divendres, 31 de desembre de 2010

10,11,12

doncs decidit: no em resisteixo a acabar aquest any deu amb la desena entrada d'aquest mes dotze... (un acudit fàcil: entre el deu i el dotze hi serà tot l'onze!).

Podria parlar de la pel·lícula que vaig anar a veure ahir: Copia certificada. La veritat és que se'm fa una mica estrany que sigui de l'Abbas Kiarostami (inovidables oliveres i vents) al que obiquo al mig dels camps de l'Iran... Si aquesta passa a Itàlia, a la Toscana i amb de Juliette Binoche com a protagonista. Potser reflexionar sobre la dicotomia còpi-original en les obres d'art no porta massa enllà... potser són les mirades les que donen valors? potser és més feliç el simple (sic) que pot gaudir amb les "baratijas"? potser la  nostra societat ens porta cada vegada més a conformar-nos amb les còpies i a deixar d'apreciar aquests originals? puc dir que estic contenta amb la meva torre eiffel blava i dins una bola de cristall (o de ves a saber què) quan li dono la volta i cau neu... també de plàstic... i si entrem en el terreny de les relacions... què en podríem dir dels simulacres? No, no us explico el final.

seguirem pensant, bon onze!!! bones dotze!!!

dimecres, 22 de desembre de 2010

He comprat ponsèties
-ja tinc vermell-

ara falten boles daurades
-menjar neules i torrons-

mirar el fred per la finestra
-escriure noms als entelats-

serà el solstici d'hivern
inici de primavera

bona reneixença!

dissabte, 18 de desembre de 2010

un puff / per seure

poema

A deshora trobo
paraules capgirades

miralls de cels fets d'aigua
que porten vaixells de paper
si l'atrapo i el desfaig
sabré que els desigs
poden tenir regust de sal

ara et veig i el sol es pon...

dijous, 16 de desembre de 2010

poema

encara no neva.
fa fred d'hivern,
camino amagant la barbeta a la jaqueta
i penso amb el barret que no he agafat.

sense voler em trobo
que busques algú 
que no sóc jo...

dissabte, 11 de desembre de 2010

conte

Avui el conte surt amagat rere una funda de cd. Feia anys que el tenia abandonat, sota un munt de papers al calaix de l'escriptori. Aquella tarda, no sap per què ni per quin impuls, va agafar el cd i va decidir que ja era hora d'escoltar-lo... així que va prémer el "play" va deixar que la vista li vagués per la finestra, cap al lluny... i les primeres notes no la varen agafar per sorpresa, la veu si... Era un principi de conte que sortia a poc a poc d'una cova fosca seguint un fil de llum... els fils s'estiren com les cordes i a vegades s'allarguen, altres es veu que s'escursen. En aquest cas el fil de llum s'anava allargant i encara no es veia el final... la nena, però, el tenia ben agafat! el fil era groc-daurat i més aviat escalfava, no feia por. La nena va seguir caminant amb el somriure del que confia i la vista de la curiositat. De cop va notar que el fil es feia una mica més gros però encara el podia agafar amb tota la mà. Al cap de vint-i-tres passes, les havia comptat, ja les va necessitar totes dues. I si n'hi sumeu seixanta-set més, li va caldrà una abraçada. I ja sabeu que les abraçades són màgiques... i així que la nena va abraçar ben fort el fil de llum... no sap com... hi va caure a dins... primer es va enlluernar una mica, penseu que venia d'una cova, però després se li van obrir uns ulls ben grossos... allà davant hi tenia, un rere l'altra... tots els colors!!! 
Va sentir altra vegada la música... la veu encara li feia pessigoles a les orelles... i va mirar el pot de vidre ple de caramels, feia temps que no en menjava cap, en va agafar un i amb el regust dolç va mirar les coses que tenia més aprop, sobre la taula... i va veure que dormien el son dels jocs i dels secrets... amb enveja va començar a escriure...

divendres, 10 de desembre de 2010

principi de cabòria

I ara no sé per què tinc ganes de cabòria... potser per què surt sola encara que provi d'amagar-se sobre la taula on queden les engrunes del sopar... si, hauré d'espolsar les estovalles, passar l'escombra i llençar la brossa al cubell de les escombraries... gestos eterns que donen la calma dels rituals... però demà no podré deixar de fumar, ni hi hauran noves promeses, seguiré mirant el mateix sol. Per sort, escalfa...

dijous, 9 de desembre de 2010

185è joc literari


Sempre m'ha agradat el vermell. Així que vaig tenir consciència vaig decidir que seria el color del meu vestit. Però a casa érem pobres, i jo només tenia un vestit sargit d'un color de gos com fuig: així les taques no es noten, deia la mare... i per anar a missa una capa negra... Però jo tenia al cap el roig. Un dia, però, la meva sort em va portar a trobar enterrada entre fulles una espasa. Quan la vaig agafar va ser com si em poses un guant i els moviments se'm dibuixaren a l'aire. De sobte una veu gruixuda va començar a fer amenaces i juraments... em vaig a acostar al camí i allà vaig veure els ulls que ja no em deixarien dormir, atemorits de por... com voleu que reacciones sinó saltant a cops d'espasa contre aquell brètol? i si, una joveneta de pocs anys el va fer córrer cames ajudeu-me, ni jo m'ho podia creure... Quan em vaig girar aquells ulls ja no tenien por, ara somrien i una veu dolcíssima em va oferir seguir-la i de penyora em va donar un mocador vermell que sempre duc amb mi... ara sóc la seva escorta i em diuen mosquetera...

dilluns, 6 de desembre de 2010

poema

He penjat un llum de nadal 
a la saleta
ara s'obre i es tanca
i el teu cos agafa tons de colors
ara verds, ara vermells...

mirem pel·lícules bledes
amb pares noels i nens molt bons
i tot sembla fet amida
per pensar la màgia
i els somriures...

dijous, 2 de desembre de 2010

Chillida-Leku

Ahir em vaig trobar una mala notícia. Si, ja sé que de fet n'hi ha moltes i segurament molt pitjors, però aquesta em va tocar d'una manera més personal. El cas és que sembla que volen tancar el museu Chillida-Leku. I m'afecta per què és un record bonic que tinc, d'un viatge ple de riures, d'un verd sota la pluja, d'unes escultures suggerents, un paisatge, d'una trobada casual, d'una música que encara tinc al cotxe... i d'unes ganes de tornar-hi... en tot cas, i passada la imprema impressió tant personal, una pèrdua ben lamentable per la cultura del pais si realment ningú no hi posa remei: esperem que si!

diumenge, 28 de novembre de 2010

La bona notícia del dia

Doncs si, avui hi ha una molt bona notícia: ha nascut un nou diari en català! i això és molt bo per augmentar la pluralitat de veus, per la seva voluntat de mirar el futur i... per ser en català! 
Què més dir? ara cal llegir... això si, amb ulls crítics.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Fa tant fred que obro totes les mantes
de sota en trec el cap 
i els dits
i el llibre.

dijous, 25 de novembre de 2010

Els Pets-Una fiblada a la pell

dimecres, 24 de novembre de 2010

poema

Avui m'he aixecat d'hora.

pensant en pintar el cel de purpurina
i deixa-me'n rastres a les mans...

et podre dir:
vigila els dits,són màgics...

potser una cabòria...

