dimecres, 30 de desembre del 2009

BON ANY

i ja ha passat un any llegint-vos i escrivint-me... què més es pot demanar?

UN NOU ANY PLE DE DESCOBERTES, RIURES I ALGUNA PARAULA TENDRE!

que el disfruteu... jo aniré fent el tafaner rere les ones... :-)

dimecres, 23 de desembre del 2009

volia un conte però ha sortit això...

Tinc una Torre Eiffel dins una bola de vidre. És blava. I quan la tombo s'omple de boletes de neu. Bé, deu ser alguna fibra sintètica... A mi m'agrada mirar-la i em puc passar una bona estona girant-la. Rosebud. No és un trineu. És aquella nena de cabells tronges que un dia no vaig tornar a veure i sempre he enyorat. Però deixo la bola i em capfico dincs l'ordinador. Dic dincs per què quan te'l mires de cop no hi ha res més. I hi és tot. Però jo vui jugar a l'atzar i em deixo anar de link en link. Potser perillòs? Centro la mirada en fotos de postals i trobo una palmera on vui passar-me una migdiada. Quin contrats la neu de París i la calor de la palmera que no sé on és però la platja és blanca... Miro l'hora en un racó de la pantalla i ja són les dues de la matinada. És tard i penso que he de deixar de buscar-te. Demà serà un altra dia. Potser més fred. Potser més dolç. Potser si aquest principi de viatge...

dissabte, 19 de desembre del 2009

avui toca pa de xocolata

dimarts, 15 de desembre del 2009

juguem a comptar pedres?
o les llencem ben lluny al mar?
no sents el clopeig de l'aigua...?

diumenge, 13 de desembre del 2009

només hi puc ser
per si em necessites la mà

no puc fer res per què l'agafis...
avui busco el sol,
m'asseuré al balcó
i em vindrà a la cara.

amb els ulls tancats
provaré a poc a poc
de trobar-me

cabòria

Avui podria fer un post alegra. M'he despartat amb sol i sortit a passejar. He vist exposicions i he aprés alguna cosa. M'ha captivat un tors de dona d'Aristides Maillol i les fotos d'uns bons periodistes m'han ensenyat que el món encara hi ha tanta crueltat i tantes coses per arreglar... que no ho acabarem... i entre tanta desgràcia, però, un presseguer vist des de totes les estacions donava un punt de poesia... És això el que m'aclapara el cor? no... torno a ensopegar amb mi mateixa i el reflex que em torna el teu mirall... i em faig creus de tanta ingenuitat que a tu et deu semblar tonteria... on és la meva manta? necessito el seu escalf per amagar-me... Podria haver estat un post alegra... però no ho ha sigut...

divendres, 11 de desembre del 2009

Planet 51



Doncs m'ho he passat molt bé mirant aquesta pel·lícula. Plena de referències cinematrogràfiques. De cantando bajo la lluvia a Marts Attack. Amb una banda sonora que dona ganes de ballar. I si, ho he aconseguit... per fi tot un cinema per mi soleta!!!!
Avui tinc festa,
ha sortit el sol

on aniré a passejar?

dimecres, 9 de desembre del 2009

principi de conte amb dibuix

Em poso les mans a les butxaques. Hi trobo un mocador d'aquells de fil, per netejar-me les ulleres, una moneda de les que van bé pel carro del supermercat i aquell paper on vaig apuntar les mides de la taula. Ara hi faré el dibuix de les estrelles. I la lluna. Avui és dia de lluna. I jo respiro fort i no m'acabo de decidir. M'agrada tenir les mans a les butxaques. Miro amunt. I no puc apartar la mirada tot imaginant el meu dibuix. Sé que el paper és petit, però així serà minimalista. No és que no m'agradin les coses atepeïdes. Però aquest dibuix només ha de tenir les traces necessàries. I continuu sense poder apartar els ulls d'aquesta lluna. Amb les mans a les butxaques.

diumenge, 6 de desembre del 2009

poema

Al fons hi havia
la lampara ensesa.

poema

Avui he anat sense rellotge,
però he dinat a l'hora.

Una foto

"(...) la fotografia i l'escriptura són la mateixa cosa: un bon escrit, què ha de ser? Doncs,ha de dir alguna cosa que tingui interès i, naturalment, ha d'estar ben narrat, ben escrit. Doncs la fotografia és el mateix.
(...)
Quan vas pel món veus infinitat de coses la majoria de les quals no et criden l'atenció per res. Si en un moment trobes justament alguna cosa que t'estimula l'atencíó, és perquè allò, d'una manera o altra, t'ha impressionat. És el moment en què, entre allò que impressiona i tu, s'estableix un contacte, contacte del qual es poden extreure diverses conclusions.
(...) Quan el fotograf veu aquesta cosa que l'impressiona, només ha d'obrir el forat de la càmara; la impressió entra a dins (...)i es converteix en una foto" Francesc Català-Roca Impressions d'un fotògraf. Memòries.

dissabte, 5 de desembre del 2009

pensament

Hi ha una cosa que em dóna voltes al cervell... bé potser són unes quates i tenen a veure amb la pel·lícula que he vist aquesta tarda: Happy de Mike Leigh. El primer que no em puc callar és la genial escena de la classe de flamenco... si senyor! res millor que el flamenc per pujar l'autoestima! a partir d'ara res de teràpies psicològiques totes a ballar flamenc!!! amb orgull i el cap ben alt (no en faig conya, no ho llegissiu malament). El segon que em surt és que la vida s'ha de gaudir, somrient-li al dia (ja veieu, res original). El tercer... quant dolor que pot tenir la gent dins... per no haver aprés a ser feliç? per no ser prou tolerant? que darrere de conductes violentes i de prejudicis hi ha problemes, enutjos, manca de confiança i manca de saber expressar-se? Si, acaba fent pensar... i no podem ajudar a tothom a ser feliç? M'ha agradat la pel·lícula.

Una habitación con vistas

El cop violent de la vida, la bellesa, els sentits... és un dels llibres que m'agraden i m'acompanyen... i l'adaptació al cinema està molt bé també...

divendres, 4 de desembre del 2009

principi de conte

Era dins la barca. Al mig del llac. L'aigua estava calma i es deixava gronxar. Menjava pipes amb el tic de qui no pot parar, però eren pelades i faltava un cert regust a sal. Va fer el cor fort i finalment les va amagar. No, aquella aigua no deixava veure el fons. Es va tombar, estirant-se i va deixar que la mirada es perdés al cel. Núvols blancs que eren gossos o cavalls o una guitarra o una ovella d'aquelles que es compten per fer venir la son... Ella estava desperta. Recordava el so de la seva veu i feia esforços per omplir-se la ment amb aquell núvol-ovella, i escoltar atentament com l'aigua arribava a la barca... si, era relaxant... com escoltar un cd d'aquests que trobes al Natura... què voleu? era una noia de ciutat... va deixar passar el temps i el cel blau va anar agafant un to rogenc... era hora de tornar... amb recança va agafar els rems i va sentir el xipolleig de l'aigua quan aquests s'hi endisaven... Ja era sobre la fusta del petit moll i la barca marrada i va tornar a mirar el cel... quina marevella... només hi faltava la lluna... i sí, la va veure... Per fi va poder somriure...
Avui pel carrer només gent que estira una maleta.
I jo els adalanto, vaig corrents per què faig tard a la feina...

dimarts, 1 de desembre del 2009

Boom, Boom

Pel·lícula de Rosa Vergés. Una comèdia romàntica de fa uns quants anys ja que sempre he recordat amb bon regust. I aquesta cançò m'ha anat acompanyant una mica de rerafons llunyà... O potser la Viktor Laslo... aquest nom de personatge de cinema (qui no recorda el marit de l'Ingrid Berman a Casablanca?), tota una declaració...

dissabte, 28 de novembre del 2009

Youn Sun Nah

relax, la veu suau de dona...

dijous, 26 de novembre del 2009

principi de conte

Has agafat una avió a Roma. Ciutat d'història. D'on venim encara que no volguem, per què potser som indiketes o laietans... Veuràs belles ruïnes i imaginaràs altres temps. I no saps que aquella pedra era tapada per marbres o pintures... i aquella estatua maquillada i vestida amb túniques... tan diferent... I no veuràs la cara del romà d'avui, aquell que té un nick a internet i li costa arribar a final de mes i ha de baixar les escombraries i barallar-se amb la dona per ja no sap què... I t'imagino fent cua per menjar-te una pizza i buscant les monedes que tens per llençar-la a la Fontana di Trevi... i no trobaràs desig per demanar... però pensaràs què amaguen totes les altres monedes... potser amor, potser diners, potser fama, potser salut... i les enveges. I acabaràs passant aquests pocs dies resseguint itineraris de guies per turistes, intentant saber totes les històries, una cosa que no et pararàs a fer amb les de la teva ciutat, segurament per què sempre tens temps per fer-ho i ho deixes per demà. I compraràs aquella postal per què per més que facis fotos no aconsegueixes trobar l'angle, com s'ho fan per treure la gent i els edificis lletjos? i pensaràs que t'hi quedaries per sempre... però ja és hora de tornar. I quan siguis a la fila de l'avió trobaràs una moneda a la butxaca, l'acaronaràs i et sortirà el desig que ja no ets a temps de demanar...

dimecres, 25 de novembre del 2009

Avui serà un bon dia!

dimarts, 24 de novembre del 2009

Doctor en Alaska

com que no m'he atrevit a penjar-ho al facebook ho penjo aquí... m'encanta aquesta sèries

i vull deixar escrit en algún lloc:
"per què jo ho valc!"
Ahir vaig començar a llegir un llibre d'intriga. La dona de verd es diu. Venia precedit per bones critiques i ja m'anava bé una cosa lleugereta per no pensar massa i que em portes a un mon on se suposa que acabaran guanyant els bons... L'he deixat. No he passat del tercer capitol. El tema (la drogadicció i els maltractaments) m'ha tocat massa la part sensible i me l'ha ferit... què hi voleu fer... hauré de buscar una altra cosa que m'absorveixi i no em deixi pensar. O que em porti a un lloc tranquil i seré on pugui respirar pausadament mirant només el que tinc davant, res més...

dilluns, 23 de novembre del 2009

si, somric.
i no em fas mal.
m'acompanyes de camí,
i fem nostra una rialla.
un "t'estimo" a quedat suspès a l'aire,
el silenci l'ha trencat en mil bocins...

