que no em quadraven a la primera part tampoc m'han quadrat a la segona... però m'alegra veure els missatges que s'envien els protagonistes amb suec... hi ha vida més enllà de l'anglès! visca la diversitat língüistica! jo que voldria saber totes les llengües i amb prou feines sé la meva...
El que he de dir que em va xocar (o de fet no) va ser que a l'escena de sexe entre la Mirian Wu i la Lisabet un grupet d'adolescents van fer tot d'exclamacions... i això em va fer pensar que encara no n'anem bé...

Agora

Ahir vaig anar a veure "Agora" l'última pel·lícula de l'Amenabar. Les referències que en tenia la veritat és que no eren gaire bones... Però jo no puc dir que m'hagi desagradat. M'ha explicat una història que desconeixia. Sí, sabia de la destrucció de la biblioteca d'Alexandria, però he de confessar que en desconeixia els detalls... i que tampoc havia sentit a parlar d'Hipàtia... i saber això m'ha agradat i m'ha espantat alhora. Els fanatismes vinguin d'on vinguin són molt dolents i les pedres sempre poden a la raó... hi tornarem a caure?
Per altra part hi ha la reflexió del qüestionament del que teniem aprés... obrint els ulls al que tenim davant i deixar que callin aquells pensaments que tenim per tant segurs. M'agrada la gent de ment oberta, la que no s'encotilla amb: "això és així, per què si, per què ho vaig aprendre així". Siguem capaços de donar-li la volta. Igual que hem de ser capaços de donar la volta a les coses dolentes per convertir-les en positives, per què tot ens pot servir...

Aquest post potser ha sortit una mica barroc d'idees. Potser les he de païr i anar explicant-les a poc a poc. Però tenia ganes de dir alguna cosa abans d'anar a la feina. Ja tornaré.