Avui al final no han fet el cara a cara i jo me n'he alegrat. Han fet infidels. I avui m'ha agradat una mica més del que ja m'agrada. I això ha sigut per què potser m'ha dit coses que tenia ganes de sentir. I dites pel personatge que de fet més m'agrada que és la Dani. Cal que visquem per nosaltres i no enfonsar-nos mai pel que facin o deixin de fer els altres... qui ens fa sentir malament no es mereig que li donem la importància de poder fer-nos setir així... Què hi farem, potser estic una mica fluixa i necessitava aquest recordatori... tot i que avui havia començat un conte amb la frase: "Et volia regalar la lluna. T'ho vaig dir a l'orella una tarda blanca, i tu reies. Encara duiem trenes. Han passat anys amb primaves. Hem perdut els camins i ara em trobo, aquí, apunt de fer aquest salt espaial, amb vestit d'astronauta..." potser demà en trobaré unes altres... en tot cas... miraré amb ulls ben oberts el que m'envolta...

dilluns, 22 de novembre de 2010

Bon dia de fred i sol!!! per què si, per què avui és avui i s'ha de disfrutar!!! 
apa, ja ho he dit.

diumenge, 21 de novembre de 2010

pensament

Veig que aquest mes he escrit poquet. Potser he perdut la inspiració. Potser em deixo endur per la son i vaig a dormir d'hora. Potser penso que em començo a repetir (tot just ho penso ara? si no faig més que repetir-me...). Potser llegeixo poc i veig menys pel·lícules i tampoc he descobert cap nova promesa... i aquest món virtual és tant ràpid que el que s'ha dit al matí al cap del dia ja és prehistòria... i malauradament es perd el fil de la història i allò que els d'una certa edat tenim per òpvi... als que ronden la vintena és un capítol no estudiat del llibre de text... llibre de text? què dic si ara ja no n'hi ha!! ara tot són petits portàtils que els nois i noies porten a sobre buscant wifis gratuïts i jugar fins l'infinit en jocs que desconec...

Harry Potter

Ho he de dir. Ahir vaig anar a veure l'última pel·lícula de Harry Potter i m'ho vaig passar d'allò més ve. Amb la distància del temps de l'última lectura m'he deixat sorprendre per aquest film fet sense secrets ni fluritures, però eficaç per endinsar-nos en aquest món màgic en el qual ens volem perdre. I seguint el ritme que ens atrapa es va narrant la història fins que en el punt àlgit ens deixen a l'espera d'un cotinurà... ja compto els dies.

poema

Segueixo sense ser qui busques.

I avui que és dia de sol
no m'assec al banc del jardí
amb un llibre a les mans
ni sento l'aire a la cara,

em quedo dins el menjador de casa
obrint finestres virtuals 
buscant allò impossible
sentint petit el cor
i el temps que passa...

dimecres, 17 de novembre de 2010

principi de conte

Avui els estels diuen que fugen. Jo he vist un conte curt escrit al vidre d'un cotxe mal aparcat. Fins que ha vingut la pluja i el record ha quedat a la memòria... aquesta memòria que ens fa la nostra vida quan mirem enrere... i em quedo pensant si el futur en té quan mirem endavant... encara que jo només sé pensar en els teus ulls que no vist i mai em miraran... per què somiar no és estar despert. Escolto el silenci de la nit i deixo que a poc el poc el son em tanqui les parpelles...

dimarts, 16 de novembre de 2010

avui tancaré els ulls
i triaré un somni

diumenge, 14 de novembre de 2010

només volia parlar de sol

Avui, diumenge de sol.
Vaig escoltant Lizz Wright per l'Spotify i penso que fa molt que no em gravo cap cd, ni tant sols converteixo arxius a mp3... al cotxe prefereixo la ràdio i que la música soni a l'atzar del gust del locutor... com enyoro els programes amb contingut sensat i entrevistes interessants... sóc jo que no els sé trobar? potser si... l'altre dia llegia una entrevista que li varen fer a l'Àngels Barceló i em va fer pensar en la deriva del periodisme... a la recerca de titulars fàcils, notícies ràpides i documentació/contrast inexistent... ells ens han de desxifrar el món? 
De fet ara recordo una altra frase, encara que no qui la va dir, i feia més o menys així: els diaris no venen notícies als lectors, venen lectors als anunciants...
Anem arreglats.

dilluns, 8 de novembre de 2010

totes les masses pinquen...
i molts pocs, què fan?

diumenge, 7 de novembre de 2010

El medalló era un imant de nevera. 
Ara el mirava...
columnes de temples ja caiguts
que es pensaven perdurables... 


les herbes, verdes, 
sempre creixen

divendres, 5 de novembre de 2010

amb rodet es pinta més depressa
Tinc a la casa a mig fer, 
la tarda té llums de bombeta
i porta la rialla de la gent que passeja
i els cotxes que busquen, potser,
un supermercat...
és divendres però podria ser dissabte


vui un joc de cartes 
uns daus i unes fitxes
i les teves mans que barregin
i el teu somriure que guanyi


però tinc la casa a mig fer,
tu ets lluny


només parla la ràdio...

poema

de cop un dia apareixes
t'asseus ben aprop
em mires de reüll

jo em quedo amb el teu perfum
i la certesa del somni

al capdavall sola...

dimecres, 3 de novembre de 2010

Una sortida digna

Doncs m'he llegit aquest recull de contes de'n Jesús M. Tibau i he de dir que m'ho he passat molt bé amb aquestes històries on la mort, els morts, la idea de la mort n'és el livemotiv. Potser ara és una bona època per llegir-lo quan els morts se'ns fan present per tradició i costum... encara que el fet que jo el llegís en aquest moment no ha estat més que la casualitats del correu... però l'atzar a vegades juga a favor... Amb quin em quedaria? amb el que torna de la mort? amb el tossut? amb l'assassí amb sèrie? amb els vellets que es fan la tomba? amb les corredisses de la mort per arribar alhora a tot arreu? doncs és difícil... tots tenen el seu què i acaben fent un conjunt prou harmònic i amb aquest punt d'humor que ajuda a desdramatitzar aquest fet que forma part de la mateixa vida...

dissabte, 30 d’octubre de 2010

si compto al revés...
com surt la resta?

divendres, 29 d’octubre de 2010

vaig a llegir, tranquil·lament, el diari

posaré els peus al tamboret
em reclinaré al sofà,
sota la làmpada

sentiré el crec de posar bé la pàgina
i el soroll del paper que passa...

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Joan Solà

avui poso un link

dijous, 21 d’octubre de 2010

cromos

Tinc uns cromos que a vegades miro, tenen les vores trancades i els moc com si fóssin cartes: els barrejo, els obro, els tanco i escolto el soroll del paper que es toca. Avui en treuré un i m'haurà tocat un núvol... pensaré si atravessar-lo o deixar-lo volar o imaginar-me la pluja. Sents els trons? aquests no fan por... només ens fan sentir vives... com aquest cop de bateria de la cançò impossible que et voldria cantar, més que res per què la veu no m'afina... o potser no importen els galls si tu em mires i segueixes el compàs i cantes més i els peus se'ns fan un ball que ens lliga... 

