La comarca fèrtil

Un llibre de Roberto Innocenti (il·lustracions)  i J. Patrick Lewis (text). Un conte. Un àlbum il·lustrat. Un escriptor a la recerca de la imaginació perduda, un lloc, uns personatges... unes il·lustracions genials, unes frases molt bén trobades. L'he disfrutat molt i encara em queda estona per mirar...

poema

la lluna baixa 

a agafar-me la mà,

no m'he perdut.

cabòria

Deixeu-me dir, abans que res, que avui és un dia tràgic. Potser com tants d'altres que ens han glaçat el cor i per més que ho intentem no acaben de cabre en l'ordre lògic del cervell. Tota pregunta té una resposta: fòbia/por/no saber ser en pau amb el món, autoestima positiva de ser i deixar ser als altres. Sensillament respetecte.

Simple? i que difícil tanmateix...

poema

és tarda de circ a la ciutat,

camino entre gent i busco faldilles de colors

un nas vermell

i quatre boles que fan giragonses al cel

si em cau tot el que tinc a les mans

potser ens ajupirem alhora

i podré agafar-te un dit

i tu em regalaràs una flor de paper...

Una terra solitària

De Bel Olid. És el llibre que m'he llegit aquest cap de setmana d'una tirada. Potser no diria que és una meravella, i algunes vegades m'he perdut per saber quin personatge parlava, potser algun tema no me l'acabo de creure massa. Però m'ha atrapat, potser que la protagonista fos lesbiana a ajudat no ho negaré. I la història m'ha deixat un regust agridolç. I també m'ha aportat una visió de la immigració andalusa que no he viscut en pròpia pell i potser per això me l'ha fet més propera. Un text també ple d'ironia i bén escrit, que t'arranca el somriure, i et porta a la melancolia o et fa sentir el dolor del qui l'explica. Què més us en puc dir? Premi Documenta.

de cine

Ahir va ser una nit de cinema. De cinema on-line i temàtica lèsbica. La veritat és que va ser passar l'estona. No és que fòssin grans pel·lícules, simplement d'aquelles que en diriem "romàntiques" noia-coneixex-noia se n'adona que li agrada i s'enamoren, amb algun petit entrebanc pel mig que té a veure amb l'acceptació-sortir de l'armari. A vegades va bé no pensar, encara que sempre acabes trobant a faltar la mà que no t'acarona...

us en deixo un tast:

poema

Sento la son que m'acompanya

imagino els llençols

el cos estès

l'olor de roba-nit

i la galta al coixí...

però encara m'entretinc

amb mil històries

ara deixeu-me dir:

bona nit!

poema

aixeca el cap i mira,
la tortuga poruga,
no es nota però flaire
on són les campanetes

m'he afanyat
i he pugut
amanyagar-li
el nas