dijous, 30 d’abril del 2009

i menjaré un gelat de turró
en aquesta tarda grisa.

i potser hi desfaré xocolata
i l'acompanyaré amb una galeta bona.

i miraré les fulles dels arbres
créixer a poc a poc.

i sabré que els infants
es fan grans.

però conserven un cor
ple de tardes de sorra.


En el jardín del bien y del mal

L'altra dia vaig tornar a veure aquesta pel·lícula de'n Clint Eastwood. I em va encantar. Ja en tenia un bon record i tornar-la a veure no em va decebre gens ni mica. Per què a vegades passa. Tens un bon record d'alguna pel·lícula que si la tornes a veure no acabes d'entendre què li havies trobat. En aquesta la frescor de la història, explicada amb una molt bona música de fons i uns grans actors es manté. I tota la raresa dels personatges és apuntada amb una naturalitat sense complexes que queda reflexada amb la frase del personatge de'n Kevin Space dient qui passageria el gos mort si no ho fes el qui ho fa. Genial. Deu ser que m'agrada la gent una mica rara, com la de la gran serie Dr en Alaska! com ells caps.

dissabte, 25 d’abril del 2009

És estrany. Jo em considero una persona callada. De fet molta gent m'hi té. Però la meva ex em deia que paralava pels descosits. I a la feina un company també m'ho va deixar anar un dia. Ui. I això per què ho penso ara? Per què llegeixo blogs on la gent escriu històries que em fan somriure. I penso que és maco saber explicar històries i embadalir la gent fent-los obrir els ulls a coses que potser estan una mica amagades, però tant evidents després de la història.
I penso amb en Vila-Matas i els seus contes, que m'atrapen sense saber com. I m'imagino anant amb autobús i parant l'orella i fent poemes amb les converses que sento. Per què hi ha converses que poden molt ben ser un poema. I em ve al cap les imatges de "La ciudad de Sylvia" d'en Guerin. I jo sentada en una terrassa d'un bar, amb un blog a la mà i un llàpis. Que sense llàpis no es pot dibuixar, o en aquest cas escriure històries a esgarrapades. Per què serien frases curtes però intenses. D'aquelles que resonen, sabeu? les que aniria anotant. I aquest seria el meu tressor: una llibreteta d'anelles, on les fulles les vas passant cap d'alt, potser tindria quadrets per fer de pauta, o potser no, ja ho pensaré. I al final, tant tant, t'acostaries a mirar què escric i encetaríem la conversa.

PD: m'acabo d'adonar que aquest escrit a fet un salt al temps i tornat a divendres... jo també podré jugar amb el temps? ;-)

dijous, 23 d’abril del 2009

Maria-Merçè Marçal

Al final avui m'he comprat el diari. Si. I m'ha fet il·lusió. Després de córrer un parell de llibreries he trobat el meu diari, el que m'ha regalat un cd amb cançons fetes amb poemes de la Maria-Merçè Marçal i un llibre sorpresa. Bé, jo el que de debò volia era el cd. Ja em perdonareu. Però la Maria-Mercè Marçal és una de les meves debilitats. Una gran escriptora. Una gran poeta. I he de confessar que amb ella vaig començar a sentir-me millor amb la meva sexualitat: no era sola al món i ella era una dona per admirar! Gràcies.

dimecres, 22 d’abril del 2009

cabòria

Demà serà Sant Jordi. I a mi ja no em fa il·lusió. No tinc cap llibre pensat per comprar. I no tinc ganes de barallarme amb la multitud per arribar a mirar què hi ha en aquella parada. Demà serà un dia de mitja festa i a les notícies faran especials i entrevistaran autors i buscaran el més venut... i jo pensaré si són els anys que m'han portat fins aquest sentiment. I pensaré que el que realment he de fer és passar-me la tarda llegint al jardí. Però potser si, potser també acabaré mirant la tele i engrescant-me amb les meves apostes sobre el guanyador i al final tindré recança d'aquell llibre que no he comprat. Ja l'agafaré demà passat a la biblioteca!
una vegada i una alta ensopego.

