Ara que et tinc aquí assentada al cafè de sempre on t'he dit tantes coses només amb la mirada, sé que les galtes se'm tornen a poc a poc roges i el meu somriure inquiet no gosa esclatar per por de quedar en el no res del que és inoportú. I tu, pacient, deixes que aquesta tarda de sol ens acaroni i el silenci es faci del tot paraula. Em mires. I ara sé que els teus ulls també són carícia. I els somriures, tots sols, s'obliden de falses aparences...
Si. Potser vaig tard, ja fa dies que hem oblidat que tenim nous bons propòsits, tot just pensats menjant dotze grans de raïm... però jo encara no havia encetat cap ratlla i aquí ho deixo. Ben posat, per què ens duri cada dia d'aquest any que està ple de promeses.Podem pintar les lletres de colors!