dimecres, 29 de juliol del 2009

cabòria

I seguiré fent els meus plans amb mi mateixa. I de dincs sortirà la força que m'empeny i em fa treure el sonriure. El meu. De ningú més. I potser per tothom, que un somriure així és fàcil de compartir. Potser no en sortiran grans exotismes, ni grans aventures. Però un moviment en porta un altra (l'efecta papallona?). I si, llegir l'assaig de Lampedusa sobre Stendhal a les 2 de la nit, pot ajudar a la calma. Casdascú té els seus analgèsics. Visca la curiosistat, que ens mou el cervell per bons ports.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Bien Querida

una cançò trista... si, avui estic una mica trista, però ja passarà. de totes maneres la caçò és molt maca, i aquesta noia té una veu preciosa.

cabòria

I jo sempre em faig quimeres, quan només hi ha foc d'encenalls, que amb la primera pedra es cremen, s'encesen i s'apaguen. Un instant. Un no res. I em miro les mans... i sempre les veig cremandes.
Tantmateix no és fàcil, per què la sort que acosta a vegades ens entrevanca. I vui ser i que siguis al mateix lloc. I no hi ets i em manques. I tota la il·lusió d'avui l'hauré de guardar a la butxaca, per poder trobar el moment. Si. Hi ha moments per les coses.
tantmateix no és fàcil

dilluns, 27 de juliol del 2009

cabòria

A vegades t'entren ganes de fer bogeries. Agafar el primer tren i l'últim avió. Per trobar aquell somriure que no saps, però intueixes una mica amic, una mica entremeliat... i a punt per arrencar la rialla. Qui sap si un bes a mitja galta. I per un moment et paralitza la por, per què no vols còrrer i ensopegar... però tant mateix... vols caminar.

dimarts, 21 de juliol del 2009

La casa del cor



Avui vui començar el dia amb aquest quadre de Zhou Maiyou: "La casa del cor, superorganica" (1970). El vaig veure en una exposició que feien al Cosmocaixa de Barcelona ara farà un any (?) (quina poca memòria pel temps...) sobre art xinès (ho deurien fer per les olimpíades...). Em va encantar. No li vaig poder treure els ulls de sobre durant una bona estona. De cop et veies en aquell paisatge anant cap a la casa. Una casa alegra i plena de colors. I ara el retrobo. Últimament estic retrobant coses que m'han agradat... Potser es tracta d'això, d'anar aplegant tot al voltant coses que ens aportint aquesta energia positiva que és tant necessària per viure la vida i disfrutar-la.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Puerto Viejo

Com que m'ha fet il·lusió trobar aquesta cançò de Luis Angel Castro al youtube, la comparteixo amb vosaltres. És una cançò que fa molt que busco en cd. Tant com temps fa que l'Ana Belén va presentar el seu cd "peces de la ciudad" i jo li vaig escoltar una versió i després en un programa de ràdio vaig escoltar en Luis Angel Castro (l'autor) parlant-ne. Volia posar les dues versions, però només he trobat la d'ell. Si en algún lloc l'hi trobeu un cd (d'ell) i em voleu avisar... no és que m'agradi amb bogeria... és allò que no hi ha manera de trobar ;-)



Ja veieu, avui vaig escrivint post, potser encara en caurà un altra, qui sap... és fruit d'una tarda lliure passada a casa, sense fer gaire més cosa que mirar per aquesta finestreta... potser que em posi a endreçar...

la lluna

Avui toca mirar la lluna. Sempre he pensat que és un molt bon exercici, això d'aixecar el cap i mirar cap amunt. De nit. Al cel. Per trobar-te la lluna i les estrelles. Et fa agafar perspectiva o distància amb el que et passa. I permet relativitzar els nostres mals del moment. El món és a fora. És immens. Etern. I val més agafar-nos bé el que ens passa, per què tampoc té una importància tant trascendent per l'Univers. I el món és maco. I la lluna fascina amb els seus puntets. I el seu home penjat.



