dissabte, 28 de febrer de 2009

poema

tanmateix
escriuré el teu nom
amb un llàpis vermell,
souvenir d'un museu.

divendres, 27 de febrer de 2009

El piano

Avui la meva banda sonora ha estat la música d'El piano. Sento la força de les notes de Micheal Nyman. I veig la platja de sorra on hi ha un piano i el cel és gris. I recordo el mutisme de la protagonista i la passió d'uns cosos nus. No sé si vaig acabar d'entendre del tot la pel·lícula, però si, em va agradar.

cabòria

Navego d'un blog a un altre. Llegeixo el que em crida l'atenció. Qui sap si és el títol o l'estètica o el tipus de lletra. I veig que a moltes ens preocupen les mateixes coses. Hi ha hagut desamors, busquem respostes, ens fem preguntes. Senzillament escrivim. I si, hi ha gent que escriu molt bé, just a posat aquella frase que buscava. Sembla tant fàcil. I em desanimo una mica. Cal que intenti escriure si altres ho fan molt millor? I em responc a mi mateixa que si. Per què no escric per fer-ho maco i ser una gran escriptora. Sino, que escric només per què els dits mi porten i em sento molt millor després d'haver posat una altra carta al meu calaix. Si. Em fa treure les cabòries del cap deixar-les reposar aquí. Vella teràpia de psicòleg.

dimecres, 25 de febrer de 2009

La lletera

Moltes vegades em faig propòsits que no compleixo. Però avui he pensat que és bo riure. Què te ha veure una cosa amb l'altra? Espero que res. Per què m'he fet el propòsit que riure i jo crec que ho aconseré :-D

Ui, acabo de veure un anunci de La Lechera. M'esvero una mica. O em sorprenc. I recordo el meu viatge a Amsterdam. I l'impacte que em va fer el cuadre de La lletera de Vermeer. Em va captivar. M'hi hagés passat una estona molt molt llarga mirant-lo, i és una de les raons per les quals tornaria a aquella ciutat. Si. I ara me l'he trobat recreat en aquest anunci i agafat de logotip de la marca. Potser fa molt que li tenen i no ho havia associat. Però no m'ha acabat d'agradar.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Gustos

Quan era petita no m'agradaven les coses de maduixa. Ni els gelats, ni els xiclets, ni els caramels de gust de maduixa. D'uns anys ença (no pas molts) m'adono que sí, que cada vegada m'agraden més. Llavors penso: no m'agradava o no m'havia donat l'oportunitat que m'agradessin? Bé, el cas és que m'acabo de menjar un pastís de pasta de full farcida de melmelada de maduixa (és la manera que com ho se descriure per fer-me entendre) que està de la muerte. No es que us vulgui fer enveja. És que tenia ganes de dir que realment aquest pastís està de la muerte.

dilluns, 23 de febrer de 2009

Lisabet Salander

Doncs si, avui el dia a acabat canviant de color. I se m'ha fet vermell. Així que ja puc parlar de noies guapes. Justament tenia al cap d'explicar que diumenge passat vaig veure una foto de la protagonista de la versió cinematogràfica del llibre Els homes que no estimaven les dones. I la veritat és que em vaig desdir de seguida de la idea de no anar a veure la pel·lícula (encara que faci por, que segurament no en farà pas tant). I menys ara que ja m'he llegit una quarta part de la segona part (ara m'ha sonat una frase d'en Grouxo Marx...). I com que no, encara no sé com acabarà la història jo de moment em faig la meva i deixo a la Lisabet amb la Mimi ;-)





Provo de posar la foto doncs ;-)

Un dilluns de sol

Volia parlar de rellotges de sol improvisats o de com arribar a l'hora amb l'únic recurs de sentir les campanades de l'esglèsia del poble. Però he decit canviar i comentar l'óscar que ha aconseguit la Penelope Cruz pel personatge que interpreta a Vicky, Cristina i Barcelona. Per una part me n'alegro per ella. De fet no és que sigui una actriu de la meva devoció, però amb els anys crec que ha anat guanyant. La llàstima és que el film de Woody Allen que passarà a la història del cinema d'aquest estat serà una de les seves pitjors pel·lícules, pel meu gust, clar (que de fet en aquest espai és el que compte). Val d'acord el que salvaria són les seves escenes amb l'Scarlet i el crist preromànic d'Oviedo.
Un altre oscar a destacar el de'n Sean Pean i el seu discurs. El que passa és que se'm fa una mica estrany que a Estat Units encara estiguin així. Per que casar-nos no és un dret que ens donen, és un dret que tenim. Si ja ho sé que a la immensa majoria de països no és ni una cosa ni l'altra, però igualment fa ràbia aquesta lentitud en les coses òpvies com tots els drets a les dones, nens, gent gran, d'educació i sanitat...

