dijous, 1 de desembre del 2011

veus el dia? / ara comença
mossegues la poma distreta / amb un click t'atrapo

poema

No pots, amiga,
deixar de fer més fonda la distància,
amb paraules amables que encoratgen,
aquesta solitud qua avui m'atrapa.

al teu qui sap demà
jo només puc escoltar
un no d'avui, d'ahir, de sempre.

i ja tinc prous anys 
per què el que resta no sigui
tota la vida, sinó un trocet
qui sap, d'aquest viatge.

dimarts, 29 de novembre del 2011

poema

la fina ratlla dels somriures
que deixen enrere tants mals humors...

si en sabéssim on comença el fil
tindríem el més grans dels secrets,
però se'ns escapa...
per més que puguem dir que vist, l'hem vist!

dissabte, 26 de novembre del 2011

poema

Començo mots que rectifico.
Sento paraules que et diria.
El pou comença a omplir-se
i ara la fred ja ha fet acte de presència.
I si juguem a inventar-nos històries?
D'acord. Només sóc jo i els núvols.
Però ells em deixen mil formes 
que es difressen. I puc imaginar-te.

L'enyor, però, no vol careta...

dissabte, 12 de novembre del 2011

poema

Capficada entre finestres virtuals,
la tarda em passa oberta al món, diuen.

amb un descuit he fixat la vista al meu balcó,
de cop he vist un Turner de cel i núvols
i he pensat en la bellesa 
tant propera...

dijous, 10 de novembre del 2011

Montserrat Roig





Doncs avui no vui ser menys i deixo el meu record de tu. Per què et vaig trobar quan el llegir començava a ser una necessitat i la teva descoberta em va fer devorar uns llibres que sempre m'acompanyen. Per què llegir el diari era llegir l'Avui hi començar pel final... i ara encara rellegeixo aquells pessics sempre rodons... Per què em vas descobrir Leningrat i aquells poetes apassionats i aquell Neva esdevingut paraula talismà... Per què vaig deixar aquell llibre teu a aquella noia que em va costat tant d'oblidar... Per què un llibre teu va ser l'últim regal de ma mare... Per què si, per què formes part de la meva vida i, sincerament, m'agrada.

dijous, 3 de novembre del 2011

The shock doctrine subtitulada al español

Impressionant. L'acabo de veure i encara no m'he refet. Només diré que val la pena veure-la, tot i les ganes de vomitar que provoca.

dimecres, 2 de novembre del 2011

principi de conte

He donat corda al rellotge vell de l'avi. Ara fa tic-tac sense parar i omple la casa d'un ritme inabastable. Això si, sempre amb el mateix ritme dels segons. És un rellotge amb anys i la mirada no pot sinó portar-te a mil històries de contes a la vora del foc. No és que a casa de l'avi en tinguessin de llar de foc i segurament aquest tic-tac no s'adiu gaire amb el crec-crec de les flames, però els vells temps també tenen els seus estereotips. I ara només falta la bruixa del nas llarg que ens doni una poma per creure'ns aquell nen de pantalons curts i serrell enclenxinat que mira el món amb ulls ben grossos, bé en realitat aquest nen som nosaltres, les nenes, que ens hem disfressat per no embrutar-nos el vestit nou i córrer a cor que vols per aquesta casa encantada. Però no ens mengem la poma, la deixem coure i sense voler trenquem el malefici fràgil. Quan tornarem cansades de jocs i riures en lleparem els dits mentre bufem aquest dolç que ens reconforta.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

dijous, 20 d’octubre del 2011

Inspira - Humilment brillant

dimecres, 19 d’octubre del 2011

cabòria

A vegades hi ha gent que et dona energia. La paraula, el gest, la mirada... t'estimula i et convenç i sents que et pots aixecar i fer-ho. Que pots viure en la teva veritat, que és la teva raó i la raó que haurien de tenir els altres per viure sense estereotips feixucs. Sent el que som sense el dit a l'ull que et nega. Sóc feminista, si... per què crec en les persones. Per què crec que l'home pot ser igual a la dona. 
I van bé les sacsejades que et qüestionen miralls i prejudicis tant corrents, com un got d'aigua fresca. Gràcies per la xerrada.

dijous, 6 d’octubre del 2011

215è joc literari: Sóc una dona, saps què vol dir?

