divendres, 20 de novembre de 2009

principi de conte

Es va mirar altra vegada el cotxe de joguet. Era blau. Les rodes vermelles.I un posat rialler. Si. Era així. El va fer moure només per sentir el sorollet de les rodes. Quantes hores fent-lo anar amunt i avall... Va pensar en el seu somriure i el cor se li va fer un xic petit. Millor seguir mirant el cotxe. Almenys li feia companyia. Quantes hores portava assentada, quasi estirada sobre la taula del menjador? S'havia de decidir, aixecar-se agafar l'abric i sortir. I caminar pels carrers atepaïts de gent, per anar esquivant-la, per anar observant-la... Si, molt millor. Així que es va aixecar i d'una rebolada agafar abric i bolso. I ja era a baix al carrer. On aniria? Va deixar que la rutina li guies les passes i va arribar al bell mig de la rambla. Els plàtans grossos l'acompanyaven. Era bo saber que feia tant que hi eren. I que n'havien vistes de tants colors. Va mirar un banc. Va mirar un aparador de sabates... es decidí per l'aparador, però no trigà massa a seure al banc. Va aixecar el cap al cel i no el va veure. Massa llum. Totes les masses piquen, diuen.