dimarts, 12 de juny de 2012

poema

avui, potser, es desfà la melangia
qui sap si ets tu
a qui no trobaré...

i el sucre que segueix el vol
de la cullera
i el color del cafè 
que agafa revolts
de llet desnatada
i desprèn aquesta olor 
que connecta els mons de la memòria...

qui sap si ets tu
i no et trobaré...

3 comentaris:

fanal blau ha dit...

Calaix...un poema preciós!
Un preciós poema!

Jesús M. Tibau ha dit...

inspirant-me en aquest poema, un nanoconte. Salut.

http://jmtibau.blogspot.com/2012/08/potser.html

PD: maleïts demostradors que no sóc un robot!

sa lluna ha dit...

Què bonic!

Aferrada.