dissabte, 30 de maig de 2009

Fun home

Còmic escrit per Alison Bechdel. Barreja de literatura, vida, ironia, irreverència i tendresa. Les pors als armaris i les acceptacions personals. Les diferències de generació i els punts que comparteixen. Una bona novel·la dibuixada. Una frase "no entendía por qué no podíamos limitarnos a leer los libros sin forzar retorcidas interpretaciones sobre ellos". Els llibres que acompanyen la nostra vida, en formen part, ens l'expliquen, i ens hi deixem explicar.

dilluns, 25 de maig de 2009

Buscando un beso a medianoche

Pel·lícula independent americana. Les referències que en tenia eren bones, molt bones. I no m'ha decebut. Història de relacions. L'amor, el sexe, els sentiments. Tot explicat amb el pretext de la nit de Cap d'Any, on la gent busca passar-la amb bona companyia. On poden començar o acabar coses. On la gent es fa desitjos i repassa el que porta viscut. Una pel·lícula tendre. I agredolça també. Com la vida. El blanc i negre ajuda a centrar-nos en els personatges i crea una atmosfera que va amb la pel·lícula (ara no sé explicar-ho millor). Com pot algú fumar i menjar gelat alhora?

divendres, 22 de maig de 2009

Lola

Avui, començo a pensar i sento la veu dolça de Pastora.

Fa dies que no faig altra cosa que veure capítols d'Infidels.
I m'enamoro d'un gest i una veu.
O de dues.
I et sento a dir que ets poca cosa
i jo penso: que gran.

i enyoro els dits que busquen la pell sota la roba.
i se que per mi, ara per ara, és un miratge.

i que no és bo, enamorar-se d'uns ulls impossibles,
ni desitjar la força d'un esperit amb ganes de menjar-se el món.

que s'inventa mil plats de cuina.

i jo no sé cuinar.

i tanmateix aquesta veu em perd.

i m'entretinc enyorante.

dimarts, 19 de maig de 2009

A vegades m'agrada pujar muntanyes. Encara que el més important de pujar una muntanya no és pujar-la, sinó baixar-la.

dilluns, 18 de maig de 2009

Mario Benedetti

Acabo de saber que s'ha mort Mario Benedetti. I m'ha tocat. No és que sigui una seguidora fidel de tots els seus escrits. De fet, he llegit un llibre seu Andamios, un dels pocs que m'he comprat després d'haver-lo llegit, i alguns poemes. Algun potser l'he memoritzat i tot. En tot cas deixo aquest que crec que és un molt bona definició d'amor.

HAGAMOS UN TRATOCuando sientas tu herida sangrarcuando sientas tu voz sollozarcuenta conmigo
(de una canción de Carlos Puebla)


Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted

es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.

dissabte, 16 de maig de 2009

de cop els ulls es tanquen
el son em pren

i vull somiar

dilluns, 11 de maig de 2009

Quemar antes de leer

Una frase absurda? així es titula l'última pel·lícula dels germans Coen. Si, el títol l'encerta. No per què l'hagim de cremar abans de veure-la. Sinó per la reflexió que fa de l'absurditat de certes coses. Això si, una pel·lícula per passar una estona divertida, veient les missèries dels personatges. Però rera tota misèria hi ha un èsser amb una por, una inseguretat, una necessitat d'amor... i d'aquí l'impacte del final i l'encara més absurditat de tot plegat.

dissabte, 9 de maig de 2009

Estic al meu paradís i encara no he llegit la premsa. Ja sé que estem en temps d'ones, cables, sons i imatges. Però a mi m'agrada el so cruixent dels diaris de paper. Començar pel final i després pel principi. Girar la plana, doblegar-lo i apropar-me'l (començo a tenir vista cansada??) i arribar a la ratlla que et fa que l'hagis de girar altra cop i ho facis per què t'ha atrapat l'articulista. Deixar-lo sobre el sofà (mira, fa maco) i quan retorni a la tarda o al vespre, tornar-lo a mirar, per repassar les mateixes noticies que ja demà em semblaran llunyanes.

dimarts, 5 de maig de 2009

M'agraden els abrics d'aquesta temporada. I ho dic ara, que ja és temps de samarretes curtes. I que ja puc confessar que tampoc no he renovat el meu vell anorac. Però m'he fixat en l'entallatge un pèl curt, els botons grossos, el toc fenemí. I les noies amb faldilla, i mitges i botes altes. Tampoc en tinc cap de botes altes. M'ho apunto per la llista de l'any que ve. Ara començaré a treure les capces d'estiu i repassaré totes les camises fines i els colors, no fos que s'hagin perdut per l'hivern i les rentades d'estiu. I finalment agafaré la llista que tinc de l'any passat, a veure si la vaig encertar.

cabòria

Avui el dia semblava que comença seguint el mal humor d'ahir. Han calgut mesures extremes: cafè acabat de fer, un croissant de xocolata i una torrada de pa ecològic (què deu haver fet més efecte?). I sembla que ara torno a somriure. Al migdia em buscaré el cd de Dijous paella per si de cas. Ara vaig a treballar. Fa sol. I tot sembla tranquil. Anem a omplir el dia!

cabòria

Avui m'han passat pel cap dues frases genials per una entrada de blog. Se m'han oblidat. Així que m'hauré d'inventar una altra cosa.
He vist la pel·lícula "Reinas" i he rigut una estona. Potser no passarà a la història com a gran pel·lícula. Però tampoc està malament.

Potser el que vui dir avui és que tinc com un rossegó a l'estòmag. I mira. Ho dic. A veure si es queda aquí i jo puc seguir amb altres coses: de cop m'he topat amb un nom antic, un nom mentider, manipulador i fins i tot maltractador. He recordat la meva innocència extrema i la meva gran solitut. La fragilitat del món i el gran dolor dels desorientats.

Si, he de respirar i tornar a agafar confiança i mirar de vencer les meves pors. No es pot anar amb el lliri a la mà, però sense anar-hi com es pot copçar el somriure i l'alegria d'un sentiment sincer?

divendres, 1 de maig de 2009

24 hour party people

Doncs el que tinc al cap és la pel·lícula que acabo de veure: 24 hour party people. L'ambient musical dels anys 80 a Manchester. Molta ironia també té el personatge protagonista. Que no és pas un personatge fictici, sinó que com tots, és real. De fet no és que jo sabés massa d'aquests músics i aquest ambient fins ara. Però no fa massa vaig anar a veure Control. La pel·lícula sobre L'Ian Curtis. I avui me l'he trobat interpretat per un altre actor que no s'assemble de res... m'ha resultat estrany. De totes maneres m'ha agradat, la manera d'explicar la història, la convinació entre les imatges en blanc i negre i les de color. El discurs del Toni Wilson (el protagonista). M'entrarà la vena d'escoltar tots aquests grups mítics? Ja us diré si em van agradan. De moment se m'ha quedat una cançò dels Joy Division al cap.