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Relats conjunts: Noia llegint una carta davant la finestra


I ara t'imagino a prop de la finestra, llegint-me, pensant-me com jo et penso... acariciant amb els dits molt discretament el paper on després et deixaré el petó que et faria a la galta i tu voldries als llavis... recordes? Jo no puc parar de pensar en aquella tarda que érem a la teva habitació... ens vam amagar rere les cortines verdes que tapaven el llit, encara menges pomes? No, no et posis vermella,m'agrada com les mossegues... i m'agraden els teus llavis fins... ja sé que no t'ho esperaves, jo tampoc ho havia pensat... sensillament vam caure com engolides per una força irresistible sobre aquest llit que era teu i ara és nostre... no t'espantis, no estiguis trista... sabrem trobar la força necessària per viure aquest desig que es torna amor amb la tendresa de les mans i les paraules i l'enyor que sento quan et penso. Si, tenim sort... pensa-ho bé, no te n'estranyis... ens hem trobat i de fet no estem tant lluny, jo et veig per la finestra, tu em mires a les nits quan encenc la llum de les espelmes... i ara en tenim un quadre... que els gadgets han convertit en imants i punts de llibre... i a la fi demà podré travessar la plaça estreta que ens separa, i t'ompliré de flors i et desfaré a poc a poc les trenes...

dissabte, 16 d’octubre de 2010

177è joc literari


Clic

La cadira surant s'ha tornat un apunt... ara agafa un significat inimaginat quan va arribar un matí a casa. Llavors nova i pintada... vaig probar-la, vaig mirar al lluny, vaig dir si... I ara sura, l'aigua calmosa la gronxa al costat un tronc mort i un margalló viu, sorra grisa i algun roc... Títol mironià on no ni ha color... Com ha caigut si jo l'agafava? Caldrà mullar mans i roba i abastar-la... Li caldrà nova pintura: un taronja viu i una riallada! No, l'apunt no ha sortit trist... cal trobar un nou principi als racons d'una caiguda i l'aigua purifica...

Guardo la foto

divendres, 15 d’octubre de 2010

Mishima - Miquel a l'acces 14

la tassa... i el sucre...

poema

Ja sé que trobaré la roba
a sobre el llit
encara per planxar,

i el botó descosit.

Hauré caminat la tarda
sobre pedres petites,
n'hauré collit la blanca


i ara la deixaré 
a la tauleta...
i si tanco només un ull?
avui és el dia que et busco

hi ha una capsa enllaçada
-temptació-
versions 
que ens porten melodies

que s'enganxen...

dia a dia

Ara llegeixo llibres de decoració i plantes que serveixen per desintoxicar l'aire de la casa... lluito amb l'ordre i la neteja... crec que vaig ben encaminada... també he provat noves receptes que de moment només han de millorar el punt de cocció... si, sóc una mica desastre... però de mica en mica en farem una pica :-)

dilluns, 11 d’octubre de 2010

poema

Una casa adormida
amb les persianes baixades
i la porta tancada.

(podria ser un principi de conte)

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Sed de mal - Plano Secuencia



Una de les grans pel·lícules d'Orson Welles... potser Hitchock s'hi va inspirar per Psicosi? en tot cas val la pena reveure-la com a petit homenatge a aquest gran cinesta avui que es compleixen els 25 anys de la seva mort.

divendres, 8 d’octubre de 2010

poema

No he anat mai a Praga
ni he travessat el Moldava 
pel pont de les estàtues
ni he perdut la mirada
buscant peixos entre cercles d'aigua

no he sentit les hores amb ninots
ni he badat el cap mirant com volen els ocells 
a la plaça dels turistes...

i ara prenc una cervesa
i em pinto bigotis amb l'espuma
i sé que tu riures
si ara hi fossis...

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Passejo per la ciutat,
veig passar avions.

El cel és clar,
rastres de blanc,
so de fulles de tardor...

divendres, 1 d’octubre de 2010

Obro la mà i no tiro la pedra.
Ara no sé què fer-ne...

pesa.

dimarts, 28 de setembre de 2010

poema

on tinc la tinta de la imaginació?
aquella que és blava
i al pot posa "deginari"
el mot que has de dir fluixet
mentres suques la ploma blanca...
no, no has de tancar els ulls
no fos cas que en perdessis una taca
has de respirar uns segons
i just després, deixar lliscar 
pel paper les paraules...

diumenge, 26 de setembre de 2010

totes en rotllana.
inici de conte...
és el color del mar
que tens pintat a la pared.

dimecres, 22 de setembre de 2010

gats

parlen els gats
amb miols i refregades
i aquests ulls que demanen
o riuen
o juguen

i la mà sempre es perd en la carícia...

poema

T'he dit que el sol entra per la finestra
quan el matí es desperta
i tu t'amagues sota els llençols?

Jo li he vist el somriure.
T'ha deixat un escalf silenciós
per allargar el teu son
ara amb somnis de colors...

dissabte, 18 de setembre de 2010

poema

escric resseguint amb els dits els mots
que ara em distreuen,
de tu, de mi,
d'aquest present-passat
que fa temps ja va dir adéu...

i em centro en els revolts
que amaguen nous paisatges
i deixo que se m'omplin els ulls
amb aquest nou verd
ara humit per la pluja.

fa olor de fresc.

divendres, 17 de setembre de 2010

Habitación en Roma

Acabo de veure "Habitación en Roma". No, encara no l'havia vist. M'ha deixat una mica... trista no seria la paraula... potser melancòlica... que potser és la paraula del mes... La veritat és que com a pel·lícula me l'espera millor... no m'estranya que hagi passat sense pena ni glòria pels cinemes... però, si, a qui no li agradaria estar en una habitació d'hotel així... amb vistes... amb sortides de sol... amb esmorzars... amb banyeres... i amb noia... aix... no sé, no és que no hagi intentat posar diàlegs i sentiments... però a mi m'han semblat una forçats, o que els hi faltava ritme o credibilitat... intentar jugar amb els quadres i l'art i la història és un bon intent... que per mi també queda en això... un intent... deixant una mica a part aquest sentiment nostàlgic que m'ha agafat... la paraula que em ve al cap és: llàstima. Per què era una bona ocasió per fer una bona pel·lícula amb una història de dues noies en el centre de la trama... per un bon director i amb dues bones actrius... llàstima per aquest put que li falta per ser rodona del tot! Ara, no diré que no sigui de bon veure.

dimarts, 14 de setembre de 2010

avui recomenço rutines:
esmorzo pa amb fruits secs.

diumenge, 12 de setembre de 2010

poema

i ressona melancòlic el vers,
ara violeta,
que busca els ulls
que em mirin
et se despresent...
ajunto parts de mots
faig cercles
t'invoco
queda, però, el violeta...

Madame Bovary - Chabrol



Una molt bona adaptació de la novel·la de Flaubert feta per Claude Chabrol, que avui ha mort... la novelle vague... que no ha deixat de fer cinema.

poema

la tarda es torna nit
i ja sento l'aire
que porta la fresca
d'aquest estiu que s'acaba,
però la cortina blanca no es mou,
és lligada amb cordill de seda...
alço la mirada
veig una estrella
i m'abraço ben fort...
em manques...

dissabte, 4 de setembre de 2010

manetes

He agafat la mà
que ara et deixo a la butxaca

pensament

Ara tinc la temptació de seguir escrivint... hauria d'haver sortit però m'he quedat a casa... i sento la xerinola dels veïns que allarguen el sopar al jardí explicant coses que no sento però semblen animades... i ja m'imagino festes de pel·lícules amb senyors de frac i noies amb esquenes destapades i algú que ho mira tot de dalt d'un arbre... Sabrina, potser? un clàssic que es fa estimar... i sempre ve a tomb per reflexionar coses sabudes... no es bo deixar-se endur per la bellesa física, ni es poden controlar els sentiments fent-nos els freds... fa temps que busco un conte que no trobo... però van sortint post que apunten pensaments, intencions, gustos... com es fan els post? dels detalls que ens prenen i ens fan estirar el fil...

