dimarts, 30 de juny de 2009

cabòria

Altra vegada em trobo amb mi mateixa. I he d'acceptar que fer-se gran o el que es diu madurar vol dir pendre les pròpies decisions. Val més que respiri fons i torni als meus jocs de paraules. Per què és més fàcil estar content, sent-ho. Si. És així. A la que es comença a pensar i a buscar explicacions i a voler contenir el passat o el futur en el present: llavors és quan fàcilment es perd el riure. Així que ara sóc aquí i escric paraules i potser començaré a llegir El final de l'alfabet. Que la primera frase m'ha semblat ben trobada. D'acord, us la dic: " Aquesta història és inversemblant. Si fos d'una altra manera, o si almenys s'hagués pogut desitjar així, hauria començat en un matí de diumenge. D'hora, ja que és el millor moment del dia, i per l'abril, aquesta època estranya entre un hivern tènue i una primevera ufanosa." i segueixo llegint...

cabòria

A vegades venen les paraules, i no volen dir res. Tant sols la força del so les posa una rera l'altra. I potser en surt un vers.

poema

He sabut que tenia a la mà una pols de mar d'escata
l'he mirat a contrallum
i he vist fades amb ales

m'ha vingut la son i he tancat el puny amb força
vui un conte en el meu somni
i anirè parant l'orella.

poema

He buscat al calaix
i he trobat retalls de roba

els cosiré amb un fil de plata
i faré estels de tots colors

aixecarè enlaire la mirada
i veure desigs gronxant-es al vol.

dilluns, 29 de juny de 2009

cabòria

Normalment escric els post a raig. Sense pensar-m'hi massa. Sense escriure-ho abans amb word, ni passar cap corrector ortogràfic. El que em ve de gust dir en el moment, així surt. Avui, però, tinc un paperet escrit. El paperet en qüestió de fet és la factura del berenar (no en tenia d'altra) sort que tenia bolígraf! Així que transcric:
"Es comencen a veure esquenes vermelles pel carrer. Avui he comprat una tarja de metro i mentre esperava el tren he pensat que la gent que en sortia semblava que vinguessin de la platja. Què hi deu fer que tinguin el mateix aire els viatgers de tren i els platjeros? la cara de suor? la roba de carrer? la llum fluorescent de l'andana? Sí, és més fàcil semblar guapa a la llum del carrer que al fosc del metro."
Fi de la transcripció. Es va acabar el paper. Potser s'hauria de replentejar el tipus de llum dels metros i les estacions...

divendres, 26 de juny de 2009

això és una prova



coses2 et dec un cafè ;-)

dimecres, 24 de juny de 2009

conte

Va marcar un número, el va mirar a la pantalla del mòbil i se'l va quedar mirant. Era fàcil marcar i tant gran la distància que va decidir fixar-se en la noia del carro a quadres blancs i vermells. No li preguntis per què. Però aquell carro seguia el ritme de les seves passes: unes sabates amb punta i talò de color blau. I sense adonar-se es va mirar els peus i va trobar les seves sandàlies gastades. Sempre havia tingut problemes per trobar sabates i ara hagués preferit dur unes bambes flashion, o unes còmodes espardenyes de muntanya. Va tornar alçar la vista i es va alegrar que de no haver perdut aquell carro: ara estava aturat davant un aparador, i no es mirava el pentinat, sinó tots els instruments musicals que hi havia dins. Quin d'ells li agradaria tocar a a la noia? El piano? la guitarra? Per ella mateixa triaria la bateria, ho tenia claríssim. Picar i repicar amb tota l'ànima i amb la suavitat d'un instant. La noia va seguir el seu pas. Era el moment de pendre una decisió: aixecar-se i seguir-la una estona més o buscar unes noves sabates.

Serrat

Una bona lletra, amb la que m'acabo de trobar.

