I ara t'imagino a prop de la finestra, llegint-me, pensant-me com jo et penso... acariciant amb els dits molt discretament el paper on després et deixaré el petó que et faria a la galta i tu voldries als llavis... recordes? Jo no puc parar de pensar en aquella tarda que érem a la teva habitació... ens vam amagar rere les cortines verdes que tapaven el llit, encara menges pomes? No, no et posis vermella,m'agrada com les mossegues... i m'agraden els teus llavis fins... ja sé que no t'ho esperaves, jo tampoc ho havia pensat... sensillament vam caure com engolides per una força irresistible sobre aquest llit que era teu i ara és nostre... no t'espantis, no estiguis trista... sabrem trobar la força necessària per viure aquest desig que es torna amor amb la tendresa de les mans i les paraules i l'enyor que sento quan et penso. Si, tenim sort... pensa-ho bé, no te n'estranyis... ens hem trobat i de fet no estem tant lluny, jo et veig per la finestra, tu em mires a les nits quan encenc la llum de les espelmes... i ara en tenim un quadre... que els gadgets han convertit en imants i punts de llibre... i a la fi demà podré travessar la plaça estreta que ens separa, i t'ompliré de flors i et desfaré a poc a poc les trenes...
Llegint La noia del parc, de Francesc Cabiró
Fa 13 hores
9 comentaris:
Fantàstic, calaix!
Un preciós relat- testimoni d'amor.
Travessar la plaça estreta que ens separa, em sembla una imatge magnífica.
Sí, no es pot negar que és un bon escrit, però per què estan separats? No sé, és com si m'hi faltés alguna cosa aquí, com si d'alguna manera fos impossible que estiguessin junts, tot i aquest testimoni d'amor. No sé si me'n vaig per les branques...
Felicitats calaix i benvinguda a relats conjunts! un text tendre, sublim, bell i amorós....ai que poc a poc les trenes es destrenin....molt bo el que has escrit calaix!
M'ha agradat, et deixa amb un gust a no se què, amb el: et desfaré les trenes..........
Felicitats, un relat on el desig imaginat
a pop de la finestra, et surt brodat.
Gràcies!
Xexu: doncs potser tens raó que no queda prou clar... però quan te n'adones que t'agrada una altra dona per primer cop... potser la reacció és de por i cal trobar aquesta força per atravessar la plaça...
el teu relat és com a paleta amb que es va pintar el quadre.
Coneixes els colors i com aconseguir de nous.
És un relat bell. Molt bell
un relat ple de sensibilitat.. vas deslligant poc a poc les emocions, d'una manera continguda i precisa, molt bon relat!
Molt bonic
Publica un comentari a l'entrada