dimarts, 17 de gener de 2012

Chop Suey




Ara que et tinc aquí assentada al cafè de sempre on t'he dit tantes coses només amb la mirada, sé que les galtes se'm tornen a poc a poc roges i el meu somriure inquiet no gosa esclatar per por de quedar en el no res del que és inoportú. I tu, pacient, deixes que aquesta tarda de sol ens acaroni i el silenci es faci del tot paraula. Em mires. I ara sé que els teus ulls també són carícia. I els somriures, tots sols, s'obliden de falses aparences...

4 comentaris:

Barbollaire ha dit...

quin escrit més dolç...
tendre...

m'agrada...
molt...

calaix ha dit...

gràcies Barbollaire!

:-)

Quadern de mots ha dit...

Davant la complicitat d'un somriure sobre les paraules i les falses aparences. Bon realt.

Elfreelang ha dit...

Preciós calaix, preciós....