Sinceramente tuyo

Segueixo sense poder posar el vídeo que es vegi directament, quina ràbia.

cabòria

A vegades em sento tant imbècil. Tant que ja no puc ser-ho més. I em tancaria a la meva closca i no sortiria. I avui és un dia gris. I ahir va ser Sant Joan. I vaig anar de revetlla i vaig conèixer gent. I el foc cremava. Però l'alegria se m'escapa i em sento espactadora, sense formar part del ball. I jo vull ballar. I ara hauria de trobar una frase per acabar aquest post de pena per donar-li la volta i fer una corranda i arrencar un somriure. Si, és maco mirar el foc. Té alguna cosa que atrapa la mirada o potser és que escalfa en una nit freda? i les estrelles fan de reclam i els focs artificials s'hi volen enfilar i ja són a dalt i esclaten en colors. I val més tancar la ment als pensaments i deixar-se portar. Per què em falten sempre les paraules?

dilluns, 22 de juny de 2009

cabòria

Estic enganxada al tercer llibre de'n Larson. Encara que avui no n'he llegit cap ratlla (encara). Però em persegueixen aquells ulls negres. A part, sempre m'han agradat les novel·les policíaques. Creen un món, amb els seus codis, el seu llenguatge, la seva moral. I (casi sempre) el bo és el protagonista i acaba atrapant els dolents i l'ètica (la personal del protagonista) guanya. Un món de fums (jo que no fumo). Un món de whiskis (a mi que no m'agrada). Un món d'homes (jo que sóc una dona). Fins i tot un món de descapotables (jo que prefereixos els cotxes ben tapedets per no patir de corrents d'aire). Però també és un món d'investigacions i deduccions i pistes i lògica. I jo ja m'hi veig! Crec que el millor fòra inventar-se una novel·la...

divendres, 19 de juny de 2009

Ja tinc la tercera part de Millenium... a veure què passarà... bona tarda per llegir, ara que plou. Llegeixes i bades per la finestra...
Avui, primer dia de mar. A les dos quarts de deu ja era a la platja. No, no estava sola. Però casi. Érem quatre i ben espaiats. He estirat la tovallola arran de l'aigua i m'he preparat per anar absorvint el sol, mentre mirarva al lluny. Quan ja tenia prou calor m'he aixecat i m'he acostat a l'aigua. Per sorpresa meva no estava freda i m'hi he ficat tota sencera. No hi ha res millor que està fent el mort mentre et gronxen unes lleugeres onades. O potser si... que et vagi regalimant l'aigua de mar per l'esquena mentre t'aixuges!

dijous, 18 de juny de 2009

cabòria

hi ha llibres que no t'agraden... però vas llegint una mica més... i decideixes que quan arribis al final de la primera part (en té tres) plegaràs per què els personatges ja et cauen prou malament. I no saps per què comences les primeres ratlles de la segona part... i ara ja no el pots deixar....

i potser hi ha persones que són com aquests llibres?
vui donar la volta a un mocador
i em trobo una cara en blanc

dimecres, 17 de juny de 2009

em recomaneu alguna exposició per anar a veure a Barcelona?

dilluns, 15 de juny de 2009

amiga sense rostre
d'algú que no té nom

tot i això, li busco els somriures
i li preparo les gràcies

sé que som
i estem

jugarem al 3
i sortirà el 4

cabòria

Després de molt de temps de no menjar-ne cap, tinc una pizza al forn. Mentre m'espero menjo pastenagues. M'agrada el color taronja. Em sembla que em tornaré una mica hippi. Per què? per què van de tots colors. Vius. Alegres. Que atrapen la mirada. Si,vui posar un to hippi a la meva vida. On hauré d'anar? A una botiga india? a una botiga per hippies... és curiós. Tot i ser un moviment "altarnatiu"... tenen botigues pròpies a tot arreu i hi venen el mateix!!

Una altra cosa: avui he anat a veure Els homes que no estimaven les dones. Si, en català! beredicte... m'ha agradat més el llibre, crec que a la peli han posat anys a tots els personatges... la millor: la Lisabet sens dubte. Realment no sabria dir si qui no ha llegit el llibre li pot agradar més...

