dijous, 29 d’octubre de 2009

Paisaje

Escolto al telenotícies que començaran a exumar la fossa comuna on es creu que hi ha les restes de Federico García Lorca...

Un poema seu preciós:

La tarde equivocada
se vistió de frío.

Detrás de los cristales
turbios, todos los niños
ven convertirse en pájaros
un árbol amarillo.

La tarde está tendida
a lo largo del río,
y un rubor de manzana
tiembla en los tejadillos.

Capercallie

es constata la necessitat urgent de retornar als origens d'aquest blog

cabòria-poema

m'aguantes per un fil
per què no caigui

però no m'aixeques

cabòria

Necessito tocar de peus a terra. Deixar de voler enomar-te. Deixar d'estar enganxada a l'ordinador i mirar per la finestra. Una finestra que no em porta als teus ulls sinó al carrer, avui boirós, però a voltes blau i ple de fulles que acompanyen el camí d'aquesta tardor. Treure-li la pols a la meva Olympus i deixar-me portar per la màgia de captar el món per un moment. Aprendre a fer mil composicions i a descobrir totes les músiques. Trobar temps per deixar que altres m'expliquin tot d'històries amb aquelles lletres negres sobre paper blanc que fa tantes ganes d'acaronar. Respirar i sentir el cant de l'alosa. Tenir el cap ple, de curiositat i de vida. Entretenir-me per no pensar-te i viure...

cabòria

Avui el dia es desperta boirós i el terra és humit. Avui tinc festa. Avui enyoro una paraula amable que no vindrà. I m'invento mil històries per arrencar-te un somriure. Però no són les meves paraules les que vols. I se'm trenca la punta del llapis i es fa una ratlla que mal guixa el quadern quadriculat. No puc somiar, però ho faig i m'estavello en el teu silenci. No, no et manco i tu ho podries ser tot per mi. Amb el teu posat reposat, la teva veu dolça i el teu somriure que enamora. Quan em farè gran?

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Els vells amants

poema

t'envio lletres de caramel
en una capça quadrada

per fer paraules dolces
que et deixin regust de sucre

amb gust de tronja
i llimona
i maduixa
i xocolata
i aquell de cafè amb llet
i el de color de mora

i el que et vol prendre el bes
amb un gest a la boca

cabòria-poema

i malgrat tot...
continuu buscante,
noia inventada.

cabòria

intento acaronarte
amb paraules dolces

i sempre tinc buits els dits

dilluns, 26 d’octubre de 2009

cabòria

un, dos, tres

i torno a respirar

cabòria

veig la teva foto,
els ulls brillants
i gran somriure.

no és a mi a qui mires...

cabòria

i tens tants moments

tants somriures
tants somnis
tantes carícies
tantes frases

on jo no hi sóc

divendres, 23 d’octubre de 2009

Clara Andrés

Avui si, la Clara Andrés...

dimecres, 21 d’octubre de 2009

pensament

Volia posar un vídeo de la Clara Andrés, però com que la conexió que tinc fa una mica el tonto i no em deixa... hauré d'escriure alguna cosa... jo que em volia estalviar la feina de buscar paraules... i us volia regalar la banda sonora de la pel·lícula Dies d'agost de'n Marc Recha... director intimista de paisatges oberts... que a mi em porta a descobrir paisatges que no conec massa... i em provoca les ganes d'agafar una furgoneta d'aquelles que surten a les pel·lícules americanes, amb poc morro, arrodonides, amb una roda al davant, blava (ha de ser blava, no em pregunteu per què) amb les llantes de les rodes blanques... no sé si us la imagineu... també té cortines de roba i segur que a dins hi ha un matalàs per fer la migdiada. Sí, agafaria aquesta furgoneta i carretera amunt, seguint la música de la ràdio em deixaria portar pel paisatge, descobrint racons i llocs de pau. Ja veig el verd i el marró de la terra, i el vent que gronxa les oliveres... i trobaré aquell arbre a prop d'una font on podré seure amb el meu llibre a llegir.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

poema

Avui he vist un mag,
treia flors de colors d'un barret tronat
i donava somriures,

jo l'he envejat.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Les veus del Pamano

Ho he de dir: ja he acabat "Les veus del Pamano". Què dir sense comentar el final... m'ha encantat, m'ho he passat molt bé, molt poètic, molt tendre... Ja veieu que no és una crítica literària gaire lluida... potser és un crítica més sentida... A part d'això: tot un repàs a la història recent d'aquest pais explicant històries soterrades... treient a la llum dolors que no pensem... pobles idílics on la gent es coneix massa... però potser a tot arreu la gent es coneix massa en el seu cercle. I la llum groga de la tardor del Pallars... potser hi surt més la neu, però ara és tardor i jo veig el roig de les fulles... El Serrallac de les pedres... gran personatge... i la maneta de la filla sense nom... i l'olor de nard... i totes les esglèsies, el cristianisme d'aquesta cultura nostra que ens envolta... Les casualitats, les escènes que s'ajunten sense saber què passarà demà... i aquell cafè amb gotes... i els bigotis... i els ulls dels nens... i el iuri... que em pensava que era un gos i era un gat (ja em perdonareu el despiste). Bé, no cal dir que la trobo una novel·la totalment recomanable. Ara n'hauré de trobar una altra... em costarà gaire?

poema

Tu...
noia inventada.
Tu...
que no vols ser-ho.

I jo faig piruetes
amb un cotó fluix de sucre.


poema

tinc una foto.
d'en tant en tant me la miro.
ets tu,
i somrius.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

poema

tinc un terró de mel,
el desfaig a la boca.

i et miro.

poema

vui veure't dormir,
amb els ulls tancats,
i el cos segur i donat,
amb la carícia del llençol
i l'escalf de les mantes,
els cabells al seu aire.

poema

Tinc una tronja,
la pelo amb els dits,
i l'aire s'omple d'aroma.

Els grills riallers,
em porten el gust,
de tardes amb contes.

I sé que jugarem
al joc de les rialles
i tu seràs la meva dama.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

poema

Faig preguntes tontes
per donar aire a la conversa
d'algú que trobo a l'atzar.

em vui distreure de tu.

i no puc comptar fins a deu,
haurè de fer sumes
i potser multiplicar.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

hi havia una vegada

Hi havia una vegada un conte que volia ser descobert. El que passa és que era un conte tímid. Si, us ho podeu ven creure. Era un conte petitet, amb tapes de pell, on el títol era marcat amb lletres arial mida 18. Tot discreció. Mirava al seu voltant i veia llibres de colors, grans, n'hi havia que semblaven riallers, altres prometien aventura, algún fins i tots seducció... sempre els acaronava alguna mà... Ell es notava les frases curtes i espais en blanc. També tenia algun traç, però en blanc i negra... Així que ell d'amagat s'imaginava amb tapes brillants i ple d'il·lustracions amb colors vius... s'imaginava viatjar als bolsos de les senyores o les carteres dels senyors i ensenyat amb orgull. Treia pit i es veia valent. Però a la primera de canvi ja es tornava a arronsar... Un dia va veure una noia d'ulleres violetes. També la va veure en un racó. Va estirar el coll. No, ella tampoc el miraria. I si el mirés? què gosaria dir-li? Va passar una estona i de cop un gran batibull... no sap com es va veure a terra, relliscant... i la noia amb un reflexa el va aturar... va sentir una esgarrifança al tacte de les seves mans, i es va posar tot vermell al notar que els seus ulls començaven a llegir les seves lletres... no, no el va deixar...

diumenge, 4 d’octubre de 2009

tinc fred,
m'he quedat sense conte.
he vist
la lluna de València