My blueberry nitghs

L'altre dia vaig veure:"My Blueberry Nights". Una pel·lícula de Wong Kar Wai. Em va agradar. Aquesta manera d'ensenyar les coses que té aquest director, la llum, els colors... també la música que crea una atmòsfera. Uns paisatges, ara tancats dins d'un bar, ara ensenyant l'horitzó de la carretera... qui no agafaria un cotxe?... els personatges tristos que busquen un amor o el volen oblidar... i aquestes postals que escriu la protagonista... un any per fer net, un any per creuar un carrer... d'acord també dir que les tres protagonistes són de molt bon veure, per què no? em quedo amb una frase: quan la Nora Jones pensa que en el seu viatge han intentat ensenyar-li a desconfiar de la gent se n'alegra de no haver-ho conseguit!

et pregunto: què penses?
i em contestes: res.

dissabte, 21 de novembre del 2009

esperraqueré mil trossos de paper,
fins a dibuixar el teu somriure...

principi de relat

Una ràdio de música soul de fons. No fumo i no bec cap cervesa. Només penso que m'agradaria ser en un altra lloc, però em quedo aquí escribint... Encara tinc aquell pot verd ple de "caniques" (ara no em feu buscar com es diuen en català, ja ja sé que això no diu molt de la meva qualitat d'escriptora, però mira, tinc mandra,o tinc pressa per escriure, deu ser això). M'agraden aquestes boletes de colors, a vegades les faig rodar per terra... però, sincerament, ara ja no em sé les regles del joc. I busco els meus records de nena i em queden lluny. On han anat aquests entremig? I penso en tants altres jocs dels quals no em sé les normes... I continuu sense fumar per què no he fumat mai... Em vaig apuntant en un paper el nom de les cançons que m'agraden. Després les buscaré i les iré penjant per fer-me la sàbia... i seguiré insistint amb aquests relats que no acaben... fins que en trobi un que em porti cap aquest lloc on vui ser, on tu també hi ets i ens sabem totes les cançons...
tinc un llit gros
i dormo sola.

divendres, 20 de novembre del 2009

principi de conte

Es va mirar altra vegada el cotxe de joguet. Era blau. Les rodes vermelles.I un posat rialler. Si. Era així. El va fer moure només per sentir el sorollet de les rodes. Quantes hores fent-lo anar amunt i avall... Va pensar en el seu somriure i el cor se li va fer un xic petit. Millor seguir mirant el cotxe. Almenys li feia companyia. Quantes hores portava assentada, quasi estirada sobre la taula del menjador? S'havia de decidir, aixecar-se agafar l'abric i sortir. I caminar pels carrers atepaïts de gent, per anar esquivant-la, per anar observant-la... Si, molt millor. Així que es va aixecar i d'una rebolada agafar abric i bolso. I ja era a baix al carrer. On aniria? Va deixar que la rutina li guies les passes i va arribar al bell mig de la rambla. Els plàtans grossos l'acompanyaven. Era bo saber que feia tant que hi eren. I que n'havien vistes de tants colors. Va mirar un banc. Va mirar un aparador de sabates... es decidí per l'aparador, però no trigà massa a seure al banc. Va aixecar el cap al cel i no el va veure. Massa llum. Totes les masses piquen, diuen.
Avui toca somriure.

dimecres, 18 de novembre del 2009

em dius qui sóc,
i jo em penso

dilluns, 16 de novembre del 2009

Avui... Les veus del Pamano!!

diumenge, 15 de novembre del 2009

Berlin, sinfonía de una gran ciudad

L'arribada del tren a Berlin, genial.

Avui se m'han cremat les torrades

dissabte, 14 de novembre del 2009

Fa estona que penso amb un vol de llet amb cereals.
Ara me'ls menjo.

Smoke

per què les fotos i el món s'han de mirar a poc a poc... magnifica escena, que m'acompanya...

sense sentit

Avui escriuré, doncs, sense pensar. A raig. De fet com sempre. Amb la por que em surtis a cada mot. Amb la certesa que no em llegiràs. Amb el dubte si faig ve de deixar-me en dur per tot plegat. I tot plegat vol dir tu. Tu a qui estimo i a qui vui aprendre a estimar. Tu que et vui oblidar, per poder fer lloc a ella, la meva noia inventada, ella si que m'estima. Tant se val. M'entretinc. I vui veure el cel blau, i les estrelles i seure a beure una cervesa al costat del teu cos càlid per perdre el món de vista. I acaronar-te. I altra volta estic aquí, sola, escrivint paraules, sentint el so d'aquest portàtil. Tenint a les mans un món virtual de possibilitats. Pensat que m'he d'obrir i amb unes ganes enormes d'amagar-me. D'oblidar-me de mi, de tu, de la vida sense sentit per què tu no hi ets. Vui adonar-me que és absurt creure que el que dius ho dius per mi. Sempre, sempre, sempre li dius a ella. La que et fa mal al cor. La que vols oblidar. La que estimes. I jo sóc tu. Però jo a tu no t'he fet riure. I veig la cara de pallasso d'aquella postal i el cor se'm fa petit. I continuu escrivint aquesta història que és la meva, la que no llegiràs, la que no t'importa, per la que no preguntes. I avui no hi ets. I jo sóc aquí. I sé que he de caminar. On trobaré la música? On trobaré la música?

dimecres, 11 de novembre del 2009

Imagen de tus manos

Hay manos que acarician
y casi casi ven.

Ven y acaríciame y haz que yo sea
la imagen que de mí tienen tus manos.

(Lorenzo Oliván)

Un poema que algú em va dir en una conversa de xat i sempre més l'he tingut present... bones converses que a vegades es tenen i queden en la memòria del misteri... no ens vam tornar a trobar... o si més no, no ho sabrem mai... cap nom, cap mail... coses de xats... jo li agraeixo el vers.
Avui seria un dia per escriure i enfilar mot rere molt... on em portaria?

Enero en la playa

dissabte, 7 de novembre del 2009

un gest

Seguint amb La immortalitat de Kundera, una de les coses que diu el llibre i que a mi em va semblar molt encertades és que som els nostres gestos. Arribant a concretar: som aquell gest. El gest d'aquell moment. I si ho pensem és cert, com un gest no ens ha recordat una persona, com un persona seria tota una altra si no fes aquell gest. I també la manera de dir una paraula, aquella entonació... com se'ns lligen els records als gestos... d'una manera sense adonar-nos, com tampoc ens adonem massa de les olors... i això em fa pensar amb el reportatge que varen fer a tv3 ahir on li donaven a olor a un gay samarretes de diferents homes i havia de dir si li agradaven o no... no li va agradar l'olor de cap hetero! cuirós
uns llençols de cotó,
sota tres mantes de llana.

dimecres, 4 de novembre del 2009

avui toca pa d'olives

dilluns, 2 de novembre del 2009

La immortalitat

"Estic ajagut al llit, immergit en un dolç somieig. A les sis de la matinada, encara no del tot despert, palpo el petit transistor que tinc a la vora del coixí i premo el botó. Se senten les primeres cançons del matí; amb prou feines en distingeixo les paraules i torno a dormir amb un son prim, de manera que les frases dels locutors es converteixen en somnis. Aquest és el segment més bell del son, la part del dia que més m'agrada: gràcies a la ràdio sóc conscient del meu dormir i despertar incessants, d'aquell margnífic gronxador entre el son i la consciència, que és en si un motiu prou vàlid per no penedir-se d'haver nascut. Ho estic somiant o és que em trobo de debò a l'òpera mirant dos cantants vestits de cavallers armats que canten àries sobre el temps que farà avui? Com és que no cantes àries d'amor?"

