dissabte, 14 de novembre de 2009

sense sentit

Avui escriuré, doncs, sense pensar. A raig. De fet com sempre. Amb la por que em surtis a cada mot. Amb la certesa que no em llegiràs. Amb el dubte si faig ve de deixar-me en dur per tot plegat. I tot plegat vol dir tu. Tu a qui estimo i a qui vui aprendre a estimar. Tu que et vui oblidar, per poder fer lloc a ella, la meva noia inventada, ella si que m'estima. Tant se val. M'entretinc. I vui veure el cel blau, i les estrelles i seure a beure una cervesa al costat del teu cos càlid per perdre el món de vista. I acaronar-te. I altra volta estic aquí, sola, escrivint paraules, sentint el so d'aquest portàtil. Tenint a les mans un món virtual de possibilitats. Pensat que m'he d'obrir i amb unes ganes enormes d'amagar-me. D'oblidar-me de mi, de tu, de la vida sense sentit per què tu no hi ets. Vui adonar-me que és absurt creure que el que dius ho dius per mi. Sempre, sempre, sempre li dius a ella. La que et fa mal al cor. La que vols oblidar. La que estimes. I jo sóc tu. Però jo a tu no t'he fet riure. I veig la cara de pallasso d'aquella postal i el cor se'm fa petit. I continuu escrivint aquesta història que és la meva, la que no llegiràs, la que no t'importa, per la que no preguntes. I avui no hi ets. I jo sóc aquí. I sé que he de caminar. On trobaré la música? On trobaré la música?

1 comentari:

Elvira FR ha dit...

Dins del teu cor la trobaràs potser...o en el ritme dels batecs del cor d'algú que no ets tu ni ella ni tampoc la noia imaginada i volguda però que que sí hi és...encara que no sàpigues qui és ni d'on és ni com és...però hi és ...