dilluns, 30 de desembre de 2013

La vie d'Adele

Per acabar l'any no puc estar-me de comentar la que, sens dubte, ha sigut la pel·lícula de l'any: La vie d'Adele. No sé dir si es mereixia la Palma d'or al festival de Cannes per què no he vist les altres pel·lícules a concurs. El que si puc dir és que aquest llarg metratge d'Abdellatif Kechich se'm va fer llarg. I també curt. El film es mou entre els primers plans de les actrius, especialment els de l'Adèle Exarchopoulos que semblava voler menjar-se, sinó devorar, el món i les llargues escenes laborals també de l'Adèle que alentien, sinó tallaven, la història. I així el retrat d'un personatge que se'ns vol mostrar en evolució se'ns queda a mitges. A l'hora que l'altre que li ha de fer de contrapunt tampoc no el veiem ben dibuixat. I la seva relació que comença brillant acaba diluint-se sense més explicació que la manca de comunicació. Direu que ja és molt i ho és tot! Però les reaccions de cop les notem desproporcionades i els crits, que no admeten rèplica, massa contundents. Són així els primers amors? Cal aquest aprenentatge de dolor?

De les escenes de sexe què en puc dir? que li falta l'encant del desig que s'enfila a poc a poc i després explota. I sense el punt d'erotisme inicial la química entre les dues actrius decau on més falta fa. Tot i que aquest desig sexual també es vol apuntar com un dels eixos centrals de la pel·lícula, contraposat-lo a l'amor. Hi ha desig i no amor? acaba sent més important l'amor tot i que el desig no hi acabi de ser?

El que si trobem en aquest film són dos models de dona: l'Adele que segueix uns paràmetres que en podríem dir femenins i l'Emma, més butch, però traspuant també una feminitat inqüestionable. I aquest és un dels encants de la pel·lícula, que volent explicar la sexualitat lèsbica caient en quasi tots el tòpics (i no només sobre lesbianes sinó sobre el sexe femení en general, només cal recordar la conversa sobre l'orgasme) i que no et deixa oblidar que és un home qui la filma. Acaba mostrant d'una manera natural i positiva diferents maneres de ser i viure el gènera. Tant per la bisexualitat de l'Adele com en la masculinitat femenina de l'Emma. 

Potser hauria d'acabar amb el blau. Leivmotif del film que es fa molt present al principi però que es va perdent a mesura que la relació entre elles dues es va acabant. Un blau que de fet és queda amb l'Adele per accentuar el record d'una Emma que el deixa de banda. Un blau però que no ens deixa oblidar ni adquireix mai tant la presència com en aquell film ja llunyà de Bleu. Films de pèrdues tots dos. Però amb la vie d'Adele no podem menys que sentir-nos a mitges. Hi haurà segona part?

2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

la tinc pendent....i per això no he volgut llegir tot el que has escrit si no ja no caldrà a anar-la a veure....és calr que igual ja no la fan....molt bon any!

calaix ha dit...

Em sembla que d'spoiler no n'he fet pas gaire! si no la fan, a la que surti en dvd segur que la trobes en alguna biblioteca! Bon any!! :-)