Ara que et tinc aquí assentada al cafè de sempre on t'he dit tantes coses només amb la mirada, sé que les galtes se'm tornen a poc a poc roges i el meu somriure inquiet no gosa esclatar per por de quedar en el no res del que és inoportú. I tu, pacient, deixes que aquesta tarda de sol ens acaroni i el silenci es faci del tot paraula. Em mires. I ara sé que els teus ulls també són carícia. I els somriures, tots sols, s'obliden de falses aparences...
4 comentaris:
quin escrit més dolç...
tendre...
m'agrada...
molt...
gràcies Barbollaire!
:-)
Davant la complicitat d'un somriure sobre les paraules i les falses aparences. Bon realt.
Preciós calaix, preciós....
Publica un comentari a l'entrada