Un fragment que m'entanta del llibre La Immortalitat de Milan Kundera. Jo és que ja m'hi veig...

poema

un vol de sopa
m'escalfa les mans

Millenium 2

També vaig anar a veure la segona part de Millenium. Ja veieu que ha estat un cap de setmana cinematogràfic i encara en caura alguna altra abans no acabi la setmana. Sembla que recupero el meu bon costum d'anar al cinema!Quina impressió us en puc donar? donat que coneixeu la meva debilitat per aquesta noia, no us neguaré que a mi em va agradar... tot i que reconec que té coses fluixes pel que fa a l'argument, que els actors que no em quadraven a la primera part tampoc m'han quadrat a la segona... però m'alegra veure els missatges que s'envien els protagonistes amb suec... hi ha vida més enllà de l'anglès! visca la diversitat língüistica! jo que voldria saber totes les llengües i amb prou feines sé la meva...
El que he de dir que em va xocar (o de fet no) va ser que a l'escena de sexe entre la Mirian Wu i la Lisabet un grupet d'adolescents van fer tot d'exclamacions... i això em va fer pensar que encara no n'anem bé...

Agora

Ahir vaig anar a veure "Agora" l'última pel·lícula de l'Amenabar. Les referències que en tenia la veritat és que no eren gaire bones... Però jo no puc dir que m'hagi desagradat. M'ha explicat una història que desconeixia. Sí, sabia de la destrucció de la biblioteca d'Alexandria, però he de confessar que en desconeixia els detalls... i que tampoc havia sentit a parlar d'Hipàtia... i saber això m'ha agradat i m'ha espantat alhora. Els fanatismes vinguin d'on vinguin són molt dolents i les pedres sempre poden a la raó... hi tornarem a caure?
Per altra part hi ha la reflexió del qüestionament del que teniem aprés... obrint els ulls al que tenim davant i deixar que callin aquells pensaments que tenim per tant segurs. M'agrada la gent de ment oberta, la que no s'encotilla amb: "això és així, per què si, per què ho vaig aprendre així". Siguem capaços de donar-li la volta. Igual que hem de ser capaços de donar la volta a les coses dolentes per convertir-les en positives, per què tot ens pot servir...

Aquest post potser ha sortit una mica barroc d'idees. Potser les he de païr i anar explicant-les a poc a poc. Però tenia ganes de dir alguna cosa abans d'anar a la feina. Ja tornaré.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Paisaje

Escolto al telenotícies que començaran a exumar la fossa comuna on es creu que hi ha les restes de Federico García Lorca...

Un poema seu preciós:

La tarde equivocada
se vistió de frío.

Detrás de los cristales
turbios, todos los niños
ven convertirse en pájaros
un árbol amarillo.

La tarde está tendida
a lo largo del río,
y un rubor de manzana
tiembla en los tejadillos.

Capercallie

es constata la necessitat urgent de retornar als origens d'aquest blog

cabòria-poema

m'aguantes per un fil
per què no caigui

però no m'aixeques

cabòria

Necessito tocar de peus a terra. Deixar de voler enomar-te. Deixar d'estar enganxada a l'ordinador i mirar per la finestra. Una finestra que no em porta als teus ulls sinó al carrer, avui boirós, però a voltes blau i ple de fulles que acompanyen el camí d'aquesta tardor. Treure-li la pols a la meva Olympus i deixar-me portar per la màgia de captar el món per un moment. Aprendre a fer mil composicions i a descobrir totes les músiques. Trobar temps per deixar que altres m'expliquin tot d'històries amb aquelles lletres negres sobre paper blanc que fa tantes ganes d'acaronar. Respirar i sentir el cant de l'alosa. Tenir el cap ple, de curiositat i de vida. Entretenir-me per no pensar-te i viure...

cabòria

Avui el dia es desperta boirós i el terra és humit. Avui tinc festa. Avui enyoro una paraula amable que no vindrà. I m'invento mil històries per arrencar-te un somriure. Però no són les meves paraules les que vols. I se'm trenca la punta del llapis i es fa una ratlla que mal guixa el quadern quadriculat. No puc somiar, però ho faig i m'estavello en el teu silenci. No, no et manco i tu ho podries ser tot per mi. Amb el teu posat reposat, la teva veu dolça i el teu somriure que enamora. Quan em farè gran?

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Els vells amants

poema

t'envio lletres de caramel
en una capça quadrada

per fer paraules dolces
que et deixin regust de sucre

amb gust de tronja
i llimona
i maduixa
i xocolata
i aquell de cafè amb llet
i el de color de mora

i el que et vol prendre el bes
amb un gest a la boca

cabòria-poema

i malgrat tot...
continuu buscante,
noia inventada.

cabòria

intento acaronarte
amb paraules dolces

i sempre tinc buits els dits

dilluns, 26 d’octubre del 2009

cabòria

un, dos, tres

i torno a respirar

cabòria

veig la teva foto,
els ulls brillants
i gran somriure.

no és a mi a qui mires...

cabòria

i tens tants moments

tants somriures
tants somnis
tantes carícies
tantes frases

on jo no hi sóc

divendres, 23 d’octubre del 2009

Clara Andrés

Avui si, la Clara Andrés...

dimecres, 21 d’octubre del 2009

pensament

Volia posar un vídeo de la Clara Andrés, però com que la conexió que tinc fa una mica el tonto i no em deixa... hauré d'escriure alguna cosa... jo que em volia estalviar la feina de buscar paraules... i us volia regalar la banda sonora de la pel·lícula Dies d'agost de'n Marc Recha... director intimista de paisatges oberts... que a mi em porta a descobrir paisatges que no conec massa... i em provoca les ganes d'agafar una furgoneta d'aquelles que surten a les pel·lícules americanes, amb poc morro, arrodonides, amb una roda al davant, blava (ha de ser blava, no em pregunteu per què) amb les llantes de les rodes blanques... no sé si us la imagineu... també té cortines de roba i segur que a dins hi ha un matalàs per fer la migdiada. Sí, agafaria aquesta furgoneta i carretera amunt, seguint la música de la ràdio em deixaria portar pel paisatge, descobrint racons i llocs de pau. Ja veig el verd i el marró de la terra, i el vent que gronxa les oliveres... i trobaré aquell arbre a prop d'una font on podré seure amb el meu llibre a llegir.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

poema

Avui he vist un mag,
treia flors de colors d'un barret tronat
i donava somriures,

jo l'he envejat.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Les veus del Pamano

Ho he de dir: ja he acabat "Les veus del Pamano". Què dir sense comentar el final... m'ha encantat, m'ho he passat molt bé, molt poètic, molt tendre... Ja veieu que no és una crítica literària gaire lluida... potser és un crítica més sentida... A part d'això: tot un repàs a la història recent d'aquest pais explicant històries soterrades... treient a la llum dolors que no pensem... pobles idílics on la gent es coneix massa... però potser a tot arreu la gent es coneix massa en el seu cercle. I la llum groga de la tardor del Pallars... potser hi surt més la neu, però ara és tardor i jo veig el roig de les fulles... El Serrallac de les pedres... gran personatge... i la maneta de la filla sense nom... i l'olor de nard... i totes les esglèsies, el cristianisme d'aquesta cultura nostra que ens envolta... Les casualitats, les escènes que s'ajunten sense saber què passarà demà... i aquell cafè amb gotes... i els bigotis... i els ulls dels nens... i el iuri... que em pensava que era un gos i era un gat (ja em perdonareu el despiste). Bé, no cal dir que la trobo una novel·la totalment recomanable. Ara n'hauré de trobar una altra... em costarà gaire?

poema

Tu...
noia inventada.
Tu...
que no vols ser-ho.

I jo faig piruetes
amb un cotó fluix de sucre.


poema

tinc una foto.
d'en tant en tant me la miro.
ets tu,
i somrius.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

poema

tinc un terró de mel,
el desfaig a la boca.

i et miro.

poema

vui veure't dormir,
amb els ulls tancats,
i el cos segur i donat,
amb la carícia del llençol
i l'escalf de les mantes,
els cabells al seu aire.

poema

Tinc una tronja,
la pelo amb els dits,
i l'aire s'omple d'aroma.

Els grills riallers,
em porten el gust,
de tardes amb contes.

I sé que jugarem
al joc de les rialles
i tu seràs la meva dama.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

poema

Faig preguntes tontes
per donar aire a la conversa
d'algú que trobo a l'atzar.

em vui distreure de tu.

i no puc comptar fins a deu,
haurè de fer sumes
i potser multiplicar.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

hi havia una vegada

Hi havia una vegada un conte que volia ser descobert. El que passa és que era un conte tímid. Si, us ho podeu ven creure. Era un conte petitet, amb tapes de pell, on el títol era marcat amb lletres arial mida 18. Tot discreció. Mirava al seu voltant i veia llibres de colors, grans, n'hi havia que semblaven riallers, altres prometien aventura, algún fins i tots seducció... sempre els acaronava alguna mà... Ell es notava les frases curtes i espais en blanc. També tenia algun traç, però en blanc i negra... Així que ell d'amagat s'imaginava amb tapes brillants i ple d'il·lustracions amb colors vius... s'imaginava viatjar als bolsos de les senyores o les carteres dels senyors i ensenyat amb orgull. Treia pit i es veia valent. Però a la primera de canvi ja es tornava a arronsar... Un dia va veure una noia d'ulleres violetes. També la va veure en un racó. Va estirar el coll. No, ella tampoc el miraria. I si el mirés? què gosaria dir-li? Va passar una estona i de cop un gran batibull... no sap com es va veure a terra, relliscant... i la noia amb un reflexa el va aturar... va sentir una esgarrifança al tacte de les seves mans, i es va posar tot vermell al notar que els seus ulls començaven a llegir les seves lletres... no, no el va deixar...

