dilluns, 2 de març de 2009

pensament

Avui al matí he sortit al balcó per estendre la roba. I no he pogut deixar de veure un home sentat en un banc. No és que fos un home estrany. Però m'ha cridat l'atenció. Eren les onze i no hi havia ningú més, ni a la plaça i al carrer. I l'home feia certament un posat molt avorrit. El que se m'ha acudit ha sigut que era un home aturat. I després que només un home aturat podria estar-se més de mitja hora sentat en un banc d'una plaça solitària amb aquell posat tant avorrit. Una dona no ho faria, per més aturada que estés tindria mil coses a fer. Arreglar la casa, anar a acomprar, preparar el dinar, buscar feina, netejar, posar ordre. És més, fins i tot he pensat que la seva dona el deu haver fet fora de casa per què no la destorvi. Seran són prejudicis...

2 comentaris:

coses2 ha dit...

O s'ha quedat a l'atur i com que no s'atraveix a dir-li a la seva dona, marxa de casa cada matí com si anés a treballar.

Tot són possibilitats...

calaix ha dit...

um... això em sona a pel·lícula "El empleo del tiempo" de Laurent Cantet. Fa molt temps que la vaig veure, de fet no recordo ni com acaba. El descobreixen suposo. Però no estava malament. Sí, potser en certa manera també m'hi ha fet pensar. Totes les experiències que anem recollint es queden en un pòsit?