dilluns, 2 de novembre de 2009

La immortalitat

"Estic ajagut al llit, immergit en un dolç somieig. A les sis de la matinada, encara no del tot despert, palpo el petit transistor que tinc a la vora del coixí i premo el botó. Se senten les primeres cançons del matí; amb prou feines en distingeixo les paraules i torno a dormir amb un son prim, de manera que les frases dels locutors es converteixen en somnis. Aquest és el segment més bell del son, la part del dia que més m'agrada: gràcies a la ràdio sóc conscient del meu dormir i despertar incessants, d'aquell margnífic gronxador entre el son i la consciència, que és en si un motiu prou vàlid per no penedir-se d'haver nascut. Ho estic somiant o és que em trobo de debò a l'òpera mirant dos cantants vestits de cavallers armats que canten àries sobre el temps que farà avui? Com és que no cantes àries d'amor?"

Un fragment que m'entanta del llibre La Immortalitat de Milan Kundera. Jo és que ja m'hi veig...