diumenge, 4 d’octubre del 2009

tinc fred,
m'he quedat sense conte.
he vist
la lluna de València

dimecres, 30 de setembre del 2009

poema-cabòria

et donaria el cor
prefereixes la melanconia

dilluns, 28 de setembre del 2009

cabòria-poema

Posats a rescatar poemes antics... en posaré un que vaig escriure ara ja fa uff 20 anys? però sempre l'he tingut memoritzat, i no és que no hagi passat pàgina del que m'ho va inspirar, que sí, però mira ara em ve... potser per què avui em sento una mica així... demà (o d'aquí a una estona) serà un altra dia!

he trencat els seus ulls
ara ja no em somriuren
ara és fosca la nit
i les estrelles tremolen.
Avui posaré ordre a la cuina

diumenge, 27 de setembre del 2009

poema

El silenci de la nit
el trenca la moto del pizzero
i l'últim tren a Barcelona.
T'hi sé amb un somriure
i taral·lejant cançons
d'aquest últim concert.

divendres, 25 de setembre del 2009

tinc un clavell per tu

dijous, 24 de setembre del 2009

cabòria

i el silenci va respondre suau a la pregunta...

cabòria

i a vegades no penso
i dic a la babala
el que tinc al cor

ara ja està
ara ja m'has vist

què em dius?

cabòria

pidolant somriures...

busco la paraula bonica
que em deixi trencar el silenci
i t'acaroni, molt suau,
l'ànima.

on ets? que et busco!

dimarts, 22 de setembre del 2009

Hopper

Avui deixeu-me posar un Hopper...






diumenge, 20 de setembre del 2009

Estirats

Estirats: no he pogut deixar de pensar amb l'home que camina d'en Giacometti... quina desolació, dolor, solitud que transmet...

cabòria

Avui plou, però la pluja no em porta melanconia. Tinc el cor prou alegra i el cap ple de coses que he de fer. Em centraré i aniré fent una cosa i després l'altra. Que la meva galeta de la fortuna m'ha dit que he pensar les coses per tenir èxit. Què deu ser això de l'èxit? D'acord, per mi seria trobar-te a tu, noia inventada... i ja veus... t'amagues... així que deixarè em trobis... i mentrestant jugarè a deixar-me sorprendre per tot de coses maques. Si. Te les diré a l'orella.

dijous, 17 de setembre del 2009

En mi pecho

conte-cabòria

Una fulla de plàten. Voleia per la vorera i jo la vui seguir. Salto les basses que ha fet la pluja i sento l'olor tèbi de la tarda. No hi ha ningú. Sóc jo sola. I la fulla. Una fulla groga amb tons vermellosos, que voleia. El vent em porta els cabells a la cara i he de fer esforços per no entrebancar-me amb els cordons. Si caiguès... riuria! De mi, de la serietat, de tots nosaltres, i sabria que el que importa és estar aquí i ara. Bé amb mi i amb el cor obert per fer-hi lloc a tot el que és bo de compartir!!! Ara tinc la fulla, la penjaré amb un marc a la paret.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Noguera i Garona

Un bany carrau i com nova!!



a viure la vida, que és maca!

dimarts, 15 de setembre del 2009

Ja tinc el meu pa de pipes. Què en farè del vers que no et vaig escriure ahir? ara hi ha cervesa a la nevera i sucre pel cafè...

cabòria-conte

Què pots fer quan no pots enfadar-te? Mira'm l'ànima. Sóc així. I no riguis. Val més que em vagi a dutxar. I aprendre aquest cafè. I a comprar el meu pa de cereals ecològic. I a obrir la finestra. I a triar al roba que em posaré. I a buscar unes sabates tancades, que ja refresca. I a omplir-me el cap de feina. I més feina. Tanta. Que no em deixi lloc per cabòries. Estic buscant el fil d'un conte. Potser el tindrà aquella pedra blanca que vaig trobar. Va ser un fet estrany. Primer no hi vaig donar importància. Ni tant sols m'hi vaig fixar, de fet. Ara duc la pedre a la butxaca. I a vegades la busco amb la mà per acaronar-la. S'ha fet de casa.

Infidels

Per què m'encanten les cortines... i ja fa molt que tocava...

cabòria

Avui m'he aixecat aviat. No és que hagi dormit malament, ni anés a dormir molt d'hora. Potser he trobat a faltar la teva veu. Però hi ha coses que no depenen de mi. Jo tinc un nom i amb guix l'escric a sota. Maria-Mercè Marçal. Sal a la nafra que no es tanqui. Els seus versos m'acompanyen. I ser tres voltes rebel. I estic aquí: sola. Cal no deixar-se desfer com el sucre al cafè. Què escriuria si no em llegissis? Que m'encanta llegir-me Les veus del Pamano, encara em falten 200 pàgines, però ja enyoro que s'acabi... Torno a tocar de peus a terra: no puc volar... no puc volar... però seguirè a la calma...

i a vegades ens entretenim...

dilluns, 14 de setembre del 2009

cabòria

em penso si vui prendre un cafè. avui tinc hora a l'oculista. el meu ficus em deixa el menjador ple de fulles. sort del color rosa del sofà. no hi ha mai una certesa. què li dic en el meu cor?

divendres, 11 de setembre del 2009

poema

Avui agafaria els meus pinzells
i la paleta de colors,

i aniria pintant somriures
per què el vent,
com qui no vol,
els penges com fanalets
al teu camí.



dimecres, 9 de setembre del 2009

cabòria

A vegades em sembla que sóc ben inoportuna...

Atrapa a un ladrón

Aquesta tarda he revist aquesta pel·lícula de Hitchcock. La Rivera francesa. Les vinyes. Quin paisatge per perdre's tranquil·lament amb menjar al cotxe i anar parant on ens atrapi la vista. Sí, és una pel·lícula d'intriga, no ho perdo de vista. Malgrat està feta fa molts anys i els efectes especials queden molt lluny dels d'avui, a mi m'ha agradat. Com totes les pel·lícules de Hitchcock. Amb el qual vaig apendre a estimar el cinema. I amb un rampell d'eufòria amb els meus 14 anys em vaig comprar tot de llibres sobre teories de cinema i com fer pel·lícules... d'acord, els tinc a mig llegir... però el sol d'aquesta tarda d'avui amb porta a aquella llum, i ric amb l'escena del cotxe estavallat en una tanca per culpa d'una gallina. I me n'enamoro de la Grace Kelly i els focs artificials em posen la pell de gallina. I em deixo sorpendre per un final que ja savia... Hi ha pel·lícules que no fa res tornar-les a veure.

Salvapantallas

Avui toca Jorge Drexler. Per què si. O per què m'he topat amb un escrit d'algú al facebook i m'han entrat ganes d'enviar-li una abraçada molt gran... pau i tranquil·litat...

Me haces bién

dimarts, 8 de setembre del 2009

cabòria

Avui tinc el cor ple de coses que fan rau-rau. El teu nom em canta una cançò i jo l'escolto. I sé que em gronxaria mirant com camines. I ja en tindria prou si en algún moment et gires... i em somrius.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Mapa de los sonidos de Tokio

Bé, avui sí. O almenys ho intentaré. Paralaré de les meves impressions de la última pel·lícula de la Isabel Coixet. Dentrada diré una cosa que em va sorprendre: Tokio té canals (o algún riu). Ja em perdonareu la ignorància. Però el lent caminar de la càmara pel canal ensenyant els ponts em va semblar venecià... i si, la pel·lícula és una història d'amor (com no podia ser d'altra manera?). La segona impressió és el tècnic de so... que em va sonar a deixà vu... i pensant, pensant... em va venir al cap l'última pel·lícula de la Silvia Munt Pretextos, on també en sortia un. Deixeu-me apuntar que aquesta si que em va agradar molt, tot i la tristor. Amb això vui dir que la de la Isabel Coixet no em va acabar d'agradar? Jo vaig descobrir la Isabel Coixet amb Cosas que nunca te dije, una pel·lícula que trobo genial (i l'escena del gelat de xocolata, genial, genial). A los que aman, que és la segona també em va agradar. Ara, les altres... potser em costen més, ho confesso. I la d'avui? doncs estèticament molt bé. Ara sentint-ho molt al Sergi López no me l'acabava de creure. Els personatges una mica forçats. El de la noia potser és el millor, menjant pastes de maduixa... La història... l'amor que ens mata i ens salva... la difícil superació dels sentiments... que fa que en un moment sigui bo trobar-se i en un altra no... la comunicació... el silenci... la companyia... l'amistat... el que fa que estem bé amb algú encara que no en coneixem gaire res... i tot i així l'estimem... La cultura japonesa, amb els seus caraokes, el sake, i el menjar... I això em porta a recomenar amb molt d'entusiasme L'elegancia de l'eriçò , una novel·la d'una escriptora francesa. Per què? per què parla (?) de l'Ozú, un director japonés del qual em vaig empassar totes les pel·lícules que vaig poder fa un parell d'anys. I d'això m'ha quedat que de'n tant en tant trec uns palillos i hi mejo la pasta i l'arròs... hi tinc prou traça com per no quedar-me amb gana!!

dissabte, 5 de setembre del 2009

cabòria

Avui he entrat amb ganes d'escriure molt. Però com que m'he entretingut llegint (i rient) se m'ha fet tard... Només diré que vaig anar a veure "Up" en 3d. Això d'entrada no m'ho vaig creure gaire... però si, em van donar unes ulleres, i jo me les vaig posar a sobre de les meves i pensant: ja aniré bé amb tant de vidre? Si, va funcionar prou bé. La pel·lícula em va encantar. (Bé, tret dels gossos que parlaven, aquests no em va pas agradar). Però d'aquella noia aventurera, jo també me n'hagués enamorat. Que tendres! Fins hi tot van estar a punt de caure'm les llàgrimes, a mi que em costa tant plorar al cinema... A l'hora de sortir del cinema vaig tenir bon cap (tot i que la temptació de no fer-ho va passar pel meu cap) i vaig deixar les ulleres a les capces que hi havia preparades per recollirles... ja tinc prou trastos a casa.

