Doncs avui no vui ser menys i deixo el meu record de tu. Per què et vaig trobar quan el llegir començava a ser una necessitat i la teva descoberta em va fer devorar uns llibres que sempre m'acompanyen. Per què llegir el diari era llegir l'Avui hi començar pel final... i ara encara rellegeixo aquells pessics sempre rodons... Per què em vas descobrir Leningrat i aquells poetes apassionats i aquell Neva esdevingut paraula talismà... Per què vaig deixar aquell llibre teu a aquella noia que em va costat tant d'oblidar... Per què un llibre teu va ser l'últim regal de ma mare... Per què si, per què formes part de la meva vida i, sincerament, m'agrada.
He donat corda al rellotge vell de l'avi. Ara fa tic-tac sense parar i omple la casa d'un ritme inabastable. Això si, sempre amb el mateix ritme dels segons. És un rellotge amb anys i la mirada no pot sinó portar-te a mil històries de contes a la vora del foc. No és que a casa de l'avi en tinguessin de llar de foc i segurament aquest tic-tac no s'adiu gaire amb el crec-crec de les flames, però els vells temps també tenen els seus estereotips. I ara només falta la bruixa del nas llarg que ens doni una poma per creure'ns aquell nen de pantalons curts i serrell enclenxinat que mira el món amb ulls ben grossos, bé en realitat aquest nen som nosaltres, les nenes, que ens hem disfressat per no embrutar-nos el vestit nou i córrer a cor que vols per aquesta casa encantada. Però no ens mengem la poma, la deixem coure i sense voler trenquem el malefici fràgil. Quan tornarem cansades de jocs i riures en lleparem els dits mentre bufem aquest dolç que ens reconforta.