skip to main |
skip to sidebar
Vam quedar sense pensant-s'ho a la plaça de la font. El dissabte a la tarda, cap a les cinc era una bona hora. Vam creure que un somriure seria el que ens caldria per reconèixer-nos. I ja em teniu, amb les meves bambes blanques i els texans negres que jo crec que em queden bé, apropant-me a la plaça fent volar pardals, que els coloms, ho confesso, no m'han agradat mai. Mirant al lluny no vaig veure ningú. Vaig respirar i vaig entrar amb passes tímides. El rellotge em deia que encara tenia 10 minuts per esperar, així que vaig començar a passejar pels caminis de terra, no és que fos una plaça gaire complicada, ni amb gaires racons. Sureres, algun roure i una gran magnòlia. La font: clàssica. Feta de pedra del país, una petita tanca tot voltant. Bé, no era una font per beure, sinó per decorar. I allò? què era? M'hi vaig apropar. Un llibre? Què hi feia allà un llibre? Vaig mirar al voltant i encara no hi havia ningú. És evident que no em vaig resistir a la temptació d'agafar-lo. I ja em teniu assentada llegint. Quan ella va arribar i a poc a poc es va seure al meu costat, res va ser estrany. I amb el somriure promès li vaig llegir una estona aquella novel·la alliberada que la va atrapar tant com a mi... feia temps que no llegia...
7 comentaris:
A mi tampoc m'agraden els coloms....m'ha agradat el teu relat...molt!
Un bon relat!
Va ser una bona trobada literària
moltes gràcies per la teva participació
Molt bonic. Els llibres uneixen...
Llegir i estimar a la plaça de la font, que bonic. Ara si no és pel Facebook o el Twiter, ja no sabem quedar...
És cert... Ara tot és fred i mecànic i tecnològic...
I ens volen imposar l'e-book... Però si la flaire dels llibres també forma part d'aquest plaer de llegir!!
d.
Publica un comentari a l'entrada