i ara escolto lastfm que d'una cançò me'n porta moltes més, amb resultats diversos.

i he d'anar a dormir,
i un dia més l'he passat sense tu, noia inventada.

dissabte, 18 d’abril del 2009

sarah bettens

una cançò
sense més

dimecres, 15 d’abril del 2009

de japonesos

L'altra dia vaig llegir a Presènsia un article que comentava que els japonesos a aquesta època de l'any, a part del temps, donaven els mapes on hi havia els cireres florits. Es veu que són uns grans aficionats a anar a veure cirerers florits i com els hi van caient les flors.Tot un esport nacional. I té la seva poètica. Això m'ha fet pensar amb les pel·lícules de l'Ozu: amb els seus encuadraments equilibrats, la seva llum, els seus colors, els seus personatges massa dels anys 50... tot un descobriment després de llegir el llibre de l'Eriçò! I si, també em vaig aficionar als tes.
M'agrada seure al jardí
vora el roser florit
i olorar el perfum de les roses.

dimarts, 14 d’abril del 2009

A la platja de Chesil

Aquestes vacances m'he llegit l'últim llibre de l'Ian McEwan. La veritat és que me l'esperava millor. Això no vol pas dir que no estigui bé, no. Però m'ha resultat un pel petit. Potser els personatges no podien fer més. Anclats en el seu moment històric, en la seva manca d'educació sexual i emocional. Històries que ara pensem que no passen. Però potser si passen. No en l'extrem d'haver de passar pel matrimoni però si en les primeres relacions sexuals on tot està per aprendre i les expectatives d'un i de l'altre poden ser molt diverses. I aquesta gran contradicció del que ens pensem que pensen els altres i del que realment pensen. En tot cas m'han entrat ganes d'anar a visitar Oxord.

dissabte, 11 d’abril del 2009

Paris, Paris

Pel·lícula de Christophe Barratier que ens siuta al Paris de l'any 1936. On les revolucions estaven per fer i els gànsters volien conquerir el poder. Ens conte la història d'un teatre i els seus treballadors que evocats al paro es decideixen per l'ocupació. L'actor protagonista és el que que feia de professor a Los chicos del coro i és ell que ens conta la història que l'ha portat a seure davant el policia que l'acusa d'assessinat. A destacar la noia que fa de cantant: guapa i amb una veu molt dolça. No és que sigui una gran pel·lícula. Però hi surt Paris, el seu perfil, els seus carrers, les seves escales i com no, la Torre Eiffiel! Miraré de buscar la banda sonora.

dimarts, 7 d’abril del 2009

cabòria

Menjo pipes i bec un vas de vi blanc. Combinació estranya? Potser enyoro el formatge que no tinc i m'imagino unes olives. M'endiso en la música de la ràdio i em veig sabent tocar la guitarra. No sé com ho he fet. Busco les meves tirites i potser no són per l'amor perdut sinó pel que encara no he trobat.
vaig amb un paraigua de colors
per somriure a la pluja.

dijous, 2 d’abril del 2009

On connait la chanson

Pel·lícula plena de cançons. On el director ens fa una passajada per París de la mà de la guia turística que interpreta Agnès Jaoui. I ens fa riure i plorar amb uns personatges ben trobats. Tots busquen l'amor i l'expressen i el troben de moltes maneres diferents. Segurament jo seria el persatge que ben pisos i es fa passar per escriptor tot anant una vegada i una altra a fer la ruta turística per veure a la guia... (a veure si d'una vegada aconsegueixo acabar com ell!!)
També em quedo amb el personatge de l'Agnès cantant la versió de la cançò "Resiste".

Deixo l'enllaç amb la versió de Françoise Gall. (vídeo d'una altra època però no l'he trobat de la pel·lícula)

Resiste!

dimecres, 1 d’abril del 2009

Entro de cop a la cançò i em perdo.
Em fonc amb el seu so i ballo.

De cop les coses queden petites
i el món respira a ritme.

Giro i giro i potser m'entrebanco,
però ric.