la dona dels meus somnis

Fa temps que no em comprava cap pintallavis. De fet no en solo fer servir. Només a l'hivern quan se'm tallen molt els llavis me'n compro un de cacau que no acabo mai i que quan busco no trobo... Però avui m'he imaginat el gest que a vegades veig i que trobo, si, ho dic, sexi... passar la mà amb el pintallavis resseguint-los com amb una carícia, i acostar-se els llavis un amb l'altre per què acabi de quedar tot ben fixat i natural... i llavors es veuen brillants i suggerents... Doncs això... avui me n'he comprat un, per què he decidit mimar-me fent-lo servir encara que no faci fred i sentir-me jo mateixa sexi... i així amb una mica de tot... la samarreta o les sabates o la crema de mans o aquest somriure que em dedico!!! ja veieu... amb un gest...

divendres, 3 de setembre de 2010

Coneixeràs l'home dels teus somnis

I ara ja és setembre, i els dies s'escursen i l'aire és més fresquet tot i la calor... fem nous propòsits? per què somiar no costa res? per què val més tenir il·lusions que pendre's pastilles? com mig diu Woody Allen a la seva última pel·lícula, on deixa que els personatges que fabulen amb reencarnacions acabin, de fet, sent els únics amb final feliç... i ara he de pensar amb: de què deu anar realment la pel·lícula? del desamor? de la mort? del sentit de la vida? de la insatisfacció? de l'egoisme? de la creativitat? de la família? del rol de la dona i de l'home dins el matrimoni? segurament de tot això alhora... però només embastat... és ara quan podem començar a divagar.... és Woody Allen...

Permeteu-me la llicència... coneixeré la dona dels meus somnis?

pensament

Què faig mirant Superman aquesta nit de divendres? Hauria de buscar avions, i hotels, i museus, i paisatges... i altre cop enyoro la teva veu i sé que no trucaràs... i ara recordo el programa de la ràdio parlant de futbol i valors i filosofia... i jo penso si realment el Barça no hagués guanyat tantes copes... dirien que el més important són els valors que vol transmetre? jo crec que no... que només es lamentarien de les pèrdues... i tot i així... queda també, ara, dir que l'important són els valors... i si,jo hi estic d'acord que l'important a la vida són els valors que es tenen... valors de respecte, companyarisme, estimació cap a un mateix i als altres... compartir, estimar, saber viure la vida, saber gaudir, disfrutar, deixar enrera culpes i pecats... sembla fàcil?

dimarts, 31 d’agost de 2010

poema

Veig el reflex de la teva mà
sobre un fons de flors
i segueixo la ratlla dels teus dits
per veure el principi de la fulla,
ara verda i allargada,

s'insinua amb l'ombra una carícia
que voldria...

dilluns, 30 d’agost de 2010

Màrius Torres

Avui parlaré de records i sensacions. He de dir que fa temps que no llegeixo res de Màrius Torres, ni me'n sé cap vers de memòria. Només sé que en tinc un bon record, que em ve al cap de costat amb en Salvat-Papasseit i en Salvador Espriu. I que la sensació que en guardo és d'alegria de viure, això que no em de perdre mai, tot i que ens encarem amb la mort, que inevitablement és present a la vida... per tant m'ha fet de contrapunt igual que Salvat-Papasseit a aquest melanconiòs Espriu de Sinera del qual si em sé versos de memòria i que em va acompanyar el final de la meva adolescència... Ara ja que ja tinc uns quants anys més... trio, sense dubtar-ho... aquesta contemplació alegra de la vida... d'acord... avui buscaré un vell llibre de poemes i el llegiré... que de fet aquest és el millor homenatge que jo sé fer a aquest poeta.

dimecres, 25 d’agost de 2010

un principi?

Jugo amb les engrunes de la taula desparada... les ajunto i desjunto... en faig cercles... i penso en la Colometa mentre resseguia les balances de l'escala... Vaig trigar molt a llegir-me la novel·la, vui dir que ho he fet ara fa molt pocs anys... me'l vaig llegir de cop... sense poder deixar-lo ni un moment... les seves paraules es van anar seguint una rere l'altra com inevitables...
Bé, no és que volgués parlar de la Plaça del Diamant... de fet pensava amb la lluna d'avui i les estrelles que deixen entreveure constel·lacions... però continuu seguint el gest del cercle... on caben tots els contes que comencen per o, o per a... i provo de dir-ne la primera paraula: "ona" "ara" "ordre" "arbre"... i les deixo apuntades... per demà...

pensament

Llegeixo blogs... i penso que potser em faltar omplir el meu de pensaments... i se'm ve al cap la pregunta: què penso? penso que les plantes fan bonica la vida, que necessitem verd per relaxar la vista, la ment, l'esperit... nosaltres... i recordo l'últim documental que he vist, que venien dient que era una meravella visual contrastant el món de la natura amb el món industrialitzat... Koyaanisqatsi es diu, amb la música de Philip Glass... sabeu què passa? que per mi es nota massa l'estètica anys 70... i curiosament sembla molt més passada que l'estètica anterior... anys 60, 50... és una sensació que sempre se m'ha fet estranya i curiosa... i llavors penso en el que estem lligats al disseny de les coses que ens envolten... la moda... diuen...a part d'això si, és un bon documental per reflexionar sobre el que estem fem amb la natura... amb unes imatges impactants de tot de blocs d'edificis solitaris, deixats, abandonats... i la traca del seu enfonsament a cop de dinamita... tants... uff... si, posaré alguna altra planta al balcó!

dimarts, 24 d’agost de 2010

i fem, a poc a poc, un dia...

poema

Buscant l'airet del matí
em trobo amb el silenci
d'aquest poble encara per despertar...

com sempre, em torno a dir:
he de buscar fil i agulla
per començar amb vestit nou
el dia...

dissabte, 21 d’agost de 2010

potser no és bo escoltar cançons d'amor...

I ara em menjo un troç de pa, i escolto cançons d'amor, i em dóna per escriure... i sé que si em deixessis et diria fluixet a l'orella que la vida és maca per què escolto la teva veu... i llavors deixaria que la meva mà baixes molt a poc a poc per la teva esquena fins arribar a la cintura... i em quedaria així... abraçant-te... i a tu ja no et ferien mal les ferides... i només trobaries somriures... per què sé que tens un cor amb ganes de carícies... una altra cosa és que siguin les meves les que vulguis... clar...

cabòria

I ara potser tinc ganes de filosofar amb frases que trobo. Frases que diuen que les coses no acaben d'existir fins que no es nombren... us en dic la procedència "Tu rostro mañana" de'n Javier Marias. I jo penso que té raó... a vegades no acabem de dir les coses per què dir-les seria fer-les reals i no podriem acabar de pendre'ns el temps per pensar-nos-les per què "hi ha coses que només es poden dir una vegada" (d'aquesta frase no recordo l'origen) per què una vegada dites ja no pots fer veure que no les has dit... i tot vol el seu temps d'assentament... i el millor es que vagi sortin sol... encara que suposo que arriba el moment que una s'ha d'arriscar i dir el que només es pot dir una vegada... Llegir senyals... si s'està molt atenta segurament es poden llegir i llavors costa menys interpretar el que ens va passant i passa al nostre voltant... però a vegades costa, o em costa... i una cosa que semblava clara... de cop em trobo prengunta-me que deuria voler dir en realitat...

Bé, al capdevall ens hem d'arriscar a posar les coses definitivament en clar... si, arriscar-nos a viure... per anar passant experiències, etapes, caminant, sentint... i canviant... per què cada dia, ens agradi o no, canviem tots una mica...