No, no vaig veure amb directa l'Armstrong trepitjant la lluna. Encara no havia tret el cap del ventre de ma mare.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Todos dicen I love you

Senguint parlant dels morts no em puc estar-me de posar aquest vídeo (avui, sí!!) de la pel·lícula de Woody Allen "Todos dicen I love you"



i acabo amb aquesta altra seqüència de la mateixa pel·lícula. M'encanta el moviment de la càmara. Si. Potser aquesta és la pel·lícula de Woody Allen que m'agrada més.

poema

No hi ets,
i a poc a poc els camins es descreuen.

Llegeixo una etiqueta del revés.
Veig els meus mocadors tenyits
i penso a guardar-los al fons de l'armari.

Quin poc glamour.

D'acord,
hauré de buscar la paraula al diccionari.

Tindré sort,
hi trobaré tot de mots
de sonoritats diverses:
una contundent,
una suau,
una plena de pessigolles,

He somrigut, ja m'he salvat.
Per les paraules.


divendres, 17 de juliol del 2009

terrasses

Posats a robar post (totes les bones idees tenen poc d'originals), ara volia posar un videoclip de Pastora. Ja veieu que no ho he fet, i no és pas que no recordi com fer-ho, no. El que passa que el que volia posar han desabilitat la possibilitat d'insertar. Però mira. En parlo igualment. Per què m'agraden les rajoles del pis (que jo en la meva imaginació el situu al barri de Gràcia de Barcelona, si algú em vol rectificar... que se n'abstingui). I m'agrada la terrassa amb la roba estesa i les vistes a altres terrasses amb antenes (?). I m'imagino que és Sant Joan. (Jo sempre m'imagino Sant Joan als terrats de Barcelona, tot i que no li he passat mai allà). I això em porta a pensar amb el llibre El pianista de'n Vázquez Montalban. Un llibre que em va agradar molt i on vaig descobrir la música callada de Mompou. Res a veure amb Pastora. Però a mi la Dolo Beltrán m'encanta. I com que ja s'ha acabat Infidels per aquesta tempoda... doncs la disfrutarem als videoclips! Així que us poso l'enllaç: una mañana

dimecres, 15 de juliol del 2009

cabòria

102... més un... anem comptant les coses i de cop sumen un piló. Un piló d'entrades en aquest bloc que va començar d'una manera i a poc a poc ha anat canviant. El meu espai de crítica s'ha omplert de cabòries. Res no és objectiu. I la nostra vida és perd amb les lletres dels mots que anem dibuixant (si, jo tinc un llàpis). I volem fer veure que no hi som. I traiem el nas continuament. I el nostre somriure. I les nostres rabietes. I el que ens ha impressionat. I amb totes les is que escric potser podria fer una filera recta a la teva porta, on treurem el barret i picar-te l'ullet, i agafar-te de la mà per robar-te els teus paisatges. I jo seria un bufó i tu la meva princesa. I em sentiria forta, corrent amb el sol a l'esquena.
Avui he anat recuperant la meva tranquilitat, la meva manera d'agafar-me bé la vida i passar dels bordes. I pensar que tots som persones. Amb els nostres bons i mals moments. I he volgut parlar amb algú i no he trobat cap careta verda. Així que estic aquí, saltant sobre el teclat i sentint el soroll manyac de les tecles. Què en quedarà? el que vosaltres volgueu...

cabòria

Avui no he pogut jugar amb la meva mascota del facebook. No m'han deixat entrar a l'aplicació. Així que no he sentit el sorollet d'inici i de passejada, ni he estat amb la tensió que no em caigués la piloteta a terra, ni he comprat plantes, ni les he plantat, ni he menjat maduixes. Estic amb mono? i com potser que perdi el temps amb aquest joc havent-hi tants llibres per llegir? per què m'agrada acariciar-la i veure com de contenta està... Potser és més fàcil perdre la consciència del que esperes fent aquestes coses? Per què les coses trivials ens deixen a zero els pensaments i ens deixen carregar les piles? Tot i que no hi ha plaer més gran que el de pensar...