De fet el que volia explicar era la pel·lícula que he anat a veure avui: "El mapa de los sonidos de Tokio" però ho deixaré per una altra ocasió.

dijous, 3 de setembre del 2009

poema

Ara tinc un bolso nou
i m'he fet una cua de cavall.
Frego parets i vidres.
Per un moment n'entelo un
i dibuixo amb el dit
un somriure que em mira.
m'agrada desfer el gel amb un raig d'aigua

dimecres, 2 de setembre del 2009

cabòria

Em costa. Penso que ho he de fer. Però no m'acabo de decidir. Jo també començo l'any el setembre, no per feina, sinó per una cosa més atzarosa com la naixença. I sé que m'he de fer la llista del que ha anat bé, el que ha anat malament, el que vui fer, el que vui canviar... però mira... després de tants anys em comença a cansar. Mai se'm compleix el desig a les espelmes... mira que bufo!! (encara no he aprés a deixar de somiar, ves). Qui sap si aquest cop si... en tot cas miraré el cel i buscaré les estrelles.

des de casa

Si, ja he tornat del meu viatge rodat per aquesta península. La veritat és que s'hi condueix bé. I a mi, amb poc trànsit, m'agrada conduir (bé si no és després de dinar que m'entra la son...). He vist cels i he vist pedres. I, si, també vaig trobar un llapis!! només un en tots els hotels que vam provar... ja us en podeu fer el càrreg de la categoria... on s'és vist hotels sense llàpis i fulls per escriure? però he de confesar que no he pogut escriure res més que el meu diari de viatge... potser els poemes s'aniran desfent aquests dies... i les històries també. Si viu bé sense seguir les notícies. Em quedo amb les velles columnes del teatre romà de Mérida, sens dubte!

divendres, 14 d’agost del 2009

vacances

i tornaré a treure la pols a aquell cafè que em prenc amb mi mateixa.

avui tanco per vacances... enyoraré llegir-vos... tot mirant cels infinits i pedres velles... i dincs meu resonarà alguna història, us en faré cinc cèntims... si tinc llapis!

poema

i sé que no et manco.

aniré enfilant a poc a poc
les pedres de colors
per fer aquest collaret

que seran els nostres dies...

i rient, potser, l'acabarem plegades
i llavors, si, ens agafarem les mans
i corrirem per la sorra fina de la platja.

dijous, 13 d’agost del 2009

Innisfree

Avui he vist aquesta pel·lícula de José Luis Guerin. Irlanda. Tenia ganes de veure els seus paisatges verds. Potser per mirar d'espantar la calor que m'envolta. En tot cas ja fa molt que la tenia per tornar a veure. És un viatge pels paisatges on es va rodar "El hombre tranquilo" de John Ford. Amb entrevistes als habitants del lloc que ho van viure i hi van participar d'alguna manera. I sino ho van fer per què encara no havien nascut... el que els ha marcat haver-ho sentit expliar tota la vida... Irlanda, un país que tinc a la llista dels que un dia m'agradaria visitar. Qui sap. I l'home tranquil, és una pel·lícula que sempre m'ha agradat. Encara que si me la penses realment bé, potser (segur) hi trobaria tot de matisos amb els quals no estaria d'acord... Però mira, em sembla una pel·lícula tendra... amb els protagonistes enamorats... festejant... I la poesia de les imatges de Guerin... em fan pensar amb la poesia de les paraules de Cabré... què tenen a veure? que s'han trobat en el meu espai-temps. Coincidències. Quan em trobaré amb els teus ulls?

dimecres, 12 d’agost del 2009

Avui començo el dia amb el gust dolç de l'ametlla. No sé què em portarà. Però avui vui mirar estrelles.

dimarts, 11 d’agost del 2009

cabòria

He posat al meu estat del messenger que estic rentant els plats. Però no m'he acabat d'aixecar de la cadira. I aquí estic. Escrivint. Escrivint amb les ganes d'explicar una història coherent. Últimament em surten uns pots barrejats amb cançons. Avui també en sona una. O tot un seguit de cançons. Les de l'últim disc d'Amaral. I quant l'escolto al teu mòbil tinc ganes de contestar, que sí, que estic amb tu. Encara que he de confessar que a mi Amaral no m'ha acabat mai de fer el pes. De fet recordo un viatge amb autobús pel País Basc -entre carreteretes, molt de verd i uns geranis magnífics- amb aquesta banda sonora (bé, hauria de ser un disc anterior que el viatge ja té uns anys), i anar pensant que algunes de les lletres les haurien de prohibir per fomentar un amor mal entès que empeny a la humiliació d'una mateixa... Sí. Així de radical sóc. Jo que no sóc radical. Però hi ha coses amb les que no es pot jugar. I fomentar un amor madur, basat en el respecta i en l'autoestima és fonamental... i ho dic jo que de fet tinc un currículum escàs i no massa positiu. Avui confesso els meus pecats (jo que no hi crec en els pecats). I per acabar diré que si, que algunes cançons m'agraden.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Avui Ondina. M'encanta aquesta noia. "Yo no quiero ser como dicen que hay que ser" "Ven, vamos a despegar".

diumenge, 9 d’agost del 2009

"Yo que soy tan guapa y tan lista, yo que me merezco un príncipe, un dentista, yo me quedo aquí a tu lado y el mundo me parece más amable, más humano menos raro". Això canten els de La Cabra Mecanica. M'encanta. Energia positiva per un matí de diumenge.

Avui, que li he tret la pols a la bicicleta. I he anat a pedalar pel meu camí de sempre. M'agraden les bicicletes i la meva bicicleta groga. Si. I res millor que pedalar amb ràbia, deixant-se la suor i les calories per anar desfent amors impossibles i reconcilar-se amb el cos i la vida... Si no hi ha resposta, el millor és no pensar.

He començat a llegir "Les veus de Pamano" de'n Jaume Cabré. Crec que m'agradarà molt. I com que es ben gruixut, el disfrutaré un quant temps!

dissabte, 8 d’agost del 2009

Estic escoltant els "Manel". Cançons sensilles i fresques. I porto la samarreta vermella del pijama i els texans blaus. Els peus descalços. Pel balcó s'endevina lleugerament el sol, per sort hi veig arbres amb fulla verda. "dos ocells fent piu piu dalt d'un arbre... i a vegades ens en sortim" "és nit freda per ser abril, no s'està enlloc com a casa". Vui envoltar-me d'alegria i anar escrivint postals per enviar-te en un paquet de color blau, amb un llaç violeta. Llegeixo el llibre que em vaig comprar i penso que vui aprendre a buscar paraules tendres. Que casdascú vol ser estimat d'una manera i vui trobar la teva clau i la meva... "el mar, el mar" i potser tu ja tens el cor tot ple amb altres noms, em quedaré mirant per la finestra i si et cal una mà... trobaràs la meva. "el teu avi tenia un bigoti llarg i blanc... dona estrangera... com em veuen els teus ulls?"

divendres, 7 d’agost del 2009

Cualquier dia te cuento un cuento
conoces la historia del perro saltarín?
Avui, mentres venia cap aquí amb cotxe, he vist un globus al cel. I he pensat per enèssima vegada que m'agradaria pujar-hi, per mirar les coses, allà baix, petites... el món als peus, i el paisatge immens... i jo sentint el tacte del teu braç i tu assenyalant les vaques i els rierols... si, portaré una jaqueta per si tens fred...