Nothing personal

L'altra dia vaig anar a veure una pel·lícula trista. Però jo estava de bon humor i no vaig acabar d'entrar en el to. Em va agradar el paisatge, i algunes imatge maques. Però amb això no n'hi ha prou per fer una bona pel·lícula. La història no la vaig acabar d'entendre, massa coses per sobrentendre... situacions de personatges extremament solitaris que l'única sortida per relacionar-se és obligar-los a conviure a dos? Una cosa bona: els somriures no enganyen quan surten sols... una altra: la gent encara que es posi muralles de duresa el que vol és una carícia... "Nothing personal" i com que vaig agafar el full amb la crítica, que sempre és d'agraïr trobar, us en dic la directora: Urszula Antoniak. I el menjar com a punt de trobada... no, no és una pel·lícula dolenta.

divendres, 20 d’agost de 2010

The Meaning of Life

dimarts, 17 d’agost de 2010

de bons dies

Un post de "bon dia", avui que fa fresqueta i jo penso en tot el que vui fer... el primer de tot serà falcar la taula que balla i pendre'm de gust, potser d'aquí a una estona, un segon esmorzar, que tot esforç necessita les seves energies... si, positives! I segueixo descobrint l'Spotify com a música de fons... i busco i trobo i descobreixo... bé potser toca aixecar-se de la cadira, ja tornaré...

dilluns, 16 d’agost de 2010

cabòria

Tal dia farà un any, però avui és avui... deixa'm buscar dins meu totes les lletres... potser en surtin collarets o postals o contes de fades...

sense títol

Avui comença amb dissabte encara que siguem dilluns. He imaginat la teva rialla i ara sé que l'enyoro. De què serveix callar les paraules? per què no t'espantis o no m'espanti? o no quedi tot en un joc d'encenalls? Tan se val, això només vol ser un conte de paraules tendres que et diria si fossis aquí... però no hi ets i em deixo anar, a mi que em costa tant... i sé que si pogués t'agafaria la mà per què no hi ha més opció que aquesta passejant al teu costat... però em quedo mirant el blau del cel, i la frescor del matí... pensant que he de regar les flors i arreglar els geranis... i buscar-li un lloc humit a aquesta planta que dona el toc tronja al menjador... i amb les històries senzilles de les pel·lícules de nens innocents (?) que veuen la màgia en un pilota de ping pong que els va arribar flotant pel riu al mig de Mongòlia... l'amor és senzill... diuen...

dissabte, 14 d’agost de 2010

poema

El món és ampla.
Vaig recollint pedretes,
ara blanques,
ara de colors...
les poso en filera
o, amb els ulls tancats,
les barrejo...
i surten glops
de tastets
inoblidables.

dijous, 12 d’agost de 2010

poema

Tinc guardat
un pot ple de tendresa...

caduca?

Petit Indi

Després d'una bona estona intentant entendre quatre coses de telèfons i internets ho deixo estar per demà...No vui deixar, però, de comentar una pel·lícula que he vist aquests dies. Per què si. Per què toca. Per què és una mica de casa. Per què els afores d'aquesta gran Barcelona es veu que també poden arribar a tenir el seu punt de foto de postal, encara que d'entrada ningú no ho diria mai. Tot i que el director no dibuixa cap postal diguem-n'he idíl·lica... Per què sota les autopistes i els ponts de carreteres es veu que hi pot passar un riu amb aigua i tot... on hi ha vida... on hi ha racons... per què la pel·lícula de'n Marc Recha fins a un cert punt em va agradar, després... ja em perdonareu que ho digui... em va fer mal al cor... un malestar que ara que hi penso em torna... per tant acabo ràpid... I malgrat això... no decep gens, perfila els personatges, mostra decadències, finals d'espais... lluites pel dia dia de la vida aquesta que és quotidiana... i on, el feble, acaba perdent doblement?

dimecres, 11 d’agost de 2010

fraseig

Escriuria un conte però veig que és una mica tard. Així que deixaré que el vagareig em porti a dir potser que m'hagués agradat sentir-te la veu... però els riures de les descobertes et deuen fer mirar nous paisatges. I jo sóc aquí. Escoltant de lluny una tele que ara penso que és massa alta. On m'han parlat de timidesa i de sexe i ara em parlen de paisatges... Tot prou interessant per què forma part de nosaltres o de mi o de la vida. I penso que he de seguir buscant aquest meu racó per omplir de somriures... com sempre ens repetim... és la torna de la vida... i m'agrada aquest fraseig... que no diu res que no hagi dit i potser ho canvia tot... per què grau a grau la roda gira i els pensaments es van trobant a poc a poc i cada mirada és una sorpresa, com aquelles fotos d'Smoke que em sembla que ja he explicat, potser fins i tot, més d'una vegada.

Ordinador arreglat

Bé ja tinc l'ordinador arreglat. Ara només falta escriure :-)

I ja sóm agost però el cel no vol acabar de lluïr el blau, encara que avui la xafagor m'envolta i no podré anar a la platja que porto el matí donant voltes. Sí, d'acord, tot per anar a buscar l'ordinador!

dissabte, 24 de juliol de 2010

son

És tard per què tinc son. Però d'hora per un dissabte a la nit. Ara he escrit dissabte i m'ha semblat que era diumenge... això passa quan invertim l'ordre acostumat de fer es coses... i penso que enyoro sentir la teva veu... però ja arribarà demà... si, se'm tanquen els ulls... volia escriure més... però ho deixo aquí... curt.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Cal·ligrama

A vegades tot passa a poc a poc.
I ara escriuria un cal·ligrama. Amb un pinzell gruixut i punta fina. I tinta de color negra. Ben mirat i més que res, dibuixaria, amb un traç delicat aquestes línies corbes, suggerents, que amb un tot diuen un món. I em ve al cap The pillow book de'n Peter Greenaway de la qual, de fet, només recordo aquella pell tatuada i em deixo endur per la imaginació de les carícies que resseguien esquenes deixant missatges tendres... i penso que suau seria acaronar-te... si volguessis...

dimecres, 14 de juliol de 2010

poema

No ens trobarem les passes.
Aniré apartant pedres
amb petits cops d'esperdenya.
La pols del camí,
em quedarà enganxada...
i la lluna distreta
farà ganxet amb llana violeta.

He imaginat la foto de la tarda,
i n'ha sortit una ombra solitària...

dimarts, 13 de juliol de 2010

poema

I ara deixa, noia inventada,
que miri les estrelles...

les resseguiré a poc a poc
comptant fileres,
dibuixant figures impossibles,
imaginant vells savis,
amb barba i túnica blanca
fent anar compassos...

i aquella noia, tant jove,
que aprenia a les seves faldes
mentre jugava a treure notes d'una lira...

qui sap,
potser eres tu...
i em vens, perduda en el temps,
sense ni tant sols imaginar
aquesta cita quimera...

Lluna

Avui he vist un tall de lluna. I un cel amb estrella. Quasi sense sol, els colors tenyits de roig. Altra vegada he mirat la lluna i no he pogut sinó pensar amb La veu melodiosa de la Montserrat Roig i aquella lluna de la portada que embolcallava un pit de noia. I en aquell avui, que previsor de censors i cremes aprenia de memòria bells poemes... Ja veieu on porten els moments.

Què té la lluna?

dissabte, 10 de juliol de 2010

Bon dia

I avui tinc ganes de dir: "bon dia".

dijous, 8 de juliol de 2010

poema

paraules
que porten
paraules
enganxades /

velles històries ja viscudes
que s'incrusten en present
i encallen... diàlegs lleugers.

Paraules incompreses

Dincs La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundea hi ha un capitol que porta aquest nom. Avui m'ha vingut al cap i l'he buscat. En deixo unes línies. Línies que em porten a pensar que cal parlar a poc a poc... i així anar estirant tots els fils... no sigui que volguem anar seguint el mateix camí i, sense voler, ens donem les coordenades equivocades...

