dissabte, 10 de setembre del 2011

cabòria

la llum és a fora, a vegades t'enyores i saps que no ho has de fer. la gent té el seu camí i tu no pots interrompre'l. busques les mans que et van rossar i sents a dins un plor que no esclata. m'empasso la saliva i deixo que els dits escriguin un conte que no ho és o un sentiment que es fa conte quan tu arribes i em doncs aquests ulls tant teus que em reconeixen. el món esclata boig. i jo no vui ser part del joc que desconec.

2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Quan temps sense llegir les teves poètiques cabòries i els teus principis de contes! no sé si estàs contenta o el món esclata boig de veritat i si has trobat aquells ulls i aquelles mans felicitats i gaudeix i si no...amb la tardor segur que arribaran...
abraçada!

calaix ha dit...

em temo que el món esclata de veritat... encara que jo soleta estic força contenta ;-)
una abraçada!