dimarts, 14 de juliol del 2009

conte

No era aquest el conte que volia explicar. Passaré una altra pàgina. Sé que m'estàs esperant, per què et sento tossir rera les ombres. No és una tos molt forta, és una tos que s'escapa, sense que tu ho vulguis. Però hi ha tantes coses que fem sense voler-ho, coses que de fet ens defineixen, i ens encerclen als ulls dels altres. Jo m'he assentat, he agafat el llibre, l'he obert, he passat una pàgina.

dilluns, 13 de juliol del 2009

poema

Tinc un llàpis a la mà,
i amb els dits l'estrenyo amb força.

Sé que vui dibuixar un cercle.
Sé que vui trobar el meu centre.

I a la nit de lluna plena,
comptar estels amb la mà estesa.

Tinc un llàpis,
i una pena,
i un desig,
i un riure
que m'ofega.

i en l'esclat trencaré el llàpis
i al carbó i amb traç molt suau
aniré creant els meus encants

dijous, 9 de juliol del 2009

La família del meu pare

La mort. Que ens porta a la recerca de la vida i de la història. La memòria, per retenir el que se'ns escapa. Per destriar el cert del fals. O per crear la nostra vida i la dels altres que és segons qui l'escriu o qui l'explica. Repetitiva fins a fer-se certa. Una vida que és i podria ser diferents. Per què en un mateix moment passen moltes coses que potser no ho sabem però amb el temps acaben sent història. I ens marquen. O no. I donen significats diferents i ens porten a coincidències impossibles en l'espai, no en el temps. M'ha agradat el llibre de la Lolita Bosch on no explica tota la veritat. I s'inventa una ciutat que m'ha encuriosit tot i no ser la meva. I em fa pensar que tots venim de llocs molt diferents però ara som aquí i som nosaltres.
I amb els morts que ens acompanyaran sempre.

dimecres, 8 de juliol del 2009

cita

Escric aquest post per fer una cita: "caminant en línia recta no podem arribar gaire lluny" la cita la fa Lolita Bosch al seu llibre "La família del meu pare" i cita al Petit Príncep. L'he trobat tant encertada que no he pogut sinó córrer a escriure-la. Aquí la deixo per reflexionar-hi. I com a apunt diré: gran llibre el de la Lolita Bosch.

dimarts, 7 de juliol del 2009

cabòria

Vui escriure alguna cosa per passar pàgina de l'últim post. Avui he passejat per Barcelona. He intentat fer la turista (per alguna cosa faig festa). I he fet un parell de fotos a Colom (mira, és que no en tenia cap). Després se m'ha passat el moment de tirar fotos i ja no he tornat a treure la càmara. Jo crec que tinc bon ull per les fotos (deixeu-me tenir una il·lusió), però em costa posar-m'hi. L'exposició que finalment he anat a veure ha estat la de Tutamkamon. No és que sigui una apassionada egiptòloga. Però em picava la curiositat. La veritat és que si que et fa una idea clara de com era la seva tomba. El que no m'ha acabat de fer el pes ha estat l'excés (?) de so i audiovisuals. D'acord dos vídeos. Però no te'ls podies deixar, era obligat passar-hi i llavors no podies recular. És curiós el que atrau Egipte. Potser és que de fet tota la nostra civilització sorgeix d'allà...

divendres, 3 de juliol del 2009

cabòria

Estic cansada. Mentalment. Però encara em queda tota la tarda de treballar. I jo que aniria de concerts. Però no m'ho puc fer venir bé. Em queda jugar amb la meva mascota del facebook, a veure si sóc prou hàbil per què no em caigui la pilota. Voldria ser una altra. Voldria que la gent no fos tant borde. Voldria que la gent treballés amb ganes i amb ànima de servei. Paciència? Intentaré que no m'amarguin el dia. Que ja serà molt.