"Ara segurament podrem entende millor l'abisme que separa Sabina i Franz: ell escoltava àvidament la història de la seva vida, i ella l'escoltava amb la mateixa avidesa. Comprenien exactament el sentit lògic de les paraules que es deien, però no percebien el murmuri del riu semàntic que fluïa a través d'aquestes paraules.

(...)

Mentre les persones són joves i la composició musical de la seva vida està encara en els primers compassos, poden escriure-la plegats i intercanviar motius (com Tomas i Sabina van intercanviar el motiu del barret); però, si es troben quan ja són una mica grans, les seves composicions musicals estan més o menys llestesi cada paraula, cada objecte, significa en la composició de cadascú una cosa diferent."

diumenge, 4 de juliol de 2010

poema

Ara calen
rialles d'aigua fresca
que esquitxen
i fan viva
la pell

cabòria

Avui escriuria un pàrraf, però no sé massa què dir. La pàgina en blanc, que costa d'omplir. Tot i això sento coses dincs que a vegades fan mal. Potser són aquestes les coses que costen menys d'escriure i més de dir? depent de qui ho llegeixi... I què fa mal de fet? ningú concret, cap paraula concreta, cap cosa concreta... potser el mal estar de mi mateixa... exactament això aquest no saber estar... que sempre he intentat saber... seguint la cançò d'El Último de la Fila. Sí, m'agraden. "Y donde estemos saber estar". I ara m'ha vingut tos, d'aquella que fa pessigoles a la gola.
I si no vigiles es crema el dinar: que no val a badar! Bé, només és una cabòria passatgera... que la realitat s'encarrega de posar a lloc ja ho veieu... així que prou de donar voltes i agafem la vida, si, aquesta d'aquí!

dissabte, 3 de juliol de 2010

poema

on hi ha el barret de copes?
aquell negra i alt
on han deixat els desigs
i amb els ulls tancats
i la mà dels innocents
pots estirar ben fort
aquesta flor
que vui per tu...
que vui per mi...

poema

Sento la calor
que regalima pell enfora

i ara voldria caminar acompanyant les teves passes
que imagino en la distància.

paro l'orella,
escolto la teva veu,
i els teus gestos quotidians
es fan presents.

curiosa finestra
que ens apropa
aquest telèfon sense fils...

divendres, 2 de juliol de 2010

Costures

Ahir em vaig llegir al tren, potser massa depressa, que la poesia vol repós, aquest llibre de la Mireia Calafell. Ja anava amb el títol a la butxaca i em va costar dos intents comprar-me'l. Però el vaig trobar i amb la il·lusió d'un tressor al bolso vaig desfer el camí de casa. Sí, m'ha agradat aquesta poesia de llenguatge proper, situacions quotidianes, sentiments viscuts, i també, ho dic, de dona.

Us en deixo un tast:

Coixí

Sóc el coixí
que amb impaciència espera
anar recuperant la forma
que deformi el teu perfil.
Em trec a prendre l'aire
per ventilar el record d'aquesta olor,
desafiant el tint amb l'aigua de la pluja.
Salto per espolsar-me l'enyor
que has anat deixant a les costures
i faig veure que trobo, amarada de tu,
uns altres braços
on estendre'm.

dilluns, 28 de juny de 2010

Màscares

Pel·lícula documental sobre la creació d'un personatge, en aquest cas l'Orson Wells de Josep Maria Pou. Molt interessant. I és una pel·lícula. Sobre teatre i sobre cinema. Sobre els artístes i la creació. I ara no em puc treure del cap la primera imatge. La màscara grega que la càmara fa girar i mostra a trocets: els ulls, la boca... I aquest personatge que fou Orson Welles va apareixent a poc a poc creat-se als ulls de tots (actors, directors, espectadors) que a mi sempre m'ha fascinat... Al capdevall és cert el que diu l'escriptor del text: és ben bé un Quixot, barallant-se amb qui fes falta per intentar tirar endavant els seus projectes... i es clar... va acabar amb el seu "Quixot" inacabat... però tot i això és una altra pel·lícula absolutament recomenable, tant, com el seu contrapunt a l'"Honor de Cavalleria" d'Albert Serra on jo crec que hi ha una visió literal del Quixot... Imatges potents... les de Welles, les de Serra, les de Màsqueres...
No us n'explico més, m'ha obert el cuc del teatre...

divendres, 25 de juny de 2010

una història blava (de lluna)

Avui toca una història blava, per què he mirat la lluna i me l'ha dit a mitja veu. I cal escoltar la lluna quan xiuxiueja. Es veu que li agrada el blau. Encara que no és un blau de nit tot i que d'entrada ho pogués semblar. No. És un blau de mar. Per què la lluna, del cel estant, veu molt de mar... i al mar hi ha barques que es deixen groxar per les ones i tenen veles blanques que guien el rumb... i dins sempre hi ha uns ulls que miren l'horitzó i somien... i aquests eren blaus... però no somreien... així que la lluna se'ls va quedar mirant... no va dir res... fins que d'aquells ulls li va regalimar unes llàgrimes... llavors si... llavors va gosar carrespejar... però no n'hi va haver prou... així que va caldre un "bon dia" i llavors els ulls blaus es van alçar interrogants...

- deixes caure llàgrimes al mar? pensa que és salat... - va dir la lluna
- i què hi fa el salat amb les llàgrimes?
- doncs li fan mal... per què couen... i les sirenes es distreuen i deixen de cantar...
- pero jo tinc el cor trist i les llàgrimes em poden...
- mira, no veus el blau? diga-li ben a poc a poc tots els colors... i podrem sentir les sirenes...

I aquells ulls, sense massa convicció, va començar a dir el colors, va començar pel violeta, va seguir el verd, i el groc, i el troja, i el vermell... i va tornar a trobar el blau...

- Blau- va dir
- Ei, el blau és el meu color- va dir la lluna
- Ah, si? per què?
- Per què és el color dels secrets... i jo sóc Lluna i guardo secrets...
- I finalment, aquells ulls blaus van fer un somriure petit... i van gosar enfilar amb paraules lentes l'enyor d'uns altres ulls... que havien quedat a terra... lluny... i aquell reviure va anar posant a lloc els sentiments... i finalment la noia dels ulls blaus va poder respirar i olorar el mar amb la seva olor de sal... i al lluny es van sentir les sirenes...


dijous, 24 de juny de 2010

serres i estelles

ressonen els petards
de la nit curta

m'ha despertat el sol
i començo el meu ritual dels diumenges
encara que avui només és festa

i la bicicleta em porta
a enfilar la carretera estreta
muntanya amunt
arbres a cada banda

i tot de cop noto que no sembla festa
per què les serres elèctriques
fan llenya dels arbres tocats encara de la neu
i rere les serres
unes mans llencen la llenya a triturar
que la retorna, amb fines estelles,
voleiant, a fer-se adob de terres.

diumenge, 20 de juny de 2010

avui vui un cor alegre tot per mi

dilluns, 14 de juny de 2010

Alícia en un món real

La crònica. Doncs m'ha agradat molt aquest còmic de l'Isabel Franc i la Susanna Martín (per què en un còmic no és poden separar la guionista de la dibuixant). Una aproximació a un fet punyent com és un càncer de mama i l'extirpació d'un pit. I el que han aconseguit les autores és parlar-ne d'una manera que porti a la reflexió sobre la medicina, els prejudicis socials, les pors, les relacions humanes, la tornada a viure... i sobretot, han aconseguit aquest punt d'humor que fa que la vida te la vagis prenent el millor possible dins les dificultats... per què què seria la vida sense aquest sentit de l'humor? i una altra cosa important... que el que menys importa és que la protagonista sigui lesbiana... és, senzillament una dona... cosa que fa que el còmic pugui arribar a molta gent i ajuda a normalitzar el que malauradament encara no ho està... si podeu... no us el perdeu!

