He donat corda al rellotge vell de l'avi. Ara fa tic-tac sense parar i omple la casa d'un ritme inabastable. Això si, sempre amb el mateix ritme dels segons. És un rellotge amb anys i la mirada no pot sinó portar-te a mil històries de contes a la vora del foc. No és que a casa de l'avi en tinguessin de llar de foc i segurament aquest tic-tac no s'adiu gaire amb el crec-crec de les flames, però els vells temps també tenen els seus estereotips. I ara només falta la bruixa del nas llarg que ens doni una poma per creure'ns aquell nen de pantalons curts i serrell enclenxinat que mira el món amb ulls ben grossos, bé en realitat aquest nen som nosaltres, les nenes, que ens hem disfressat per no embrutar-nos el vestit nou i córrer a cor que vols per aquesta casa encantada. Però no ens mengem la poma, la deixem coure i sense voler trenquem el malefici fràgil. Quan tornarem cansades de jocs i riures en lleparem els dits mentre bufem aquest dolç que ens reconforta.
El mitjó
Fa 1 hora
1 comentari:
Preciós conte! preciós principi i diria que pot ser perfectament un conte sencer! l'he trobat preciós!
Publica un comentari a l'entrada