cabòria

Penges el telèfon i sents que la conversa queda mal tancada... que no pots dir... que no pots ser... i que el pes de la distància es fa gran dins la fosca d'aquesta nit que neix desestrellada... Hi ets, et sento... però no tinc l'abraçada que tant necessito i jo, segurament, tampoc sé com abraçar-te... i és la descoberta d'aquest no ser en l'altra que atansa l'abisme de ser una mateixa, sola, altra volta sense més cartes que ens esperonin la il·lusió de la sort propera... aquesta il·lusió que ens deia al cor que aquest cop si, aquest cop si hi havia un as que ens pertocava... gires l'última carta... i només veus una ganyota que es riu de tu sense paraules...