(deixa'm somiar)


dijous, 6 d’agost del 2009

M'agrada la síndria. Una tallada vermella, fresca, amb els forats dels pinyols (on són els pinyols de les síndries? abans en teníen...). I la vaig tallant a daus. I amb la punta del ganivet m'en vaig omplint la boca. Si. M'agrada i la disfruto. I em fa somriure. Petit gran plaer. Això si, que siguin rodones!

dimecres, 5 d’agost del 2009

cabòria

Avui m'he aixecat amb el cap ple de poemes i amb ganes d'explicar coses. Fins i tot n'he apuntat dos o tres en un paper. "Escric mentres menjo els cereals, per deixar en aquest raco tots els poemes que em venen a la dutxa. Eren frases maques, contundents i alguna rima... però veig que amb les gotes s'han escolat els mots i en queden records suaus. No diré el teu nom, el guardaré petit a la butxaca i al llarg del dia li aniré explicant les històries que passen"
"He d'endreçar tantes coses... jo no sóc la dona perfecta que el teu cor busca... però tant de bo poguèssim fer camí badant amb mil coses alegres"
"A vegades sóc imbécil a matar, i vui allargar la mà i trobar-te..."
"Clourem en un puny el cor i seguirem caminant per la vorera..."
"Estimar..."

dimarts, 4 d’agost del 2009

cabòria/poema

ens podem fer mal amb tantes coses
que hem de tenir la ment molt clara
per no anar a cegues

i tot i això els sentiments
ens desborden
i s'envalen

i les regnes se'ns inscrusten a la pell
i ens marquen de sang les mans
amb l'intent, sempre inútil,
de tenir la certasa que, aquest cop si,
som nosaltres les mestresses

diumenge, 2 d’agost del 2009

cabòria

He tornat de Madrid. No és que hi passes res, ni fos cap data assenyala. Hi he anat a passejar. Si. Amb la calma de qui reconeix carrers caminats, museus visitats, i tòpics fets (aquella xocolata amb xurrus si!). Estic bebent una cervesa (no, no em tiraré a l'alcohol no us preocupeu). Però avui ho necessitava, sentir l'espesor i el gust amarg però bo de la cervesa. És hora de dormir. I jo penso que no vui ser una més d'una llista. Inevitable. I em corrou el cor trencat i la ignorància efimera del dia. M'adorm. Demà serà un altra gran dia!

dimecres, 29 de juliol del 2009

cabòria

I seguiré fent els meus plans amb mi mateixa. I de dincs sortirà la força que m'empeny i em fa treure el sonriure. El meu. De ningú més. I potser per tothom, que un somriure així és fàcil de compartir. Potser no en sortiran grans exotismes, ni grans aventures. Però un moviment en porta un altra (l'efecta papallona?). I si, llegir l'assaig de Lampedusa sobre Stendhal a les 2 de la nit, pot ajudar a la calma. Casdascú té els seus analgèsics. Visca la curiosistat, que ens mou el cervell per bons ports.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Bien Querida

una cançò trista... si, avui estic una mica trista, però ja passarà. de totes maneres la caçò és molt maca, i aquesta noia té una veu preciosa.

cabòria

I jo sempre em faig quimeres, quan només hi ha foc d'encenalls, que amb la primera pedra es cremen, s'encesen i s'apaguen. Un instant. Un no res. I em miro les mans... i sempre les veig cremandes.
Tantmateix no és fàcil, per què la sort que acosta a vegades ens entrevanca. I vui ser i que siguis al mateix lloc. I no hi ets i em manques. I tota la il·lusió d'avui l'hauré de guardar a la butxaca, per poder trobar el moment. Si. Hi ha moments per les coses.
tantmateix no és fàcil

dilluns, 27 de juliol del 2009

cabòria

A vegades t'entren ganes de fer bogeries. Agafar el primer tren i l'últim avió. Per trobar aquell somriure que no saps, però intueixes una mica amic, una mica entremeliat... i a punt per arrencar la rialla. Qui sap si un bes a mitja galta. I per un moment et paralitza la por, per què no vols còrrer i ensopegar... però tant mateix... vols caminar.

dimarts, 21 de juliol del 2009

La casa del cor



Avui vui començar el dia amb aquest quadre de Zhou Maiyou: "La casa del cor, superorganica" (1970). El vaig veure en una exposició que feien al Cosmocaixa de Barcelona ara farà un any (?) (quina poca memòria pel temps...) sobre art xinès (ho deurien fer per les olimpíades...). Em va encantar. No li vaig poder treure els ulls de sobre durant una bona estona. De cop et veies en aquell paisatge anant cap a la casa. Una casa alegra i plena de colors. I ara el retrobo. Últimament estic retrobant coses que m'han agradat... Potser es tracta d'això, d'anar aplegant tot al voltant coses que ens aportint aquesta energia positiva que és tant necessària per viure la vida i disfrutar-la.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Puerto Viejo

Com que m'ha fet il·lusió trobar aquesta cançò de Luis Angel Castro al youtube, la comparteixo amb vosaltres. És una cançò que fa molt que busco en cd. Tant com temps fa que l'Ana Belén va presentar el seu cd "peces de la ciudad" i jo li vaig escoltar una versió i després en un programa de ràdio vaig escoltar en Luis Angel Castro (l'autor) parlant-ne. Volia posar les dues versions, però només he trobat la d'ell. Si en algún lloc l'hi trobeu un cd (d'ell) i em voleu avisar... no és que m'agradi amb bogeria... és allò que no hi ha manera de trobar ;-)



Ja veieu, avui vaig escrivint post, potser encara en caurà un altra, qui sap... és fruit d'una tarda lliure passada a casa, sense fer gaire més cosa que mirar per aquesta finestreta... potser que em posi a endreçar...

la lluna

Avui toca mirar la lluna. Sempre he pensat que és un molt bon exercici, això d'aixecar el cap i mirar cap amunt. De nit. Al cel. Per trobar-te la lluna i les estrelles. Et fa agafar perspectiva o distància amb el que et passa. I permet relativitzar els nostres mals del moment. El món és a fora. És immens. Etern. I val més agafar-nos bé el que ens passa, per què tampoc té una importància tant trascendent per l'Univers. I el món és maco. I la lluna fascina amb els seus puntets. I el seu home penjat.



No, no vaig veure amb directa l'Armstrong trepitjant la lluna. Encara no havia tret el cap del ventre de ma mare.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Todos dicen I love you

Senguint parlant dels morts no em puc estar-me de posar aquest vídeo (avui, sí!!) de la pel·lícula de Woody Allen "Todos dicen I love you"



i acabo amb aquesta altra seqüència de la mateixa pel·lícula. M'encanta el moviment de la càmara. Si. Potser aquesta és la pel·lícula de Woody Allen que m'agrada més.

poema

No hi ets,
i a poc a poc els camins es descreuen.

Llegeixo una etiqueta del revés.
Veig els meus mocadors tenyits
i penso a guardar-los al fons de l'armari.

Quin poc glamour.

D'acord,
hauré de buscar la paraula al diccionari.

Tindré sort,
hi trobaré tot de mots
de sonoritats diverses:
una contundent,
una suau,
una plena de pessigolles,

He somrigut, ja m'he salvat.
Per les paraules.


divendres, 17 de juliol del 2009

terrasses

Posats a robar post (totes les bones idees tenen poc d'originals), ara volia posar un videoclip de Pastora. Ja veieu que no ho he fet, i no és pas que no recordi com fer-ho, no. El que passa que el que volia posar han desabilitat la possibilitat d'insertar. Però mira. En parlo igualment. Per què m'agraden les rajoles del pis (que jo en la meva imaginació el situu al barri de Gràcia de Barcelona, si algú em vol rectificar... que se n'abstingui). I m'agrada la terrassa amb la roba estesa i les vistes a altres terrasses amb antenes (?). I m'imagino que és Sant Joan. (Jo sempre m'imagino Sant Joan als terrats de Barcelona, tot i que no li he passat mai allà). I això em porta a pensar amb el llibre El pianista de'n Vázquez Montalban. Un llibre que em va agradar molt i on vaig descobrir la música callada de Mompou. Res a veure amb Pastora. Però a mi la Dolo Beltrán m'encanta. I com que ja s'ha acabat Infidels per aquesta tempoda... doncs la disfrutarem als videoclips! Així que us poso l'enllaç: una mañana

dimecres, 15 de juliol del 2009

cabòria

102... més un... anem comptant les coses i de cop sumen un piló. Un piló d'entrades en aquest bloc que va començar d'una manera i a poc a poc ha anat canviant. El meu espai de crítica s'ha omplert de cabòries. Res no és objectiu. I la nostra vida és perd amb les lletres dels mots que anem dibuixant (si, jo tinc un llàpis). I volem fer veure que no hi som. I traiem el nas continuament. I el nostre somriure. I les nostres rabietes. I el que ens ha impressionat. I amb totes les is que escric potser podria fer una filera recta a la teva porta, on treurem el barret i picar-te l'ullet, i agafar-te de la mà per robar-te els teus paisatges. I jo seria un bufó i tu la meva princesa. I em sentiria forta, corrent amb el sol a l'esquena.
Avui he anat recuperant la meva tranquilitat, la meva manera d'agafar-me bé la vida i passar dels bordes. I pensar que tots som persones. Amb els nostres bons i mals moments. I he volgut parlar amb algú i no he trobat cap careta verda. Així que estic aquí, saltant sobre el teclat i sentint el soroll manyac de les tecles. Què en quedarà? el que vosaltres volgueu...

cabòria

Avui no he pogut jugar amb la meva mascota del facebook. No m'han deixat entrar a l'aplicació. Així que no he sentit el sorollet d'inici i de passejada, ni he estat amb la tensió que no em caigués la piloteta a terra, ni he comprat plantes, ni les he plantat, ni he menjat maduixes. Estic amb mono? i com potser que perdi el temps amb aquest joc havent-hi tants llibres per llegir? per què m'agrada acariciar-la i veure com de contenta està... Potser és més fàcil perdre la consciència del que esperes fent aquestes coses? Per què les coses trivials ens deixen a zero els pensaments i ens deixen carregar les piles? Tot i que no hi ha plaer més gran que el de pensar...

dimarts, 14 de juliol del 2009

conte

No era aquest el conte que volia explicar. Passaré una altra pàgina. Sé que m'estàs esperant, per què et sento tossir rera les ombres. No és una tos molt forta, és una tos que s'escapa, sense que tu ho vulguis. Però hi ha tantes coses que fem sense voler-ho, coses que de fet ens defineixen, i ens encerclen als ulls dels altres. Jo m'he assentat, he agafat el llibre, l'he obert, he passat una pàgina.

dilluns, 13 de juliol del 2009

poema

Tinc un llàpis a la mà,
i amb els dits l'estrenyo amb força.