Sóc. Ja fa temps que sóc, des que vaig néixer i a vegades em sorpren haver de definir-me. Com si al món li calguessin etiquetes que va penjant a tort i a dret. I ara direu que hi ha diferències i el que es vol és comprendre... D'acord. Sóc una dona. I a vegades no entenc als homes. De vegades tampoc entenc les dones. Sóc una dona i m'agraden les dones. Sóc una dona i m'agrada ser una dona. I a vegades no tot és blanc ni és negre i és fàcil fer un dibuix ple de colors i les coses poden ser maques i tot hi cap ben posat... a vegades el dibuix s'omple massa i cal trobar la clau que l'eixampla... a vegades fa fred i cal trobar la manta... a vegades hi ha enigmes i cal trobar respostes... a vegades cal senyalar les ratlles... i sempre, sempre... tenir pa a taula... i a vegades també cal que tot això ho facin els altres, saps què vull dir?

dimarts, 4 d’octubre del 2011

poema

he passejat pel perfil d'aquest dia
que m'ha portat a enlloc
i he vist massa llums fent pampallugues
m'ha quedat la recança 
d'una conversa que no fou
he sentit les paraules
que no hem dit i ara desgrano 
sense cervesa ni cap got de vi
tan sols deixant el cor al descobert
i sabent que demà tampoc hi haurà abraçada...

Aquest cony de temps

dilluns, 3 d’octubre del 2011

poema

busco papers desordenats
i els enfilo amb una agulla platejada
i es troben les paraules 
i es fan amigues les frases
l'atzar és un gran contista
que, tot girant-se d'esquena,
ens pica l'ullet i somriu

dijous, 29 de setembre del 2011

poema

sento com els ulls a poc a poc es tanquen,
la son sembla que pesa
i el soroll de la tele es torna cançó de banda sonora
aquella veu dolça, el vas que s'omple,
la porta que s'obre o potser es tanca...

sempre, però, enyoro aquell cel blau,
el teu cos tendre, i per sobre de tot,
a tu,
noia inventada...

dilluns, 26 de setembre del 2011

poema

se m'encanta la lluna a la mirada
i veig, tot transparent, l'aire de la tarda
que em porta discret i molt suaument
paraules que em vas deixar
aquí
          i allà...

divendres, 23 de setembre del 2011

Martina

dijous, 22 de setembre del 2011

poema

Has vingut un dimecres. 
M'estires les orelles 
i sé que em queda tant per aprendre
que em quedo rumiant on era la carícia
on el somriure, on la meva veu
on l'abraçada 
on tot és simple
i quan només calia agafar-te la mà...

què hi fa que ara ja som una altre cop dilluns?

dissabte, 10 de setembre del 2011

cabòria

la llum és a fora, a vegades t'enyores i saps que no ho has de fer. la gent té el seu camí i tu no pots interrompre'l. busques les mans que et van rossar i sents a dins un plor que no esclata. m'empasso la saliva i deixo que els dits escriguin un conte que no ho és o un sentiment que es fa conte quan tu arribes i em doncs aquests ulls tant teus que em reconeixen. el món esclata boig. i jo no vui ser part del joc que desconec.

divendres, 26 d’agost del 2011

poema

ajunto les mans
i amb ganes
les omplo amb la frescor de la nit

a poc a poc
les deixo a l'ampolla blava:
demà en voldré unes gotes...

(inspirat en "Destapo la frescor" de J.M. Tibau)

divendres, 19 d’agost del 2011

principi de conte

Avui la boira refresca els carrers i les places. Les plantes aprofiten les gotes fines. Obro les finestres de bat a bat i respiro. És d'hora i els carrers són solitaris, només dos gats marcant territori deixen sentir els seus marramiaus. Un fuig. I penso en totes les coses que m'esperen i tinc ganes de fer. Potser a la tarda passejaré sota les voltes. Potser et veuré de lluny. Potser somriuràs i jo no em posaré vermella...

dijous, 18 d’agost del 2011

Matí

18 d'agost. Vacances. Platja de bon matí. Penso que estic al paradís mentre al meu voltant hi ha en prou feines deu persones. Petjades de gavines. Olor de sal. Passejo amb les ones als peus i acabo fent un capbussó. M'estiro al sol encara no gaire calent i miro al lluny. Què fa que no em cansi de mirar?

