i sé que no et manco.
aniré enfilant a poc a poc
les pedres de colors
per fer aquest collaret
que seran els nostres dies...
i rient, potser, l'acabarem plegades
i llavors, si, ens agafarem les mans
i corrirem per la sorra fina de la platja.
Sota la pell hi ha carn encara, a Amposta
Fa 11 hores
3 comentaris:
Molt tendre...
De vegades allò que esperem es fa realitat i podem enfilar collarets...
no ho sé... el més probable és que acabi amb un passejada solitària amb els peus molls i un aire fred...
Au va Calaix espero que sigui un desànim efímer...tot arriba quan menys ho esperem...ànims!
Publica un comentari a l'entrada