Sé que vui dibuixar un cercle.
Sé que vui trobar el meu centre.

I a la nit de lluna plena,
comptar estels amb la mà estesa.

Tinc un llàpis,
i una pena,
i un desig,
i un riure
que m'ofega.

i en l'esclat trencaré el llàpis
i al carbó i amb traç molt suau
aniré creant els meus encants

dijous, 9 de juliol del 2009

La família del meu pare

La mort. Que ens porta a la recerca de la vida i de la història. La memòria, per retenir el que se'ns escapa. Per destriar el cert del fals. O per crear la nostra vida i la dels altres que és segons qui l'escriu o qui l'explica. Repetitiva fins a fer-se certa. Una vida que és i podria ser diferents. Per què en un mateix moment passen moltes coses que potser no ho sabem però amb el temps acaben sent història. I ens marquen. O no. I donen significats diferents i ens porten a coincidències impossibles en l'espai, no en el temps. M'ha agradat el llibre de la Lolita Bosch on no explica tota la veritat. I s'inventa una ciutat que m'ha encuriosit tot i no ser la meva. I em fa pensar que tots venim de llocs molt diferents però ara som aquí i som nosaltres.
I amb els morts que ens acompanyaran sempre.

dimecres, 8 de juliol del 2009

cita

Escric aquest post per fer una cita: "caminant en línia recta no podem arribar gaire lluny" la cita la fa Lolita Bosch al seu llibre "La família del meu pare" i cita al Petit Príncep. L'he trobat tant encertada que no he pogut sinó córrer a escriure-la. Aquí la deixo per reflexionar-hi. I com a apunt diré: gran llibre el de la Lolita Bosch.

dimarts, 7 de juliol del 2009

cabòria

Vui escriure alguna cosa per passar pàgina de l'últim post. Avui he passejat per Barcelona. He intentat fer la turista (per alguna cosa faig festa). I he fet un parell de fotos a Colom (mira, és que no en tenia cap). Després se m'ha passat el moment de tirar fotos i ja no he tornat a treure la càmara. Jo crec que tinc bon ull per les fotos (deixeu-me tenir una il·lusió), però em costa posar-m'hi. L'exposició que finalment he anat a veure ha estat la de Tutamkamon. No és que sigui una apassionada egiptòloga. Però em picava la curiositat. La veritat és que si que et fa una idea clara de com era la seva tomba. El que no m'ha acabat de fer el pes ha estat l'excés (?) de so i audiovisuals. D'acord dos vídeos. Però no te'ls podies deixar, era obligat passar-hi i llavors no podies recular. És curiós el que atrau Egipte. Potser és que de fet tota la nostra civilització sorgeix d'allà...

divendres, 3 de juliol del 2009

cabòria

Estic cansada. Mentalment. Però encara em queda tota la tarda de treballar. I jo que aniria de concerts. Però no m'ho puc fer venir bé. Em queda jugar amb la meva mascota del facebook, a veure si sóc prou hàbil per què no em caigui la pilota. Voldria ser una altra. Voldria que la gent no fos tant borde. Voldria que la gent treballés amb ganes i amb ànima de servei. Paciència? Intentaré que no m'amarguin el dia. Que ja serà molt.

dimarts, 30 de juny del 2009

cabòria

Altra vegada em trobo amb mi mateixa. I he d'acceptar que fer-se gran o el que es diu madurar vol dir pendre les pròpies decisions. Val més que respiri fons i torni als meus jocs de paraules. Per què és més fàcil estar content, sent-ho. Si. És així. A la que es comença a pensar i a buscar explicacions i a voler contenir el passat o el futur en el present: llavors és quan fàcilment es perd el riure. Així que ara sóc aquí i escric paraules i potser començaré a llegir El final de l'alfabet. Que la primera frase m'ha semblat ben trobada. D'acord, us la dic: " Aquesta història és inversemblant. Si fos d'una altra manera, o si almenys s'hagués pogut desitjar així, hauria començat en un matí de diumenge. D'hora, ja que és el millor moment del dia, i per l'abril, aquesta època estranya entre un hivern tènue i una primevera ufanosa." i segueixo llegint...

cabòria

A vegades venen les paraules, i no volen dir res. Tant sols la força del so les posa una rera l'altra. I potser en surt un vers.

poema

He sabut que tenia a la mà una pols de mar d'escata
l'he mirat a contrallum
i he vist fades amb ales

m'ha vingut la son i he tancat el puny amb força
vui un conte en el meu somni
i anirè parant l'orella.

poema

He buscat al calaix
i he trobat retalls de roba

els cosiré amb un fil de plata
i faré estels de tots colors

aixecarè enlaire la mirada
i veure desigs gronxant-es al vol.

dilluns, 29 de juny del 2009

cabòria

Normalment escric els post a raig. Sense pensar-m'hi massa. Sense escriure-ho abans amb word, ni passar cap corrector ortogràfic. El que em ve de gust dir en el moment, així surt. Avui, però, tinc un paperet escrit. El paperet en qüestió de fet és la factura del berenar (no en tenia d'altra) sort que tenia bolígraf! Així que transcric:
"Es comencen a veure esquenes vermelles pel carrer. Avui he comprat una tarja de metro i mentre esperava el tren he pensat que la gent que en sortia semblava que vinguessin de la platja. Què hi deu fer que tinguin el mateix aire els viatgers de tren i els platjeros? la cara de suor? la roba de carrer? la llum fluorescent de l'andana? Sí, és més fàcil semblar guapa a la llum del carrer que al fosc del metro."
Fi de la transcripció. Es va acabar el paper. Potser s'hauria de replentejar el tipus de llum dels metros i les estacions...

divendres, 26 de juny del 2009

això és una prova



coses2 et dec un cafè ;-)

dimecres, 24 de juny del 2009

conte

Va marcar un número, el va mirar a la pantalla del mòbil i se'l va quedar mirant. Era fàcil marcar i tant gran la distància que va decidir fixar-se en la noia del carro a quadres blancs i vermells. No li preguntis per què. Però aquell carro seguia el ritme de les seves passes: unes sabates amb punta i talò de color blau. I sense adonar-se es va mirar els peus i va trobar les seves sandàlies gastades. Sempre havia tingut problemes per trobar sabates i ara hagués preferit dur unes bambes flashion, o unes còmodes espardenyes de muntanya. Va tornar alçar la vista i es va alegrar que de no haver perdut aquell carro: ara estava aturat davant un aparador, i no es mirava el pentinat, sinó tots els instruments musicals que hi havia dins. Quin d'ells li agradaria tocar a a la noia? El piano? la guitarra? Per ella mateixa triaria la bateria, ho tenia claríssim. Picar i repicar amb tota l'ànima i amb la suavitat d'un instant. La noia va seguir el seu pas. Era el moment de pendre una decisió: aixecar-se i seguir-la una estona més o buscar unes noves sabates.

Serrat

Una bona lletra, amb la que m'acabo de trobar.

Sinceramente tuyo

Segueixo sense poder posar el vídeo que es vegi directament, quina ràbia.

cabòria

A vegades em sento tant imbècil. Tant que ja no puc ser-ho més. I em tancaria a la meva closca i no sortiria. I avui és un dia gris. I ahir va ser Sant Joan. I vaig anar de revetlla i vaig conèixer gent. I el foc cremava. Però l'alegria se m'escapa i em sento espactadora, sense formar part del ball. I jo vull ballar. I ara hauria de trobar una frase per acabar aquest post de pena per donar-li la volta i fer una corranda i arrencar un somriure. Si, és maco mirar el foc. Té alguna cosa que atrapa la mirada o potser és que escalfa en una nit freda? i les estrelles fan de reclam i els focs artificials s'hi volen enfilar i ja són a dalt i esclaten en colors. I val més tancar la ment als pensaments i deixar-se portar. Per què em falten sempre les paraules?

dilluns, 22 de juny del 2009

cabòria

Estic enganxada al tercer llibre de'n Larson. Encara que avui no n'he llegit cap ratlla (encara). Però em persegueixen aquells ulls negres. A part, sempre m'han agradat les novel·les policíaques. Creen un món, amb els seus codis, el seu llenguatge, la seva moral. I (casi sempre) el bo és el protagonista i acaba atrapant els dolents i l'ètica (la personal del protagonista) guanya. Un món de fums (jo que no fumo). Un món de whiskis (a mi que no m'agrada). Un món d'homes (jo que sóc una dona). Fins i tot un món de descapotables (jo que prefereixos els cotxes ben tapedets per no patir de corrents d'aire). Però també és un món d'investigacions i deduccions i pistes i lògica. I jo ja m'hi veig! Crec que el millor fòra inventar-se una novel·la...