dimecres, 17 d’agost del 2011

Elvis Presley - In the Ghetto

dimecres, 10 d’agost del 2011

principi de conte

Va treure el drap de la pols i, a poc a poc, va començar a repassar les figuretes que hi havia a l'estanteria: l'ase que es torna blau, la màquina de cine que és una maquineta de fer punta, la tortuga rosa amb topos blancs, la capça rodona, la capça metàl·lica que s'obre amb un clic i a dins amaga tot de clips blaus, la foto dels dofins, la postal de nadal que no va guardar i ara ja és estiu, el bolígraf que no sap on deixar, i la llibreta d'espiral que espera guardar un conte... i ara li ve el cap aquella velleta que sempre començava les converses amb un deuvosguard, feia olor d'encens i de rialles amables, portava una flor sobre l'orella i d'amagat li donava un caramel i pensà com es posava vermella quan passava la senyora del gosset petit i que a ella li hagués agradat convidar-les a cafè i deixar-les enraonar mentre es feia la distreta...

dimarts, 9 d’agost del 2011

The Matrix: Neo meets Trinity (HD)

Ho confesso: fins ara no havia vist Matrix. No sé si puc dir que m'ha agradat, potser m'ha sorprés una mica, el que si puc dir que m'ha agradat és el personatge de la Trinity (d'acord, l'actriu) que el seu personatge no deixa de ser el d'heroina comparse... El que puc dir és que tota la pel·lícula ha aconseguit impressionar-me.

dissabte, 6 d’agost del 2011

el mateix conte

- has regat les flors?

penses en veu alta i sents l'aire de les fulles fent una música suau. avui tampoc serà dia de platja. la carretera, però, te la imagines recta i ja veus l'horitzó on saps dels seus ulls.

- no m'agafaràs les mans, tan sols caminarem a la fresca de la nit. tu enyorant una altra veu, jo sabent que no hi és...

80 egunean

Dirigida per Jon Garaño i José Maria Goenaga. Una pel·lícula basca, amb l'audio amb basc i subtítols amb castellà, anglès i francès. Amb personatges protagonistes que ronden la 70à. Una rara avis que ens fa reflexionar sobre la vida, els sentiments, el ser un mateix, sense estridències ni escarafalls... deixant gaudir, deixant ser responsable, deixant anar pizellades de dolor, mostrant riallades, confusions i no tancant cap porta... M'ha agradat i m'ha deixat un regust de tristesa tot i l'esperança...

dimecres, 27 de juliol del 2011

La comarca fèrtil

Un llibre de Roberto Innocenti (il·lustracions)  i J. Patrick Lewis (text). Un conte. Un àlbum il·lustrat. Un escriptor a la recerca de la imaginació perduda, un lloc, uns personatges... unes il·lustracions genials, unes frases molt bén trobades. L'he disfrutat molt i encara em queda estona per mirar...

dissabte, 23 de juliol del 2011

poema

la lluna baixa 
a agafar-me la mà,

no m'he perdut.

cabòria

Deixeu-me dir, abans que res, que avui és un dia tràgic. Potser com tants d'altres que ens han glaçat el cor i per més que ho intentem no acaben de cabre en l'ordre lògic del cervell. Tota pregunta té una resposta: fòbia/por/no saber ser en pau amb el món, autoestima positiva de ser i deixar ser als altres. Sensillament respetecte.

Simple? i que difícil tanmateix...

dissabte, 16 de juliol del 2011

poema

és tarda de circ a la ciutat,
camino entre gent i busco faldilles de colors
un nas vermell
i quatre boles que fan giragonses al cel

si em cau tot el que tinc a les mans
potser ens ajupirem alhora
i podré agafar-te un dit
i tu em regalaràs una flor de paper...

dimecres, 13 de juliol del 2011

Una terra solitària

De Bel Olid. És el llibre que m'he llegit aquest cap de setmana d'una tirada. Potser no diria que és una meravella, i algunes vegades m'he perdut per saber quin personatge parlava, potser algun tema no me l'acabo de creure massa. Però m'ha atrapat, potser que la protagonista fos lesbiana a ajudat no ho negaré. I la història m'ha deixat un regust agridolç. I també m'ha aportat una visió de la immigració andalusa que no he viscut en pròpia pell i potser per això me l'ha fet més propera. Un text també ple d'ironia i bén escrit, que t'arranca el somriure, i et porta a la melancolia o et fa sentir el dolor del qui l'explica. Què més us en puc dir? Premi Documenta.

