És estrany. Jo em considero una persona callada. De fet molta gent m'hi té. Però la meva ex em deia que paralava pels descosits. I a la feina un company també m'ho va deixar anar un dia. Ui. I això per què ho penso ara? Per què llegeixo blogs on la gent escriu històries que em fan somriure. I penso que és maco saber explicar històries i embadalir la gent fent-los obrir els ulls a coses que potser estan una mica amagades, però tant evidents després de la història.
I penso amb en Vila-Matas i els seus contes, que m'atrapen sense saber com. I m'imagino anant amb autobús i parant l'orella i fent poemes amb les converses que sento. Per què hi ha converses que poden molt ben ser un poema. I em ve al cap les imatges de "La ciudad de Sylvia" d'en Guerin. I jo sentada en una terrassa d'un bar, amb un blog a la mà i un llàpis. Que sense llàpis no es pot dibuixar, o en aquest cas escriure històries a esgarrapades. Per què serien frases curtes però intenses. D'aquelles que resonen, sabeu? les que aniria anotant. I aquest seria el meu tressor: una llibreteta d'anelles, on les fulles les vas passant cap d'alt, potser tindria quadrets per fer de pauta, o potser no, ja ho pensaré. I al final, tant tant, t'acostaries a mirar què escric i encetaríem la conversa.

PD: m'acabo d'adonar que aquest escrit a fet un salt al temps i tornat a divendres... jo també podré jugar amb el temps? ;-)