diumenge, 13 de juny de 2010

Jesús Montcada

Jesús Montcada. Sí, en tinc un bon record del seu Camí de Sirga. Un llibre que de fet em va permetre acostar-me a un paisatge del país que em queda lluny, i que no em va costar gens fer-me meu. Uns personatges que em van entrar, gent amb les seves coses com tothom... i singulars alhora,explicat tot amb un punt d'humor que a mi m'agrada... i Mequinensa... que és un poble... però per mi també una paraula plena de suggerències... i que em va fer molta il·lusió trobar-la escrita en una volta de la carretera aquest estiu passat, on em vaig omplir els ulls d'aquest pantà... i se'm va fer present aquest autor de barba llarga i gorra... i tampoc em puc estar de dir traductor... El comte de Montecristo... podria ser el meu llibre d'estiu?
Què voleu que digui més? és un dels meus escriptors...

dissabte, 12 de juny de 2010

Dues rodones idèntiques

He decidit que no cal córrer i mentre espero el proper tren us recomano un altre llibre, petit, vermell i ple de rodones... seran o no idèntiques? ;-) És de la Neus Moscada i d'Sd edicions dins la col·lecció: Una rodona quadrada... alguns diran que és per infants...
a vegades calen salts mortals... i ara compto els minuts que em resten i veig que ja puc córrer si vui que el tren em porti a aquest Praga, París, Barcelona... fet amb llum i amb ombres...

164è Joc Literari d'en JesúsM. Tibau. La Guineu


Què em diu aquesta guineu que ara m'observa? Que el món potser no és tant dolent i ella passeja segura pel seu racó de terra, fent-se'l seu a cada passa, corrent a estones, ensumant sempre i fins i tot amb intents de somriures que no es veuen però ella sent... i a mi em reconforta veure-la aquí dreta i amb aquest pèl que sembla suau... i també vui fer-me meu un troç d'espai, la meva vida... i despertar aquests sentits que a vegades deixo adormir sense adonar-me'n... si, em posaré a olorar, a mirar les coses que m'envolten i a sentir aquest aire que treu cabòries i m'empeny a ser ara i aquí i una mica més enllà...

divendres, 11 de juny de 2010

Alícia en un món real. El llibre que ara llegiré... en tinc moltes ganes... després ja diré el què...

dijous, 10 de juny de 2010

poema

obro la finestra
deixo entrar la perspectiva:
aire
una lectura lenta...
de poesia.

dimecres, 9 de juny de 2010

Aquelles dames d'altres temps

I la paraula "xicra" em porta a Aquelles dames d'altres temps de la Maria Aurèlia Campany. Fa temps que el vaig llegir i en tinc un bon record. Un record que em porta a les converses d'aquelles dames, d'aquells carrers de Barcelona, que he recorregut mig fent de turista... mig badant per què si... sentint l'olor humit de les lloses del carrer... fugint del sol dels carrers amples... espiant aparadors que et trobes per sorpresa, de botigues amables, amb disseny o sense... i això em porta una altra vegada a la xocolata... i en les tasses i les converses i els marbres de les taules i els peus de ferro on jo poso els peus... per què semblen fets a mida... i ara me n'he anat del llibre i em quedo amb l'autora de caràcter fort, feminista i somriure murri...

poema

Avui he trobat una tassa de xocolata
és blanca i fonda
amb nansa

amb un platet petit hi podem posar melindros

una altra paraula que m'agrada: xicra

dilluns, 7 de juny de 2010

Bebe - Ella

ole!

Isla de Palma- Antonio Flores

i aquesta també... per què m'agrada... sense més.

Antonio Flores : Cuerpo de Mujer

Per què em ve de gust la cançò...

poema

serenament em dono l'espai
de ser tal com som
sense jutges
sense pors
sense mals

serenament t'observo
i em miro
i trobo el racó de la conversa
per què puguis ser
qui ets
i el compartir acabi amb somriure

diumenge, 6 de juny de 2010

No me digas que te bese por qué te besaré

I ara canviaré de registre i us explicaré una pel·lícula que vaig veure l'altre dia. No. No l'explicaré pas tota no patiu, només diré les impressions que em va deixar que per alguna cosa això és el meu blog. La pel·lícula en qüestió és "No me digas que te bese por què te besaré". La veritat és que deixa prou bon gust de boca, encara que tampoc és que sigui rodona... però per què em va venir de gust vaig deixar que la situació em resultés creïble... i potser el que venia a dir era prou òpvi... però la ironia fina dels contrastos m'agrada... i tothom acaba sent especial... i cal viure amb això que és ben nostra... i saber trobar-li la punta... i deixar de projectar pors que ens retornen la por dels altres... per què potser els altres no tenen por i només volen jugar a jocs d'infant... i és maco compartir... no dic res del final... que em va fer pensar amb la semifinal de la champions... (ara si que m'heu de perdonar l'associació d'idees).

no sé ben bé si dir-li cabòria

I encara continua plovent i jo tinc el llit a mig fer per què a vegades faig les coses a trossos i em distrec un moment... tot i que després hi torno i les solo acabar... si és que es poden acabar... que hi ha coses que no s'acaben mai... com la carícia que tinc als dits... i els somriures de les butxaques... i aquest color vermell i aquest tronja i aquest verd i encara aquest blau amb què podem pintar la nostra història o el meu dia o la teva finestra... i ara deixa'm dir que encara tot és possible per què les lletres hi venen bé i jo no sóc ningú per dur-los la contrària... encara que no sigui prudent... però tinc un roc a la faixa... i si cal plorar... posaré aquest cor que gira i a viva veu cantaré aquestes cançons que m'animen...

tres paraules

Ara em ve de gust escriure i no sé si em sortirà cap conte. I allò que explicaria... potser no té moment en aquesta hora... Potser tinc ganes de dir que encara tot és possible... però potser ja no ho és i jo encara no ho sé... I sento trons i es posa a ploure... i ja sé què faria si fossis aquí... i ara s'afegeixen les campanes... i ja tenim la música d'aquest matí... I torno a pensar què puc escriure... i em ve al cap que l'altra dia no sé com vaig perdre la vergonya i vaig començar a explicar un conte. Va venir bé la conversa. I no em vaig poder estar de dir: tria tres paraules. I les va triar. I jo vaig veure una nena jugant a la sorra vora el mar, acostant-se a les roques, trobant de cop una fusta vermella i un martell i com va començar a fer música amb un ritme encomanadís... I ho vam deixar aquí i vaig pensar: ja està, ja has fet el pena amb un conte tonto... per què encara no li havíem trobat el final. Però la meva sorpresa va ser que quan ens vam tornar a trobar a la tarda em va preguntar com seguia el conte... i ja em tens a mi comptant peixets, veient coves, trobant tortugues... posant veu de conte i cara de sorpreses... si, em va fer il·lusió explicar un conte de viva veu i veure que em seguien... encara que tampoc vam arribar al final per què em sembla que serà un conte una mica llarg... que els contes comencen, però no se saben mai cap on et poden portar...

dimecres, 2 de juny de 2010

poema

avui tinc paraules calmes
el somriure als llavis
i tot un dia
per descobrir

avui tinc les mans plenes
de ganes de fer
i els peus a punt per caminar

i el cor ben ampla
per escoltar

i si, també tinc braços
per si et calgues aquella empenta
que només dona
una abraçada...

dimarts, 1 de juny de 2010

principi de conte

A vegades volem finals feliços.