dimarts, 12 de juliol del 2011

de cine

Ahir va ser una nit de cinema. De cinema on-line i temàtica lèsbica. La veritat és que va ser passar l'estona. No és que fòssin grans pel·lícules, simplement d'aquelles que en diriem "romàntiques" noia-coneixex-noia se n'adona que li agrada i s'enamoren, amb algun petit entrebanc pel mig que té a veure amb l'acceptació-sortir de l'armari. A vegades va bé no pensar, encara que sempre acabes trobant a faltar la mà que no t'acarona...

us en deixo un tast:


divendres, 8 de juliol del 2011

poema

Sento la son que m'acompanya
imagino els llençols
el cos estès
l'olor de roba-nit
i la galta al coixí...

però encara m'entretinc
amb mil històries

ara deixeu-me dir:

bona nit!

diumenge, 3 de juliol del 2011

poema

aixeca el cap i mira,
la tortuga poruga,
no es nota però flaire
on són les campanetes

m'he afanyat
i he pugut
amanyagar-li
el nas

divendres, 24 de juny del 2011

pere quart (1999-1986)



i una versió més recent:

dijous, 23 de juny del 2011

poema

Si tingués un moment
obriria les mans
per deixar volar les pessigolles
que anirien a trobar-te,
ara si, desprevinguda...

divendres, 17 de juny del 2011

poema

Em menjo les paraules de desgana

obro la boca muda
i dic: "si us plau"
cal ser ben educada
-no es diu que 
som civilitzats?-

però la resposta és sorda
tan sols queden uns ulls interrongants.

Caldrà cercar preguntes...

Reacciona

Per no perdre el nord entre tant de fum de bastons... Reacciona és el títol d'un llibre de José Luis Sampedro, Federioco Mayor Zaragoza entre d'altres que clarifica alguns punts sobre la crisi que estem vivim.

Tampoc puc deixar de posar un link d'un article d'El Pais

dijous, 16 de juny del 2011

un apunt curiós?

Ahir va fer anys de les primeres eleccions democràtiques a l'Estat Espanyol després de la dictadura franquista. 34 anys. No cal perdre la memòria...

dissabte, 11 de juny del 2011

enveja de llibreta

jo en tinc una de taronja
que amaga ratlles de quadrats
que pots seguir o saltar
o entrellaçar amb línies laberint
que descobreixen, a poc a poc,
vida, color, misteri
i el joc de la memòria
que vol atrapar el temps

qui guanyarà?

dilluns, 6 de juny del 2011

principi de conte (o de les coincidències)


Coincidències. 

Era un matí qualsevol. I ella s'havia aixecat com sempre, sense pensar amb quin peu tocava primer el terra, però buscant les espardenyes a les palpentes. La llet calenta, i la torrada massa tova, les presses no van deixar que la cremes. Aquell matí, ja ho tenia decidit, se'l passaria sencer a la biblioteca. Tenia ganes de començar, per què si, pel gust d'aprendre i de pensar, aquell treball que no va fer a la carrera i sempre li havia deixat un rau- rau. Primer va passar per la secció de cinema i després buscà entre els vells llibres de filosofia (era seva la impressió? o no la renovaven gaire aquella secció?). Quan ja no en podia carregar més va buscar un lloc i, abans d'asseure encara els ulls se'n van anar a un petit llibre que alguna mà va deixar al carro per endreçar: "El gozo intelectual" de Jorge Wagensberg. Justament el professor de l'assignatura del treball deixat a mig fer sempre els deia que el plaer més gran que es pot tenir és el d'arribar a pensar per un mateix. Va somriure al record. I va pensar amb les coincidències. Alguns en diuen destí, altres casualitat. El cert és que et porten aquest punt de xispa que empatitza i obra portes i cors i converses i tantes complicitats... si és poses a comptar... potser es toparia amb el 2 o amb 5 o amb el 6 seguint pel 10, un nombre rodó que fa tantes celebracions... i potser seria un bon principi de conte:

"A les deu del matí del 5 de juny dues noies s'asseien davant per davant a la biblioteca... no tindràs pas un bolígraf per casualitat? a aquell somriure no li podies negar res... quin llibre més bo! ja saps que vindrà a fer una xerrada el dijous?..."