Bé, ja deu estar la pizza. L'hauré d'acompanyar amb vi, que no tinc cervesa.

dissabte, 13 de juny de 2009

cabòria

Sento una banda amb tambors i i trompetes i les palmes que repiquen. Són les deu del matí. El barri està de festa. I jo penso si tindré temps d'escriure un post més o menys inspirat abans no hagi d'anar a la feina. De moment ja tinc tres línies, no està mal :-)

No sé, a vegades hi ha temes que m'avorreixen. Aquells que algú es pren massa transcendentalment, com si ens hi anés la vida. I jo que ho relativitzo tot i no crec que ningú tingui la veritat absoluta. (Bé, llevat dels temes que tenen a veure amb la discriminació de la dona, els homosexuals i les lesbianes). I m'agrada la gent gamberra que li dona la volta a les coses i fa pensar, tot i que jo segurament no gosaria anar a dir-los res, no fos cas que se'm mengessin...

I ara canviaré de tema: ahir vaig anar a veure "Coco Chanel" al cinema. No m'ha pas entusiasmat. De fet l'últim minut vaig tancar els ulls i no sé com acaba... potser me la imaginava més (?) rebel. Però és bo recordar d'on venim i no fa massa anys una dona sola el món (sense marit) ho tenia ben cru.

diumenge, 7 de juny de 2009

cabòria

Les coses depenen d'una mateixa. La nostra actitud i el que fem ens ajuda o ens enfonsa per trobar allò que cerquem. I a vegades no tenim el coratge de sortir per la porta de casa. I ens lamentem quedant-nos somiant amb lo maques serien les coses si fòssin diferents. Però el camí el caminem nosaltres. I si no fem el primer pas... no arribarem a cap. Tot això no és un sermó. És un recordatori per mi mateixa. A veure si començo a caminar. O a agafar el tren per anar a passejar per Barcelona, que ja fa temps que no ho faig. I així somiaré en creuar-me amb la teva mirada, mentre espio les seccions de literatura gai-lèsbica a les llibreries. Sempre he pensat que seria un bon lloc per trobar-te, entre llibres.

dissabte, 6 de juny de 2009

voldria un conte infinit
escrit amb dos versos
No sé per què espio lo impossible
si tu ets lluny
i jo aprop.

Però miro per aquesta escletxa postmoderna
i veig el teu ritme
i els teus vestits amb volants

i em poso a ballar
imaginant que em gronxo
en sabates de talò alt.

divendres, 5 de juny de 2009

cabòria

A vegades la gent necessita parlar. I parla. Només necessiten un interlocutor que sembli que els escolta. Ells diuen. Ho deixen anar tot, d'una manera tant torrencial que no hi ha manera de parar-los. I una vegada deixat anar tot el pensament o sentiment, queden en calma. Jo, ho confesso, a vegades també m'he sorprés parlant així, sentint-me bé podent parlar. I a les paraules les acompanya el gest. I som tot un cos expressiu. A vegades m'agradaria fer teatre.

dimecres, 3 de juny de 2009

faria concursos
i triaria el que fa set
donant pistes amagades
i consells de capgirell.

dimarts, 2 de juny de 2009

I de sobte a la ràdio em diuen: "no totes les paraules rimades són un poema"
I de cop alguna cosa et salva. No podries dir què. Potser una frase que escoltes. Una música que sents. Una imatge en equilibri. I tornes a sentir-te amb pau amb la vida. I les coses són a lloc. Per més que notis aquestes buidors. Hi ha un sol. I somrius.

dilluns, 1 de juny de 2009

cabòria

Avui he tingut ganes de sortir a caminar. A caminar i caminar. Sense parar. Menjant-me la vorera i no mirar a banda i banda. Tenia ganes de fugir. De mi. De la vida. Perduda en aquest caminar. Amb unes ganes immenses que de cop passés alguna cosa que em fes parar. Que de cop em parés el sentit d'un somriure, d'una mà, d'un gelat, d'un cafè compartit. I he seguit caminant amb més força. I he acabat el cercle i ara em trobo aquí intentant desfogar-me amb el soroll de les tecles. On és el clic?