Avui, començo a pensar i sento la veu dolça de Pastora.
Fa dies que no faig altra cosa que veure capítols d'Infidels.
I m'enamoro d'un gest i una veu.
O de dues.
I et sento a dir que ets poca cosa
i jo penso: que gran.
i enyoro els dits que busquen la pell sota la roba.
i se que per mi, ara per ara, és un miratge.
i que no és bo, enamorar-se d'uns ulls impossibles,
ni desitjar la força d'un esperit amb ganes de menjar-se el món.
que s'inventa mil plats de cuina.
i jo no sé cuinar.
i tanmateix aquesta veu em perd.
i m'entretinc enyorante.
Més enllà, vora la claror
Fa 9 hores
2 comentaris:
Quanta tendresa en les teves paraules! M'han commogut.De debò.Però ,de vegades, enyorar fa una mica de mal...
"enyorar" és una paraula de gust agredolç.
gràcies pel comentari, un petó.
Publica un comentari a l'entrada