I ara deixeu-me pensar en el dia que vaig veure aquell test vermell. De cop es va fer present, un migdia, en el balcó del tercer de l'edifici del costat. Era ell sol i tenia unes petúnies morades que buscaven el terra. Ja veieu, m'hi vaig fixar. I un cop alguna cosa se't fa present és difícil no saber-la. Així que cada vegada que treia el cap per la finestra ja em teniu mirant el test vermell... i això em va portar per la lògica dels fets a topar-me amb l'esquena de la noia que el regava... la seva cua de cavall i la seva camisa a quadres roses... i em vaig mig amagar rere les cortines... però no podia apartar els ulls... I al cap del dia el que no em podia apartar del pensament era aquella esquena...
Sembla una història senzilla... jo vaig mirant al balcó, al test, a la noia... i un dia es creuen les mirades... i ja ho tenim tot fet... però clar, les coses no són així... Evidentment les discrepàncies es troben en les dues últimes frases. La noia només estava pendent del seu test i jo m'amagava cada vegada més rere la cortina... però era la meva estona, el que esparava, el que enyorava... el que em feia rau-rau a l'estòmag...
Però un dia, quan vaig mirar al test vermell... em vaig adonar que ja no tenia petúnies... i ara què? no, aquell dia la noia no va sortir al balcó... i aquell rau-rau es va fer un altra mena de rau-rau... per què el llenguatge dels raus és molt ampli... i així va passar un dia i un altre... els raus-raus però a vegades poden tenir efectes secundaris... i és que aguditen l'ingeni i curen vergonyes... (si, dono fe que a vegades passa)... així que la imaginació es va començar a disparar a la recerca d'una sortida pràctica passant per totes les varietats més dibauxades: vaig a esperar-la a la porta del blog? li escric una carta? em faig passar per treballadora d'alguna companyia telefònica? i així li sabria els ulls d'aprop... i mentre anava pensant repassava les cartes que havia recollit de la bústia... en veure'n una que només posava el pis amb lletres clares, sense segell... la veritat és que d'entrada no em va fer massa bona impressió... però la curiositat em va poder i vaig obrir a poc a poc el sobre... hi havia una nota escrita amb la mateixa lletra: llavors de petúnia. Com? i va anar de poc que no anessis totes a terra... i vaig pensar que ara hauria de comprar un test...

dilluns, 31 de maig de 2010

El pianista

i ja començarem el juny...
no sé si esperar-me a que toquin les dotze...

i seguint amb la música callada us diré on la vaig descobrir... la vaig trobar en un llibre que em va agradar... hi sortien els terrats de Barcelona (em sembla que alguna vegada ja he dit que els trobo molt suggeridors), era El pianista de Manuel Vazquez Montalban... de fet és una novel·la molt trista... però com que la història l'explica al rebés... doncs té certa esperança... hi ha una versió cinematogràfica... però no cal dir que queda a força distància del text... l'època: abans, durant, després de la guerra civil espanyola... hi surt un troçet de Paris on no em cansaria de perdre'm... o de seure a la vora del Sena... i mirar altres terrats/taulats del carrer estant... i ara podria recordar tot de troçets de Paris llegits de la mà d'altres... però serien massa... i no acabaria mai... com de'n Vila-Matas... que ja he dit també en algun altre post que em fa riure... però torno al piano... i ara no puc deixar te taral·lejar aquella tonada de l'Ana Belen... i pensar que ara em vindria de gust una cervesa... més que res... per què tinc sed...

i a petició: la cançò de l'Ana Belén...

poema

A dincs tenim totes les notes...
el vent o els dits o el silenci
les van tocant amb ritme o a deshora...
i es va fent l'armonia de la vida
ara amb més força
ara amb més calma
hi són totes...
deixa que sonin...

mira, ara toquen les campanes de les onze...

Mompou - Musica Callada No. 1 - Angelico

diumenge, 30 de maig de 2010

avui ho he fet.
he pujat al cim de la muntanya.
ara buscaré el mar.
i dic la meva paraula talisma:

ornitorric,
cal·lidoscopi

AMEBA

poema

el blat comença a perdre el verd
el vent l'oneja

dissabte, 29 de maig de 2010

pensament

Us he explicat mai que un dia vaig conèixer una fada? potser si que la memòria és curta i el blog comença a ser llarg... però mira ara em ve al cap... la fada i el capdell de llana que em va deixar... era tronja... era tou... i el podies tocar... de fet servia per portar-lo a la butxaca i de'n tant en tant poder-lo apretar amb tota la mà... bé, no és que ens ho expliques així tal qual la fada... però és el que jo vaig imaginar... d'aquí podriem fer assossiacions d'idees... de fet en podem fer de tot el que fem, per què una mica tot som nosaltres... no ens en podem escapar... i això de fet és bo... I ara estic filosofant... tot buscant la màgia d'aquesta companyia que ara trobo en un capdell... i hi ha tantes coses que ens poden acaronar... potser només cal deixar-les...

dijous, 27 de maig de 2010

ja sé quin llibre llegiré, ja ho tinc ben decidit... serà de'n Gerard Durrell... em fa riure!

d'anuncis...

Acabo de sentir una frase a la tele que m'ha horroritzat... ja em perdonareu... estan parlant d'anuncis a la tele... i n'han recordat un de compreses... unes nenes deien per acabar i remarcar les bonances de les compreses en qüestió (sort que no recordo quines eren...només m'ha quedat la frase...) "ojalá mamá tuviera siempre su período!" sense paraules...
aprenc idiomes
amb prospectes
de supermercat

La Sopa

De moment poso la lletra d'aquesta cançó que canta la Celia Cruz per què la música encara no l'he trobat... no sé si ho aconseguiré... però m'encanta el bon humor que se'n desprèn... "echale agua a la sopa" genial!! i ara em va molt bé!! :-)

Caballeros vamos pa’
la casa de don Vicente;
que hay una fiesta que está
encendida pulota.
Hay una fiesta
en el bario mío,
en casa de don Vicente.
Aquello estaba prendio
de plena era el ambiente.
Estaba llena la marquesina,
igual estaba el balcón;
y una fila en la cocina,
esperándo aquel sopón.
Aquella fiesta tenía de todo,
música para bailar.
Y llegó Píenealo y puso
a gosar a la gente.
Era la una de la mañana,
segía llegando la gente;
y en el medio de la sala
así gritó don Vicente,
por Dios:
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”.
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”.
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”....
Hay una fiesta
en el bario mío,
en casa de don Vicente.
Aquello estaba prendio
de plena era el ambiente.
Estaba llena la marquesina,
igual estaba el balcón;
y una fila en la cocina,
esperándo aquel sopón.
Aquella fiesta tenía de todo,
música para bailar.
Y llegó Píenealo y puso
a gosar a la gente.
Era la una de la mañana,
segía llegando la gente;
y en el medio de la sala
así gritó don Vicente,
por Dios:
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”. (3x)
Y sigue llegando más gente..
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”...
Ay, sigue llegando más gente....
Échale agua a la sopa,
que llegó más gente”. ...
Que llegó más gente...
¡Agua!, que llegó más gente
¡Agua!, que llegó más gente...
Ay, que no siuge llegando más.
Caballeros se agabó la sopa.

Oye Como Va Celia Cruz