dimarts, 19 de maig de 2009

A vegades m'agrada pujar muntanyes. Encara que el més important de pujar una muntanya no és pujar-la, sinó baixar-la.

5 comentaris:

Elvira FR ha dit...

La manera com es puja també compta

coses2 ha dit...

Per què? (ja sé que ho hauria d'haver entès, però no sóc gaire bona amb aquestes coses)

calaix ha dit...

Coses: Per què quan pujes una muntanya, has de tenir present que l'has de baixar... i si no ho tenim en compte potser el mal temps se'ns tira a sobre o ens quedem sense forces o se'n va el sol...
I això jo miro de tenir-ho present tambè en altres àmbits de la vida: no obsessionar-me en una fita, sino veure què hi ha més enllà.
I en l'amor també... la primera fogarada et puja molt fàcilment als núvols, però si es vol que duri, s'ha de preveure la baixada per anar construint un camí de complicitats per caminar-lo tota la vida...
A part que si al primer intent no pugem la muntanya, si la baixem, sempre estarà allà per tornar-ho a intentar!

Elvira: evidentment, també cal gaudir de la pujada, mesurant les nostres forces.

coses2 ha dit...

Una bonica manera d'explicar allò que és més important a la vida. Gràcies

calaix ha dit...

;-)