10,11,12

doncs decidit: no em resisteixo a acabar aquest any deu amb la desena entrada d'aquest mes dotze... (un acudit fàcil: entre el deu i el dotze hi serà tot l'onze!).

Podria parlar de la pel·lícula que vaig anar a veure ahir: Copia certificada. La veritat és que se'm fa una mica estrany que sigui de l'Abbas Kiarostami (inovidables oliveres i vents) al que obiquo al mig dels camps de l'Iran... Si aquesta passa a Itàlia, a la Toscana i amb de Juliette Binoche com a protagonista. Potser reflexionar sobre la dicotomia còpi-original en les obres d'art no porta massa enllà... potser són les mirades les que donen valors? potser és més feliç el simple (sic) que pot gaudir amb les "baratijas"? potser la  nostra societat ens porta cada vegada més a conformar-nos amb les còpies i a deixar d'apreciar aquests originals? puc dir que estic contenta amb la meva torre eiffel blava i dins una bola de cristall (o de ves a saber què) quan li dono la volta i cau neu... també de plàstic... i si entrem en el terreny de les relacions... què en podríem dir dels simulacres? No, no us explico el final.

seguirem pensant, bon onze!!! bones dotze!!!

He comprat ponsèties
-ja tinc vermell-

ara falten boles daurades
-menjar neules i torrons-

mirar el fred per la finestra
-escriure noms als entelats-

serà el solstici d'hivern
inici de primavera

bona reneixença!

un puff / per seure

poema

A deshora trobo

paraules capgirades

miralls de cels fets d'aigua
que porten vaixells de paper
si l'atrapo i el desfaig
sabré que els desigs
poden tenir regust de sal

ara et veig i el sol es pon...

poema

encara no neva.

fa fred d'hivern,

camino amagant la barbeta a la jaqueta

i penso amb el barret que no he agafat.

sense voler em trobo
que busques algú 
que no sóc jo...

conte

Avui el conte surt amagat rere una funda de cd. Feia anys que el tenia abandonat, sota un munt de papers al calaix de l'escriptori. Aquella tarda, no sap per què ni per quin impuls, va agafar el cd i va decidir que ja era hora d'escoltar-lo... així que va prémer el "play" va deixar que la vista li vagués per la finestra, cap al lluny... i les primeres notes no la varen agafar per sorpresa, la veu si... Era un principi de conte que sortia a poc a poc d'una cova fosca seguint un fil de llum... els fils s'estiren com les cordes i a vegades s'allarguen, altres es veu que s'escursen. En aquest cas el fil de llum s'anava allargant i encara no es veia el final... la nena, però, el tenia ben agafat! el fil era groc-daurat i més aviat escalfava, no feia por. La nena va seguir caminant amb el somriure del que confia i la vista de la curiositat. De cop va notar que el fil es feia una mica més gros però encara el podia agafar amb tota la mà. Al cap de vint-i-tres passes, les havia comptat, ja les va necessitar totes dues. I si n'hi sumeu seixanta-set més, li va caldrà una abraçada. I ja sabeu que les abraçades són màgiques... i així que la nena va abraçar ben fort el fil de llum... no sap com... hi va caure a dins... primer es va enlluernar una mica, penseu que venia d'una cova, però després se li van obrir uns ulls ben grossos... allà davant hi tenia, un rere l'altra... tots els colors!!! 
Va sentir altra vegada la música... la veu encara li feia pessigoles a les orelles... i va mirar el pot de vidre ple de caramels, feia temps que no en menjava cap, en va agafar un i amb el regust dolç va mirar les coses que tenia més aprop, sobre la taula... i va veure que dormien el son dels jocs i dels secrets... amb enveja va començar a escriure...

principi de cabòria

I ara no sé per què tinc ganes de cabòria... potser per què surt sola encara que provi d'amagar-se sobre la taula on queden les engrunes del sopar... si, hauré d'espolsar les estovalles, passar l'escombra i llençar la brossa al cubell de les escombraries... gestos eterns que donen la calma dels rituals... però demà no podré deixar de fumar, ni hi hauran noves promeses, seguiré mirant el mateix sol. Per sort, escalfa...

185è joc literari

Sempre m'ha agradat el vermell. Així que vaig tenir consciència vaig decidir que seria el color del meu vestit. Però a casa érem pobres, i jo només tenia un vestit sargit d'un color de gos com fuig: així les taques no es noten, deia la mare... i per anar a missa una capa negra... Però jo tenia al cap el roig. Un dia, però, la meva sort em va portar a trobar enterrada entre fulles una espasa. Quan la vaig agafar va ser com si em poses un guant i els moviments se'm dibuixaren a l'aire. De sobte una veu gruixuda va començar a fer amenaces i juraments... em vaig a acostar al camí i allà vaig veure els ulls que ja no em deixarien dormir, atemorits de por... com voleu que reacciones sinó saltant a cops d'espasa contre aquell brètol? i si, una joveneta de pocs anys el va fer córrer cames ajudeu-me, ni jo m'ho podia creure... Quan em vaig girar aquells ulls ja no tenien por, ara somrien i una veu dolcíssima em va oferir seguir-la i de penyora em va donar un mocador vermell que sempre duc amb mi... ara sóc la seva escorta i em diuen mosquetera...

poema

He penjat un llum de nadal 

a la saleta

ara s'obre i es tanca

i el teu cos agafa tons de colors

ara verds, ara vermells...

mirem pel·lícules bledes

amb pares noels i nens molt bons

i tot sembla fet amida

per pensar la màgia
i els somriures...

Chillida-Leku

Ahir em vaig trobar una mala notícia. Si, ja sé que de fet n'hi ha moltes i segurament molt pitjors, però aquesta em va tocar d'una manera més personal. El cas és que sembla que volen tancar el museu Chillida-Leku. I m'afecta per què és un record bonic que tinc, d'un viatge ple de riures, d'un verd sota la pluja, d'unes escultures suggerents, un paisatge, d'una trobada casual, d'una música que encara tinc al cotxe... i d'unes ganes de tornar-hi... en tot cas, i passada la imprema impressió tant personal, una pèrdua ben lamentable per la cultura del pais si realment ningú no hi posa remei: esperem que si!