PD: per molts anys! i molta curiositat!

divendres, 27 de maig del 2011

continuació de conte

Aquell vespre no s'havien quedat a dormir a la plaça, havia sigut un dia llarg i la prudència aconsellava repartir les forces. Demà hi tornarien que el cap de setmana s'anunciava amb força i algun crit de "barça!". Mentre es menjaven els cereals i compartien somriures, van sentir a la ràdio alguna cosa que no quadrava: els mossos a la plaça? tertulians dient que ja els estava bé una mica de neteja? van córrer a posar la televisió i varen veure les imatges, els comentaris del matí no eren més brillants i algun fins i tot feia pena, ara diuen que ens venen a defensar i ho fan pel nostre interès... què no som prou responsables? Així que varen baixar corrents les escales per agafar el primer metro, amb vint minuts ja eren allà, no recordaven haver vist mai tanta policia... netejar? amb les porres què netejaran? la veritat és que la confusió no els deixava clar què passava, s'anava acostant gent però sembla que no es podia avançar: un cordó policial els ho impedia. Els crits no paraven. I allà cada vegada hi havia més gent. Amb el mòbil varen aconseguir captar un wiffi lliure que els va mostrar imatges esgarrifoses. Ara de lluny es sentia algun tret. I varen cridar més fort. Els minuts passaven a les hores i ja era casi mig matí. "Diu que venen amb camions i ho carreguen tot!" "No marxaran!" "La gent resisteix amb les mans alçades!!" Se sentien sirenes. Un helicòpter volant cada vegada més baix... I passades les dues, després de més corredisses, crits, trets i molta indignació varen veure córrer els mossos amb la feina a mig fer, desbordats i la gent, ara si, retornant al bell mig de la plaça. Elles s'hi varen acostar agafades del mà, buscant amb la mirada el poc que hi havien deixat... ja no hi havia tenda i del seu sac no en quedava rastre... també hi havien deixat la flauta... van seguir caminant... la gent seguia amb rotllanes... alguns començaven a pintar més pancartes... i quan arribaven a l'altre costat de la plaça van parar l'orella, si, era un so de flauta... una nena de poc anys que començava a treure sons d'aquelles canyes... segueix el somni i la revolta...

dijous, 26 de maig del 2011

205è joc literari


“Perroflauta” era la paraula de moda. D'entrada no li feia gaire gràcia, ella era una noia polida, es pintava les ungles, anava amb faldilles i li agradaven les sabates amb una mica de taló. Els cabells anaven al seu aire, que eren de mal gobernar. Però estava indignada, hi tant que si! Així que es canvià la faldilla per uns texans i les sabates per unes converse roses. I va arribar-se a la plaça. La gent bullia fent mil activitats. Es va començar a acostar a poc a poc deixant-se guiar pels cartells i pancartes a la que va més enginyoses i divertides, totes un clam de justícia i llibertat. I aquell passeig la va portar a una rotllana. Allà va començar a sentir històries que una veu plena de matisos explicava a petits i grans. I s'hi va quedar, enduta per la màgia de la veu, sense deixar-se detall dels moviments d'aquell cos que, si, la va captivar. Entre conte i conte la noia tocava una flauta de canyes i això li va fer pensar en la seva de flauta. Per què ella també en sabia de tocar-la. Recordava perfectament el dia que va decidir aprendre a tocar aquell instrument. Era el dia en què la seva àvia li va ensenyar el cromo on es veia la ciutat amb el nom més llarg del món. Allà en Tamoteo va tocar la flauta a la seva estimada... i ella va decidir que un dia, també li tocaria la flauta a la seva estimada...

Es varen acabar les històries i la gent va començar a dispersar-se i ella ja no tenia excusa per seguir mirant la noia dels contes, però no podia apartar la mirada i quan més notava les galtes vermelles va veure un somriure als ulls que la miraven i va saber que si que es podia posar més de vermella... i sense ni saber com li va començar a explicar la història d'El Viatger que tocava la flauta i van seguir parlant del món, la felicitat i les revoltes. I la tarda es va fer nit. I la noia dels contes la va tornar a mirar als ulls i tot passant-li la flauta li va xiuxexar que aquest seria un bon moment per què la noia de les ungles pintades i sabates de taló toques alguna cosa a la seva estimada...