divendres, 20 de febrer de 2009

cabòria

Avui m'he portat la pel·lícula de Wall.e per mirar. És una pel·lícula que en diuen infantil. He pensat que seria divertida, entretinguda i em deixaria un bon regust. Però també és una història d'amor. I mira, m'ha toca la fibra i m'ha fet sentir una mica bleda. De fet parlo poc de noies en aquest bloc. Potser el que passa és que intento no pensar-hi. Però si, m'agradaria tenir algú per agafar de la mà i passejar. A qui no? en fi, que haurè de mirar alguna altra pel·lícula per treure'm la bledaria.

paisatges

He sortit de la feina tot buscat el sol. I després de mirar un moment la borera he aixecat el cap. M'he topat amb una escena que encara no havia vist mai (ja em perdonareu). Era un noi que anava amb bicicleta. Res estrany direu. Però enganxat a la roda de darrera el seguia un gos corrent més del que podia. Tenia una corretja lligada al coll que estirava el noi de la bicicleta i, clar, el gos havia de seguir el seu ritme. M'ha fet l'efecta que el pobre anava mig escanyat... i ja m'ha trencat l'harmonia del migdia. Ara tornaré a sortir. A veure què em trobaré.

dijous, 19 de febrer de 2009

Poda

Mentre dino miro pel balcó. Hi noto alguna cosa estranya. No sé que és. I de cop m'adono que és com si hi veiés més paisatge. Més cases. Més cel. I de cop m'adono dels arbres. Tots nus. Com si vinguéssin de cal barber. Amb els cabells curtets i ensenyant les puntes. Si. Els han podat. Cal podar els arbres?

dimarts, 17 de febrer de 2009

cabòria

Avui tinc ganes d'escriure alguna cosa. El que passa és que no estic gaire inspirada. A vegades m'imagino a mi mateixa escrivint, escrivint i escrivint més. Sembla una feina tant agradable. Tant absorvent. És un ofici que sempre he envejat una mica. No és que no m'agradi el méu. Que si que m'agrada. Però sembla molt més lliure, sense haver de fixar. És absurt això d'haver de fitxar a la feina. Jo puc arribar d'hora i no fotre brot o arribar tard i no parar de treballar... en fi, no crec pas que jo des d'aquí canvii la situació.
Mira el que he acabat explicant. Jo que m'havia assegut aquí amb la imatge d'una taronja d'aquelles tant maques, tant sucoses, tant bones. Era per un poema. Però això potser serà per un altre dia.

dissabte, 14 de febrer de 2009

pensament

L'altre dia vaig anar a sopar amb dos companys de feina i de cop van començar a explicar marujeos (ja sabeu: aquell s'ha quasi liat amb l'altra, a l'altre l'hi agrada l'una) i jo sempre em quedo parada. Això ha passat? està vist que sempre baixo de l'hort, no sé si això és bo o és dolent. Per què no sé, llavors m'imagino que el món és molt lios... i jo sóc de les coses clares i la xocolate espessa! desincronitzada...

dilluns, 9 de febrer de 2009

menuda

avui provaré de posar un vídeo del youtube, a veure si me'n surto....

menuda

(ve, s'haurà de clicar)

espero que us agradi ;-)

dissabte, 7 de febrer de 2009

dissabte

Avui és dissabte. Dia de festa (encara que no sempre). Dia en què penso que podré fer tantes coses... netejar, anar a comprar, passejar, anar al cinema, llegir (o això ho guardo per diumenge a la tarda?), comprar els diaris que tenen suplements culturals, un dia amb música de fons (com netejar sense una música que t'acompanyi??), on hi hagi temps per posar coses amb ordre, potser pintar aquell moble que ja tinc ple de coses però que li caldria un vernís... Però sobretot un dia que me l'imagino amb un esmorzar amb cafè amb llet i unes torrades amb pa amb tomata i oli... això sol ja em fa feliç encara que quasi mai pugui acabar de fer tota la resta que m'he proposat... sóc una dona fàcil de contentar?

dilluns, 2 de febrer de 2009

Els homes que no estimaven les dones

Sí, he caigut a la temptació mediàtica i me l'he llegit. La veritat és que passat la meitat ja no he pogut deixar el llibre fins que s'ha acabat... Sí, una novel·la d'intriga. Amb assessinats realment horrorosos (amb lo aprensiva que sóc jo que no miro cap pel·lícula de por, si la fan algún dia al cinema no crec que vagi a veure-la). M'ha encantat el personatge la Lisabeth. Entrenyable per lo esquerpa. Qui no li faria una abraçada? (ja espero poder llegir la segona part per veure com evoluciona el personatge). També m'ha agradat per què passa a Suècia i hi surten noms estranys. Cultura propera i alhora tant estranya (ara em sonaria la cançò "Dona estrangera"?) Bé, no vui pas rebel·lar l'argument per si algú em llegeix i no l'ha llegit.
Un apunt final: podria ser una novel·la de platja, l'inconvenient és que és molt gruixut ;-)