divendres, 19 de juny del 2009

Ja tinc la tercera part de Millenium... a veure què passarà... bona tarda per llegir, ara que plou. Llegeixes i bades per la finestra...
Avui, primer dia de mar. A les dos quarts de deu ja era a la platja. No, no estava sola. Però casi. Érem quatre i ben espaiats. He estirat la tovallola arran de l'aigua i m'he preparat per anar absorvint el sol, mentre mirarva al lluny. Quan ja tenia prou calor m'he aixecat i m'he acostat a l'aigua. Per sorpresa meva no estava freda i m'hi he ficat tota sencera. No hi ha res millor que està fent el mort mentre et gronxen unes lleugeres onades. O potser si... que et vagi regalimant l'aigua de mar per l'esquena mentre t'aixuges!

dijous, 18 de juny del 2009

cabòria

hi ha llibres que no t'agraden... però vas llegint una mica més... i decideixes que quan arribis al final de la primera part (en té tres) plegaràs per què els personatges ja et cauen prou malament. I no saps per què comences les primeres ratlles de la segona part... i ara ja no el pots deixar....

i potser hi ha persones que són com aquests llibres?
vui donar la volta a un mocador
i em trobo una cara en blanc

dimecres, 17 de juny del 2009

em recomaneu alguna exposició per anar a veure a Barcelona?

dilluns, 15 de juny del 2009

amiga sense rostre
d'algú que no té nom

tot i això, li busco els somriures
i li preparo les gràcies

sé que som
i estem

jugarem al 3
i sortirà el 4

cabòria

Després de molt de temps de no menjar-ne cap, tinc una pizza al forn. Mentre m'espero menjo pastenagues. M'agrada el color taronja. Em sembla que em tornaré una mica hippi. Per què? per què van de tots colors. Vius. Alegres. Que atrapen la mirada. Si,vui posar un to hippi a la meva vida. On hauré d'anar? A una botiga india? a una botiga per hippies... és curiós. Tot i ser un moviment "altarnatiu"... tenen botigues pròpies a tot arreu i hi venen el mateix!!

Una altra cosa: avui he anat a veure Els homes que no estimaven les dones. Si, en català! beredicte... m'ha agradat més el llibre, crec que a la peli han posat anys a tots els personatges... la millor: la Lisabet sens dubte. Realment no sabria dir si qui no ha llegit el llibre li pot agradar més...

Bé, ja deu estar la pizza. L'hauré d'acompanyar amb vi, que no tinc cervesa.

dissabte, 13 de juny del 2009

cabòria

Sento una banda amb tambors i i trompetes i les palmes que repiquen. Són les deu del matí. El barri està de festa. I jo penso si tindré temps d'escriure un post més o menys inspirat abans no hagi d'anar a la feina. De moment ja tinc tres línies, no està mal :-)

No sé, a vegades hi ha temes que m'avorreixen. Aquells que algú es pren massa transcendentalment, com si ens hi anés la vida. I jo que ho relativitzo tot i no crec que ningú tingui la veritat absoluta. (Bé, llevat dels temes que tenen a veure amb la discriminació de la dona, els homosexuals i les lesbianes). I m'agrada la gent gamberra que li dona la volta a les coses i fa pensar, tot i que jo segurament no gosaria anar a dir-los res, no fos cas que se'm mengessin...

I ara canviaré de tema: ahir vaig anar a veure "Coco Chanel" al cinema. No m'ha pas entusiasmat. De fet l'últim minut vaig tancar els ulls i no sé com acaba... potser me la imaginava més (?) rebel. Però és bo recordar d'on venim i no fa massa anys una dona sola el món (sense marit) ho tenia ben cru.

diumenge, 7 de juny del 2009

cabòria

Les coses depenen d'una mateixa. La nostra actitud i el que fem ens ajuda o ens enfonsa per trobar allò que cerquem. I a vegades no tenim el coratge de sortir per la porta de casa. I ens lamentem quedant-nos somiant amb lo maques serien les coses si fòssin diferents. Però el camí el caminem nosaltres. I si no fem el primer pas... no arribarem a cap. Tot això no és un sermó. És un recordatori per mi mateixa. A veure si començo a caminar. O a agafar el tren per anar a passejar per Barcelona, que ja fa temps que no ho faig. I així somiaré en creuar-me amb la teva mirada, mentre espio les seccions de literatura gai-lèsbica a les llibreries. Sempre he pensat que seria un bon lloc per trobar-te, entre llibres.

dissabte, 6 de juny del 2009

voldria un conte infinit
escrit amb dos versos
No sé per què espio lo impossible
si tu ets lluny
i jo aprop.

Però miro per aquesta escletxa postmoderna
i veig el teu ritme
i els teus vestits amb volants

i em poso a ballar
imaginant que em gronxo
en sabates de talò alt.

divendres, 5 de juny del 2009

cabòria

A vegades la gent necessita parlar. I parla. Només necessiten un interlocutor que sembli que els escolta. Ells diuen. Ho deixen anar tot, d'una manera tant torrencial que no hi ha manera de parar-los. I una vegada deixat anar tot el pensament o sentiment, queden en calma. Jo, ho confesso, a vegades també m'he sorprés parlant així, sentint-me bé podent parlar. I a les paraules les acompanya el gest. I som tot un cos expressiu. A vegades m'agradaria fer teatre.

dimecres, 3 de juny del 2009

faria concursos
i triaria el que fa set
donant pistes amagades
i consells de capgirell.

dimarts, 2 de juny del 2009

I de sobte a la ràdio em diuen: "no totes les paraules rimades són un poema"
I de cop alguna cosa et salva. No podries dir què. Potser una frase que escoltes. Una música que sents. Una imatge en equilibri. I tornes a sentir-te amb pau amb la vida. I les coses són a lloc. Per més que notis aquestes buidors. Hi ha un sol. I somrius.

dilluns, 1 de juny del 2009

cabòria

Avui he tingut ganes de sortir a caminar. A caminar i caminar. Sense parar. Menjant-me la vorera i no mirar a banda i banda. Tenia ganes de fugir. De mi. De la vida. Perduda en aquest caminar. Amb unes ganes immenses que de cop passés alguna cosa que em fes parar. Que de cop em parés el sentit d'un somriure, d'una mà, d'un gelat, d'un cafè compartit. I he seguit caminant amb més força. I he acabat el cercle i ara em trobo aquí intentant desfogar-me amb el soroll de les tecles. On és el clic?

dissabte, 30 de maig del 2009

Fun home

Còmic escrit per Alison Bechdel. Barreja de literatura, vida, ironia, irreverència i tendresa. Les pors als armaris i les acceptacions personals. Les diferències de generació i els punts que comparteixen. Una bona novel·la dibuixada. Una frase "no entendía por qué no podíamos limitarnos a leer los libros sin forzar retorcidas interpretaciones sobre ellos". Els llibres que acompanyen la nostra vida, en formen part, ens l'expliquen, i ens hi deixem explicar.

dilluns, 25 de maig del 2009

Buscando un beso a medianoche

Pel·lícula independent americana. Les referències que en tenia eren bones, molt bones. I no m'ha decebut. Història de relacions. L'amor, el sexe, els sentiments. Tot explicat amb el pretext de la nit de Cap d'Any, on la gent busca passar-la amb bona companyia. On poden començar o acabar coses. On la gent es fa desitjos i repassa el que porta viscut. Una pel·lícula tendre. I agredolça també. Com la vida. El blanc i negre ajuda a centrar-nos en els personatges i crea una atmosfera que va amb la pel·lícula (ara no sé explicar-ho millor). Com pot algú fumar i menjar gelat alhora?

divendres, 22 de maig del 2009

Lola

Avui, començo a pensar i sento la veu dolça de Pastora.

Fa dies que no faig altra cosa que veure capítols d'Infidels.
I m'enamoro d'un gest i una veu.
O de dues.
I et sento a dir que ets poca cosa
i jo penso: que gran.

i enyoro els dits que busquen la pell sota la roba.
i se que per mi, ara per ara, és un miratge.

i que no és bo, enamorar-se d'uns ulls impossibles,
ni desitjar la força d'un esperit amb ganes de menjar-se el món.

que s'inventa mil plats de cuina.

i jo no sé cuinar.

i tanmateix aquesta veu em perd.

i m'entretinc enyorante.

dimarts, 19 de maig del 2009

A vegades m'agrada pujar muntanyes. Encara que el més important de pujar una muntanya no és pujar-la, sinó baixar-la.

dilluns, 18 de maig del 2009

Mario Benedetti

Acabo de saber que s'ha mort Mario Benedetti. I m'ha tocat. No és que sigui una seguidora fidel de tots els seus escrits. De fet, he llegit un llibre seu Andamios, un dels pocs que m'he comprat després d'haver-lo llegit, i alguns poemes. Algun potser l'he memoritzat i tot. En tot cas deixo aquest que crec que és un molt bona definició d'amor.

HAGAMOS UN TRATOCuando sientas tu herida sangrarcuando sientas tu voz sollozarcuenta conmigo
(de una canción de Carlos Puebla)


Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted

es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.