avui, potser, es desfà la melangia
qui sap si ets tu
a qui no trobaré...
i el sucre que segueix el vol
de la cullera
i el color del cafè
que agafa revolts
de llet desnatada
i desprèn aquesta olor
que connecta els mons de la memòria...
qui sap si ets tu
i no et trobaré...
3 comentaris:
Calaix...un poema preciós!
Un preciós poema!
inspirant-me en aquest poema, un nanoconte. Salut.
http://jmtibau.blogspot.com/2012/08/potser.html
PD: maleïts demostradors que no sóc un robot!
Què bonic!
Aferrada.
Publica un comentari a l'entrada